BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Acabada la sortida anual de la colla per conèixer durant tres dies un altre dels indrets emblemàtics del país, cadascun dels integrants d’aquesta expedició ens explica a la seva manera com la va viure. En publicaré un parell cada dos dies –per l’ordre d’arribada a la redacció– perquè l’apunt no sigui tant extens i el puguem pair. Les fotos apareixeran en una qualsevol de les properes entrades. Avui, Gio i Pistons -en vers-.

Que en gaudiu i fins aviat.

Per Giovanni Leonardi

SOM MAJORS D’ EDAT!

Diuen que els divuit anys només es tenen una vegada. Doncs resulta que quatre afortunats bicicorriols els tornem a fer un altre cop, ja que acabem de fer divuit anys de sortides d’estiu amb la colla. Som majors d’edat, som els més grans, ens ho hem currat i guanyat, i ara tothom ens ha de tenir més respecte i tenir-nos com a referents per a imitar!!!!!

Et sembla poc? Amb el Carles, en Joan i en Valentí acumulem una col•lecció de vivències i experiències dalt de la bici que no gaire bikers poden presumir de tenir. Des del 1997, la Cerdanya 1, la Cerdanya 2, el Boumort, el Priorat, l’ Albera, Sant Llorenç de Morunys, l’Alta Garrotxa, El Port de Tortosa, la vall d’ Aran, El camí dels Bons Homes, el camí del Nord, Mallorca, Andorra, El Sobrarbe, la Serra d’Espadà, Navarra, El Port de Tortosa 2, El Montsec, ens han vist pedalar i caminar amunt i avall, suar, patir, riure, gaudir de les alçades per corriols, GR, pistes, tarteres i camp a través.

Hem conegut indrets, pobles, muntanyes, rius, boscos i gent que ens han regalat dies intensos i plens d’ alegria, que ens han enriquit i fet més grans com a esportistes i com a persones, juntament a la resta d’amics que n’han sigut protagonistes amb nosaltres en moltes d’elles.

Aquesta del Montsec ha sigut una digna divuitena aventura, amb caràcter propi i diferent de totes les altres. El terreny aspre, el sol i la calor intensa, els paisatges, l’increïble Congost de Mont Rebei, les fantàstiques capbussades al pantà i a les basses, les més de cent zigazagues de l’ Ermita de Sant Salvador del Bosc, les providencials fonts amagades que ens han salvat en moments  crítics de “sequetat”…..i per fí les birres, les birres, OH! LES BIRRES!

Felicito de forma especial al Carles per haver recuperat tant bé la forma física després d’una intervenció tant important i dono  la benvinguda al “nou nat” David, que s’acaba d’estrenar i a qui desitjo poder créixer i fer-se gran com nosaltres, sumant cada any una sortida més amb la colla.

Giovanni

Per Joan Lladó

Enguany, empeltat possiblement per les lectures de l’Espriu, que també han coincidit amb el cap de setmana de la fira, se’m va encendre una espurna poètica i no sé encara perquè. Crec que volent fer quelcom de diferent em va sortir el que ara podreu llegir. Sense saber de mètriques ni agradar-me les rimes floralesques, he intentat donar, de la forma més treballada i casolana possible, la meva experiència i visió dels tres dies que, com sempre, transcorren amb gran intensitat.

EL MONTSEC CICLOPÈDIC

De l’Estall

A Estopanyà, límit de parla,
encetem escapada
en entorn d’àrids a cercar
per camí de calcària, l’aigua.

Pont nou, sobre engolit gual,
pas a l’altra riba
on sinuós viarany de colrada i roja terra
ens mena a la cruïlla, porta carenera.

Amb afany, fluixos de molles,
i tocats de ronyonada, ens acostem temorosos
entre espesses garrigues que encerclen la tòfona,
al solitari veïnat a redós de la cinglera.

Com Bonner de l’Ensija és l’Estall,
trist, encara que amb sol, de vides perdudes.
Mort o nou nat, per a qui l’últim repicar?
Reprenem el camí per cridar els ocupes.

Pista de vida, turistes de motor, Montfalcó,
fem-ho gran, que tothom hi sigui!
Oh! l’ermita, quin màgic passat que embruixa.
Davallant les pedres ens embriaguen.

Noves falses endureres, malparits! Res de bo fins a Fet!
Manca d’aigua en les altures, ombres minses,
goles eixutes i creus que guarden
des d’un dramàtic balcó, la gran bassa als peus.

Ara sí, fins a Finestres, com s’arrapen
els nous tacs! Engrapa fort el ferro, balanceja
amb harmonia el cos i esquiva les grans pedres;
de cantelludes te’n vindran.

