BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

UROLA GARAIA BTT: LA MARATÓN DE LOS SENDEROS Y EL BARRO 11.05.2014

Per Jordi Torres

Mai havia fet una cursa BTT de certa duresa com les que fan alguns dels companys de la colla Bicicorriols, i aquest cap de setmana era l’ideal per fer una escapada com a regal d’aniversari aprofitant que tenia festa el divendres. Quina cursa fer?

Navegant per descobrir quines curses es feien aquest cap de setmana  vaig arribar a la pàgina de la Urola Garaia BTT que es fa a Urretxu-Zumarraga al País Basc (http://urolagaraiabtt.com), una cursa de 80 quilometres amb un desnivell de 3.200 (també té l’opció de 40 quilometres).  Veient les fotos de l’edició anterior s’entén perquè l’anomenen “La maratón de los senderos y el barro”.  I veient les fotos també s’entén perquè no m’ho vaig pensar dues vegades en inscriure’m-hi.

Vaig decidir recollir el dorsal el dia abans i així  poder conèixer i parlar amb la gent d’allà, per saber una mica sobre la comarca i la ruta en concret i així poder gaudir de l’escapada d’una forma més complerta. Vaig conèixer en Carlos y en Loren, amb qui vàrem estar parlant de la cursa i del món BTT d’aquelles contrades. Ens Pistons hauria xalat de valent amb tant de topònim!  Una gent collonuda, de debò!

Entrada la tarda vaig decidir anar a pedalejar una mica per conèixer Urretxu i rodalies.  Cony!  Peta un radi i roda darrera torta! Darrerament n’he petat un parell. M’apropo a la botiga de bicis d’Urretxu per veure si em podien arreglar la roda. Anaven de corcoll, preparant tota la sortida de l’endemà. La veritat és que me’n feia càrrec del desbordats que anaven.  En Javi, molt amablement em diu que mira si em pot deixar una roda per sortir del pas. Però no en tenia cap en aquell moment de 26 i 10 corones.  Collons, que tothom porta 29 ja?

En aquell moment va entrar en Carlos, que havia conegut feia tan sols dues hores abans, i en veure’m li diu al Javi: “este és catalaaan, que ha venido de muy lejos, ¿como no le vamos a arreglar la rueda? “. Vaig sortir de la botiga amb la roda arreglada i amb no se quants coneguts més del poble que vaig fer dins de la botiga mentre trastejaven la roda. Els hi feia molta il.lusió que hagués vingut de Barcelona per descobrir la zona de Urola Garaia.

De fet, dels aproximadament 500 participants,  la immensa majoria era d’aquelles contrades. De catalans n’hi havia tres d’inscrits. L’Alberto de Lleida, que vaig conèixer en saludar-me ell amb un “Bon dia” el mateix dia de la sortida (suposo que el nostre Maillot de Bicicorriols ens delata de quin país venim). I casualitats de la vida, en Joan Vidal (fill), crack de la comarca del Maresme, que me’l vaig trobar com una aparició el mateix matí de la cursa. De fet, en veure en Joan vaig pensar per un moment que la sortida seria massa dura i potser m’havia equivocat de prova!

S’inicia la prova  passat dos quarts de nou tocats. Vàrem donar un parell de voltes pel nucli urbà per a que tothom s’anés col·locant en la posició que li toca dins la cursa.  Vaig veure una noia i  vaig intentar no deixar-la escapar i posar-m’hi al darrera, tal com m’han ensenyat el net de la Trini o la Flor. Però hi ha molta competència, només 7 noies inscrites, i em quedo fora de l’eixam que es forma darrera seu.

Al quilòmetre 10 ja anava enfangat fins els genolls, i això que deien que aquest any no havia  plogut tant com l’any passat. De fet, mai havia vist tanta gent aturada un darrera l’altre per temes mecànics de la bici.  Als avituallaments hi havia servei mecànic, però el primer era al quilòmetre 20, al cim Korosti, i aquests 20 quilometres es varen fer molt llargs per moltes de les bicicletes.

Després del primer avituallament ja anàvem molt espaiats i vaig poder disfrutar de valent de les baixades.  Eren unes pendents força exagerades. “Si no té res” diria en Tresunses, però la tija del seient que acabava d’estrenar feia uns dies seguint els consells d’en Valentí va anar de conya.  De fet, quan veia un senyal de “perill” ja feia salivera.

El següent cim va ser el Irimo.  La ruta era un contrast celestial. A les part altes et veies obligat a parar per poder gaudir de les vistes brutals que tenia la ruta i a les parts de fondalades tenien uns boscos amb arbres alts i densos que no deixaven passar la llum del sol. Segur que  en Formiga disfrutaria fent llenya d’aquells arbres!

