BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Enguany, els tres dies de la fira la passàrem al Port de Tortosa-Beseit. No era la primera vegada que el visitàvem en la sortida d’estiu. Però han passat tants anys, que els quatre que hi coincidírem no ens sabé pas greu de repetir a proposta dels que encara no hi havien anat. Parlem de fa catorze anys. Deunidó!

Aquí teniu els llocs que hem visitat en la nostra escapada d’estiu, que en són disset. Si, disset, aviat és dit.

ANY	LLOC
1997	Cerdanya nord. Puigcerdà-Arsèguel
1998	Cerdanya sud. Arsèguel-Puigcerdà
1999	El Port de Tortosa-Beseit
2000	El Montsant.
2001	El Boumort.
2002	L’Albera
2003	Alta Garrotxa-Ripollès
2004	Port del Comte
2005	Val d’Aran
2006	Camí dels Bons Homes
2007	Camí del Nord.
2008	Serra de Tramuntana. Mallorca.
2009	El Sobrarbe. Pirineu d’Osca
2010	Andorra
2011	Serra d’Espadà. País Valencià
2012	Navarra. Irati.
2013	El Port de Tortosa-Beseit

Aquesta vegada, igual que l’any passat, tothom hi dirà la seva. Aquí teniu les impressions dels primers. Els que van tard: Sky-walker,  Tresunces i el Nét de la Trini, suposem que una hora o altra piularan. El bo es fa esperar. O no.

Tots els que hi vam ser: Pep Famadas, Rafa Floriach, Giovanni Leonardi, Luca Leonardi, Joan LLadó, Carles Llorens, Martí Montserrat, Oriol Noè, Anscari Nogueras, Manel Quadrada, Enric Subiñà, Valentí Tarrés, Marcel Torrus, Manel Trenchs i Adrià Triquell.

Per Pep Famadas

En luka ens envia una foto per mail. Impressionant!!. No me’n puc estar d’escampar-la pel món virtual. On era? Ah, sí, el primer dia, un cop dalt de la carena, seguint el camí dels Estels del Sud, passat el coll de l’Enrajolada. Després de superar els darrers 200 m de desnivell amb la bici a coll (les previsions del Màster fallaven). Ara venia un tram més o menys planer on alternàvem trossos a peu i trossos dalt de les muntures. Molt i molt tècnic. Calcari moll elevat a l’enèsima potència…

Demano als companys que dosifiquin l’enviament de fotos via mail per tal d’allargar la felicitat del record el màxim temps possible. Els altres anys estàvem igual de feliços? De ben segur però ara toca aquesta. Potser enguany han estat Els Ports que ens han captivat? I tant que sí. Ens han empolsinat amb el seu misteri. Veig la foto en mig d’horari laborable i la tanco a corre-cuita. Ara no toca; cal mirar-la amb calma, assaborir-la, deixar-se portar, tornar-hi: aquell pas cabró, la pedra que quasi em fot el canvi enlaire, el salt que no vaig tenir collons de llançar-mi i el del davant sí…

Cada any anem a més. Puja el nivell de les bicis, pugen el ritme i els piques i també puja el nivell dels fotògrafs i de la maquinària que porten. Quan estàs arremangat en mig d’un corriol, treballant-lo per sortejar els seus reptes, o quan  frises neguitós de tirar-te rostos avall i cal esperar que es situïn les càmeres. Els maleeixes i t’impacientes, però ara, amic Giovanni, quin neguit que tinc per veure el teu reportatge i tornar a pedalar de nou.

Vull tornar a pedalar per pistes en mig d’oliveres, garrofers i ametllers tot reconeixent el sacrifici dels seus vetlladors, vull carregar la bici cap el coll de l’Enrajolada admirant les primeres parets calcàries, vull treure el nas dalt d’una carena cercant cabirols porucs de nosaltres, en mig dels rostos desarbrats, vull tornar a ser en mig de la colla rient i escoltant contes amorosos dels joglars de la colla o trencant el cor seguint el de davant…

Han estat tres dies collonuts, rodons de bici. El primer dia els Ports eren feréstecs, durs, excloents. Molt recorregut carener amb una meteo poc agradable conformaven un paisatge difícil, d’on l’home havia fugit cercant la comoditat de la plana. El dia s’escolà entre corriols amb molta feina i refugis a raser de núvols ploraners, impedint-nos executar el tram final de la ruta planejada, que per més pena eren corriols en descens. A canvi però fórem beneïts per l’ombra del Faig Pare.

