BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Passats gairebé quinze anys, el dimarts 17 vaig –en Xarli tamb– tornar a trepitjar el cim del Roc Melé amb esquís. Fou exactament el 23 de gener de 1999, juntament amb en Carles, en Xarli i en Max. Fent un xic de memòria, va ser el dia que vam aprofitar, un cop acabada l’excursió, per comprar els arvas al Pas de la Casa i també la cera per les pells, doncs aquell dia se’m feien uns pans a les soles com rodes de molí i entre això i el pes d’esquís i botes, que aleshores no eren pas plomes, almenys arrossegava cinc o sis quilos per cama. Tot s’hi valia, però. Érem mamellons.

Enguany, sis maresmencs, fent festa entre setmana i sense tenir clar quin cim podíem fer, ens acostàrem a l’Arieja, Puimorens-Pas de la Casa, per ser la zona més propera i més innivada sense que el vent l’hagués afectat amb excés. Tot pujant i acostant-nos als verals, les pales dels vessant sud del Roc Melé ens semblaren prou factibles per progressar-hi. Els vessants de la Mina i el Pedrons gaudien de més gruix de neu però aquests cims són massa suats i davant de quelcom de nou o almenys no tant freqüentat, preval això darrer.

Així doncs, en Xarli, en Santi, l’Albert, que reapareix a l’estadi blanc sense tenir-les totes, expectant sobre la seva lesió, en Martí, en Gio i servidor, comencem la jornada fent un dribling matiner del que encara en sortim prou airosos. Vull dir que prenem el camí que no toca i hem de travessar el riu Arieja fent equilibris. La memòria ens falla i quinze anys, en són uns quants.

Essent ja a la vessant solana de la vall, comencem l’ascens. Convé treure abrigalls, doncs no fa ni gota de vent i el pendent de les primeres pales és força costerut.

Fent pedagogia de les voltes maria a en Gio i després d’un petit ensurt que ens dona ell mateix en un pas exposat, arribem a un petit llac glaçat a 2350 m. que travessem no sense una certa angúnia.

Continuem foquejant fins la carena des d’on podrem observar la vall del Siscar i el cim del Nerassol on la setmana anterior tres del actuals actors hi van ser presents. Aquí el vent ja no és pas encalmat i no ve tant de gust anar arremangats i, quan passem colls, cal tornar a treure paravents i passamuntanyes de la motxilla.

En un dels trams careners hem de carregar els esquís a l’esquena i remuntar per terreny mixt uns trenta metres de desnivell per tornar a calçar i fer, finalment, sense complicacions, el cim. No ens hi podem entretenir gaire, doncs el vent bufa. Les maniobres de transició de l’avi, en no tenir en Logístic a l’abast, es fan feixugues.

Quan tots estem llestos i amb les pells desades, comencem la davallada. Cerquem les pales amb les millors condicions de neu. Podria estar pitjor. En la més estreta i costeruda, els experts hi frisen, l’avi inclòs, malgrat el dolor que sent als peus. Tot el contrari d’en Xarli que, amb la seva lesió al peu, no se les mama gaire dolces per fer els viratges.

En un replà pelat i a ran d’uns rocs, fem una aturada per dinar. No ho allarguem gaire perquè s’ha girat un mica de vent, el cel s’ha anat enteranyinant i el cos es refreda. Així que, em fan menjar la taronja en dues queixalades i a calçar fustes. Quin estrès, va parir!

Continuem amb el descens dubtant sobre el millor itinerari. No voldríem pas haver de foquejar en va. Ens toca, però, de remar en un tram molt curt seguit d’un flanqueig per encarar la darrera pala fins el riu, passant per les Bordes de la Vaca Morta. La llum minva i les ulleres fins i tot fan nosa per copsar el relleu.

Ja som al petit pontet metàl·lic fet de restes d’algun carril miner, vestigi de les explotacions que hi havia a la zona.

Enganxem pells, travessem el pont i enfilem fins el revolt de la carretera on hem aparcat el cotxe, a tocar del torrent de Baladrar que neix al Pic Oriental de Fontnegra i flanquejat pel Pic de la Mina i de Pedrons.

Arribem tot cofois de tant agradable excursió i encara més el Mamalló que fins aleshores no s’havia ressentit de cap molèstia destacable. I que duri!

Fins aviat,

Joan

El corriolaires: Martí, Xarli, Santi, Gio, Albert i Joan.
Temps total emprat: unes 6 hores.
Desnivell + acum.: 1260 m.

Les fotos d’en Joan del 1999: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Vàries fotos d’en Gio, Xarli, Santi, Albert i Joan: cliqueu aquí.