A la baixada del Irimo ja vàrem trobar la bifurcació per acabar la ruta curta de 40 quilometres o continuar cap a la llarga de 80. En aquell punt vaig fer balanç. Vaig veure que l’únic problema era que el canvi no anava prou bé i per tant patiria a les pujades. Però era evident que era per com estava de brut de fang tot plegat. Vaig pensar que al proper avituallament o font, que no podia quedar molt lluny, faria neteja amb aigua. Malauradament vaig haver d’esperar fins al quilòmetre 50 abans no vaig trobar el segon avituallament, però sortosament va ser un tram sense desnivells extrems i vaig poder anar trampejant perfectament.

L’avituallament del quilòmetre 50 va ser com tocar el cel. Et netejaven la bici i posaven oli a la cadena mentre tu et foties un plat de pasta amb xistorra, a més de postres, beguda i cafè. Com diria en Valentí, “Va parir amb aquests bascos!”.  Però era un parany pels que no ens havíem estudiat els tracks que tan amablement havien penjat a la web. Estàvem a la quota 260 i ens esperava un desnivell acumulat de prop de 1000 metres fins arribar al cim Izaspi de 970, metres en menys de 13 quilometres!.

Quan  només portava 11 quilometres des del darrer avituallament, però feia dues hores que no havia baixat de la bici, i ja no podia amb la meva ànima, de sobte sento amb un accent basc: “ Ostia … Jordiii! como vas?”. Era en Javi Goday (el de la botiga de bicis), que estava en un miraculós avituallament aparegut del no res en el segon petit coll abans d’arribar al Izaspi.  Malgrat que terrenal, quelcom de celestial va tenir aquell avituallament.

Refet en aquell avituallament vaig continuar junt amb dos corredors més que vàrem decidir anar plegats, per la boira, que s’havia d’anar en compte per no perdre les marques més aviat escasses. Malauradament arribats al cim Izaspi la boira no ens va deixar veure l’espectacular paisatge que tan me n’havien parlat el dia abans.

La part positiva és que ens esperava una baixada espectacular. Repeteixo, espectacular!.  A més fins aquell moment jo havia estat una mica conservatiu amb la bici, no fos cas que petés un altre radi. Però ara que ja estàvem de tornada, ja no calia patir, podria arribar encara que fos amb roda torta!. A la que vàrem deixar la boira enrere,  també vaig (elegantment) deixar els dos companys per posar a prova la tija que el Màster del SBR m’havia muntat. Va parir amb la tija, quanta raó tenies Valentí!

I  8 hores i 16 minuts més tard un altre cop al punt de sortida. Però ara amb un entrepà de xistorra a la ma esquerra i una cerveseta de barril a la ma dreta, mentre anàvem fent-nos fotos amb la gent que ens havíem anat coneixent.  Mossèn tronxo, com pots veure t’he fet cas i he disfrutat de valent!.

Aquests bascos són collonuts!


  1. Enorabona Jordi!!

    Ja té collons trobar-vos dos repicatruges. No m’extranya que tinguem les muntanyes cosides de corriols.
    Ja es veu que vas xalar de valent. Quin país, i tant! Déu ni do quina cursa.
    Ben celebrat aquest aniversari.

    Salut
     

  2. L’enhorabona, Magre!
    T’hi estàs posant a la valenta, oi? Celebrant l’aniversari així et pendrant per boig, nanu. No sé si ho fas per renovar el carnet, però tant se val, sàpigues que no calia. Igualment haguessis tingut la muda nova.

    Una abraçada,
    Pistons

  3. Molt bé Magret!

    Felicitats per l’aniversari i per la cursa. Com diu en Pistons, poca gent voldria celebrar els 50 anys d’aquesta manera… però, els Bicicorriols t’entenem perfectament. I a més, tantes hores sobre l’estimada.

    Estic molt orgullós de tu!

    Cuida’t i a fins la propera, 

    Manel 

  4. Hola Jordi
    Somos los chicos de la tienda de Urretxu.
    Eres un Grande!!!!!
    Zorionak eta hurrengo urte arte !!!!
    Felicidades y hasta el proximo año.
    Agurrrrrrr
    Adeu !!!!
  5. Osti Jordi!! Quina màquina! Et feia més conservador… jo vaig estar una estoneta més: 8:36 de marxa més parades i avaries…

    Sàpiguis que et va delatar la senyera que portes a la potència 😉 Al parar al teu costat no vaig trigar gaire a veure-la.

    Enhorabona per acabar i per haver pogut gaudir tant. I la tija et donarà molts dies de plaers… ja t’ho dic jo que fa quasi dos anys que la porto i crec que abans renunciaria a la doble suspensió que a la tija!

    Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.