El segon dia rodàrem per paisatges més humanitzats, no per això més agraïts, amb una bona dosi també de bici a l’esquena. D’aquest dia quedarà per sempre el bestial darrer descens fins a Besseit. Mare de Déu!!

I el darrer dia fou rodó: Belles imatges plasmades a les fotos, trams atlètics on les cames i el cap ja acusaven l’esforç dels dos dies anteriors però l’ànima encara en volia més i més. Malauradament no vaig tenir la fortuna de veure el mascle cabró que els companys van espantar per fer completa la sortida (excusa per tornar-hi?). Descens també memorable.

Donar les gràcies al Màster i el Logístic que aquest any els hi ha tocat carregar amb el pes de la organització de l’esdeveniment, als fotògrafs per eternitzar les vivències i als càmeres i realitzadors pel magnífic treball que de ben segur faran.

Companys, cal tornar-hi!!

Per Adrià Triquell

SI NO VOLS POLS NO VAGIS A L’ ERA

Que en son de sàvies les dites populars. Segons he pogut trobar en un refranyer, el significat exacte d’ aquesta dita és : “Si no vols que et passi una cosa, no busquis el lloc o la situació que et podria passar”.   Doncs és exactament això. I no es pot dir que no estigués avisat.  Collons, que estava més que avisat: pedres, bici al coll, baixades tècniques, PR que com el seu nom indica son per caminar, desnivell, llargues jornades sobre la bici, i dotze malalts que de fa mesos tenen entre cella i cella aquesta sortida.

En fi, potser si que en la primera jornada vam caminar massa pel meu gust, i en que en algun moment m’ hauria agradat tenir més estona per gaudir del lloc, i que els tres dies vaig anar de corcoll, però òbviament no em quedo amb això.  En primer lloc, em quedo com a record alguns dels racons i paisatges dels ports. Els coneixia molt superficialment i la visita corriolaire m’ha convençut per tornar-hi  aquest estiu amb mes temps  (i més calma) amb la família.  També em quedo amb la gent del país: tot i que les llargues hores fent el cabra amb la bici no ens han permés massa contacte ni relació, tot ha estat simpatia i bon tracte. Després em quedo amb algunes imatges inconnexes que em van arribant encara al cervell, com aquell descens boig del Luca per roques mullades, els malalts del whatsapp que no el podem deixar ni un moment durant un sopar, la neu espetegant a la cara, el que per no mullar-se en un riu s’hi acaba fotent fins a la cintura, o la cara de felicitat d’ alguns després de l’ últim descens del segon dia.

I per últim, si, ja se que esteu pensant, que diré alguna cosa com que em quedo amb l’ amistat d’ aquesta colla o alguna cosa similar. Que collons, que sou uns pesats. Doncs no, per últim em quedo amb una frase mítica en el moment perfecte (moment de bici al coll i moral justeta):   “No us ha passat mai que cagant us surti tan dura que la tingueu que trencar amb la ma?”

Per Marcel Torrus

En poques paraules, COLLONUT, els Ports són una meravella ,però molt desconeguts , si més no per a mi, tot hi la proximitat no hi tenim tirada. Sempre mirem cap al nord .Va ser un cap de setmana  rodó. Tot  va comença molt bé el divendres al vespre amb la derrota    de l’ Steaua.

Els recorreguts preparats per en Martí i portats a terme per l’Enric van ser 100% bicicorriols, moltes gràcies als dos per la feina ,… i per la logística, impressionant no vam anar coixos en cap moment. La Meteo, que també va ser un ingredient important, ens va respectar força tot i la remoguda que portava .

Ara ja a pensar per l’any que ve, si no us importa començo a donar idees. Podríem fer nit en aquest refugi que algun ja coneixeu i fer rutes  per allí Refugi Pleta del Prat Tavascan.

Fins a la propera!!!

