BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

BiCiCORRiOLAiRES A LA IRATI XTREM 15.06.2013

Per Pep Famadas

Vinga, va, com si de la mateixa cursa es tractés, m’enfronto a una pantalla blanca d’ordinador amb l’objectiu d’omplir-la dels records, ara ja llunyans, de l’estada a Irati, paradís de verdor i patiment. La fita és clara: revifar el bloc, animar a la colla i, com sempre passa, fer perdre manies als pocs propensos a prodigar-se escrivint.

Igual que pedalant, es qüestió de passar una bona estona, escrivint, llegint i punxant les tripes amb comentaris esmolats. No volem destacar amb bons cronos (segur?) o amb relats literaris voluptuosos. Au, vinga, animeu-vos. Jo arrenco una nova ascensió.

Relaciono ascensió i Irati i automàticament recordo una imatge impactant, espectacular, tot aixecant el cap a l’inici del port d’Artaburu/Errozate o Virgen de las Nieves (confesso que he de recórrer a la web per recordar els noms): allà dalt hem de pujar?????  Veig un vessant llarguíssim i pronunciat, cobert per una espessa catifa verda, on destaca una lenta fila d’altres sacrificats ciclistes. A voltes apareixen en el que ha de ser un gir pronunciat per quedar engolits de nou per la muntanya. Quina por. Amb en Pistons comentem la bellesa de la imatge.

Som 4 els agosarats de la colla que finalment ens hem apuntat a la Irati Xtrem. És, potser la cursa (si es pot dir així) cicloturista que més lliga amb la nostra filosofia: turisme i paisatge, pujadors duríssims, quant més millor, i cadascú al seu ritme. 128 km i 3600 m de desnivell, sense crono, a excepció de la pujada al Larrau. I molt bon ambient.

Com si fóssim un equip de competi, ens desplacem en la “motorhome” del Maestro on també pernoctarem. A mi em toca fregar la cuixa depilada del Gallitu a la planta baixa, mentre que a dalt dormen els màsters, en un altre nivell. Al meu company la primera nit li noto la pell molt tibada, déu ser pell de gallina? El mamalló no les té totes. Però, vet-t’ho aquí, tornarà cap a casa amb el plomall estarrufat de la gesta. Ves si no val la pena patir una estona.

Sortim d’Otsagabia una gran remada de ciclistes en lenta i controlada comitiva fins a l’inici del primer port. L’ambient és distès i ningú apreta, ans el contrari, colles nombroses que la fan petar tot pedalant i que ens miren, encuriosits, quan els anem avançant respectuosament. Alguns catalans, com no. El camí és conegut ja que és el que vam fer en cotxe un any enrere en la sortida firaire, amb ports sense massa entitat. És més, passem ben bé per davant de l’alberg on tindrem la primera sorpresa: el muro. Són 500 m de pujador cimentat enmig dels caserius que ens deixa a la fàbrica d’armes, la recordeu?. Allà, primer i copiós avituallament. Des d’aquest punt comença la autèntica Irati Xtrem.

Bé, no m’estendré en el recorregut i tampoc en el paisatge. Ja hi vam ser i el vam assaborir el 2012. Fins i tot repetim algun dels trams asfaltats que treballarem durament en el seu moment, però en sentit contrari: des de la capçalera de Roncesvalles baixem fins al poble de les coca-coles (ja apuntareu el nom).

El Larrau es va fer duríssim, etern, extenuador, però no menys que altres ascensos en que ho dones tot. Arribes al cim a 0, no pots fer 500 m més. Quan corones el port no tens esma ni de celebrar-ho però al cap de pocs minuts ja reviscoles. La bici ja ho té això. I com si es tractés de professionals, els darrers metres del port agombolat per una gentada que amb els seus ànims t’empenten fins dalt. Com són d’agraïts aquests vascos.

Bé, el full ja és ple i la cursa al sac, amb dos ports de gamma extra tatxats. Quedi doncs constància per escrit de l’estada d’uns quants bicicorriolaires a la Irati Xtrem. Els afortunats: Pistons, Maestro, Gallitu i Formiga.

Salut i bici.

Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.