El desert es fa sentir, l’aire crema.
Blaus maragdes, vermells i verds ens la juguen.
Oblidem la xardor capbussats sota el pont,
mentre a la riba jauen bandejats els ginys.

Regalada font en tancar el cercle, no
sadolla el desig de l’ordi llupolat.
Ben agafats al veire, el líquid d’or entra escumós,
fred, en pregones gorges impacients.

D’Ares

Peixats de dos àpats i d’insomni,
dels peus de Llimiana, a Cellers,
coberts d’agraïdes nuvolades ens escolem
als peus de ses magestats.

Sant Oïsme guaitant, entrem garlaires
catorze forasters a la Vall d’Àger. La font de l’Ametlla
ens sadolla i, a Camperol, incrèduls i encuriosits,
els veïns fan passes de guia.

Entre magres oliveres mig perduts,
adobem. El corriol brollat, la torre fa llunyana,
i de poc que no enfilem per la costa més solana
a les envistes del Coll d’Ares.

Feixuc, costerut, camí d’Escumó,
només la curta falda hem tastat, i a les marrades,
a peu, quan garrigues i argelagues ens gurpegen,
assolim la mil.lenària torre.

El moç arriba en breu aixopluc
estesos sota l’escassa ombra d’una alzina,
encegats pel ressol que a migdia projecta
l’alterosa murada calcària.

Ritme alterat vers ponent, el camí
permet baixar pinyons, l’astre esclafa,
però no mata. Subtil cursa entre titans, en aigües
fresques s’apaivaga.

Fet el cim, el temps estreny, el congost
espera. Davallada rabent; perdem Sant Llorenç
a la Pedroneta. Ens posem immortals, ben endreçats,
en la plana d’en Lluís, tant isolada.

Just a l’inici, el descens ens incita.
S’estableix l’ordre de la vellesa felina; que l’harmonia
no es trenqui: peus i mans a terra no valen.
Al Mas de Carlets, ullades de murri.

Meravellats a Mont-rebei, ufanosos
i milhomes, anem passant en corrua per la faixa
rocallosa. Finim l’estret sospirant. Formes
voluptuoses ens torben.

La canícula s’avança en pujar a Alsamora.
L’home del mall assetja, la Fabregada l’atura.
Davallem a Sarga per camí rocall, enfebrits.
Aigua fresca, més que a dalt.

Collet de Sant Miquel, ara sí, de pet
a l’hotel. Baixem pinyons, premem fort,
la davallada fa riure, traient peus als tombants.
Trencat el grup, la cervesa primer;

es perden els modus.

De Meià (de Rúbies pels franquistes)

Sota un cel pesant, iniciem plaents
la darrera jornada. La Barcedana, conca
interminable, clou a l’Hostal Roig.
Sou a la terra, la colobra ens diu.

Camí de còdols, la vint-i-nou hi escau;
el ritme minva, les paraules també.
Guanyem alçada, perdem seny:
convé parar i tothom ho diu.

Hom reposa i fa entrepà a la cota
1500, mentre el cel, a tramuntana,
a grans passes s’ennegreix.
L’amenaça ens fa moure amb el mos entre dents.

Mirapallars assolim, amb fred gotellim.
Gran, digna gesta sobre rodes;
mitja colla no s’ho pensa i
del coll, a quatre peus, fa cim.

Ullpresos pel paisatge, a la retina
ens restarà. Amb recança observem
el camí previst que no farem: la luxuriosa
baixada pels graus fins a Santa Maria.

Vers el vessant nord davallem a cercar
engrescats, tanmateix paorosos, les Cent Corbes.
Una humil senyal a Sant Salvador ens remet.
Corriol un xic brut; ens fa arrufar el nas.

Al llindar de la gran cita, els primers
revolts ens ho indiquen. El desnivell, imponent,
ens posa als peus la ínfima ermita.
A les marrades, la destresa s’imposa.

Després d’una breu grimpada, en penós
pedregall, l’encimbellat conjunt ens acull.
Honorables senyors que per l’Altíssim bastiren,
fem-los memòria, que l’obra els honora.

N’hem fet un terç, redimoni quin pes,
tan feixuc a les mans! Aturem-nos, el camí
és dolorós, la voluptat l’entela.
Fotem-li de cap que no en tenim prou!

El torrent diu la fi del no fet en vida.
Bany de bauxes, natura i cultura, aquí
clouen. L’amistat es referma i coneixem més país.
Aquell que ara resoldrà de per si.