Per Enric Subiñà

Fa tres anys que no m’afegia a la sorida de la Fira, concretament des d’Andorra. Feia temps que tenia ganes d’organitzar una ruta pel país, i ja des de finals de l’any passat vaig proposar anar als Ports, amb molta acceptació. Per la Puríssima amb en Martí vam anar-hi a fer un cop d’ull, a peu, i ens vam adonar de les grans possibilitats, tot i tractar-se d’un terreny molt dur i aspre.

Jo, com em correspon, vaig cuidar-me de la logística i en Martí de buscar un bon itinerari. Tot i que inicialment va pensar de fer un trèbol des del refugi del Caro, l’allunyat del lloc ens va convenir que el millor seria fer una circular buscant allotjament a l’entorn del Parc, doncs ben ve a dins no hi ha gairebé res.

Cal dir que l’itinerari triat pel Martí fou excepcional,  amb petites modificacions per adequar-se al ritme i a les hores de pedalada. Com sempre hi va haver les corresponent estones de bicicleta a coll, a vegades feixugues, però que van passar força bé.

El millor, com sempre, el bon rotllo del grup. Es va trobar a faltar gent però el cert és que vam disfrutar molt. També destacable l’entorn, un massís que jo coneixia força d’haver-hi anat des de fa molts anys, però que alguns de la colla el tenien per desconegut i que va sorprendre molt. La gran quantitat d’aigua que hi ha enguany va fer més espectacular l’espai per on ens vam moure. Per cert, un massís a cavall de tres comunitats que ens va permetre, fins i tot, parlar en lapao a Beseit. No sabia que tota la colla era trilingua sense cap problema?

Per Oriol Noè

El gran dia ja va arribar, era divendres 17 de maig al migdia quan vàrem començar a carregar les bicicletes a la furgo. La primera aventura no va trigar gaire a arribar, tot just arribar a Xerta la furgo va passar per un carreró molt estret, tant que només quedava un dit entre retrovisors i la paret del carrer, encara me’n faig creus de que passes. Al descarregar les bicis també ens va caure una forta pluja, que ens va obligar a uns quants a aixoplugar-nos sota els balcons del carrer. El sopar previ a la primera jornada de pedalar, va estar ben regat amb vi i gasosa, i animat amb el partit de la final de la copa del rei. Vàrem dormir en l’alberg Assut, tots plegats, i ben d’hora ja ens vam llevar per començar la jornada.

Vàrem començar a pedalar per uns 5 km de carretera de pujada, per començar a escalfar, després d’endinsar-nos per una pista vàrem començar a pujar per un GR abrupte i dret, on vam deixar de pedalar per enfilar a peu. Va ser una dia llarg, fent pistes i corriols, amb un total de 81 km. En el tram final cal destacar el Gran Faig, un espectacular arbre mil•lenari, on ens vam fer una foto impressionant asseguts a la falda de l’arbre, entre les seves arrels aèries. Després vàrem baixar per una pista inacabable, on les forces ja flaquejaven, i gràcies a un tros d’entrepà d’en Luca, es va poder arribar a destí, la Sènia.

A la Sènia hi teníem un hotel reservat, on hi vàrem arribar a l’hora justa per dutxar-nos i anar a sopar. El restaurant estava en el poble, i va ser un àpat difícil d’oblidar, suposo que es combinava la qualitat del lloc amb la gana i la set que teníem.

Ens vàrem tornar a aixecar ben d’hora, i amb un gran esmorzar al ventre, ens tornàrem a enfilar a la bici, aquest cop en companyia d’en Martí, que es va afegir a la colla el dissabte a la nit. La jornada també es va combinar amb algun GR a peu, on podíem contemplar unes parets magnífiques, i a destacar un salt d’aigua impressionant, el salt de Robert. A la tarda varem fer un descens per una trialera que et feia quedar sense aire, per lo bonic i per l’esforç de mantenir la bici dreta entre tanta pedra. Una merescuda recompensa per les dures pujades que havíem fet fins al moment, i per les avaries superades. Al vespre arribàrem a Besseit, una mica més d’hora que el dia anterior, i així ens vam poder dutxar amb més tranquil•litat. Allà van arribar els dos Manels, que es van ajuntar a la colla per poder pedalar junts l’últim dia.

En l’última jornada les cames ja estaven força cansades, però encara ens quedaven prou energies per tornar al punt de partida, a Xerta. El tros a destacar va ser una vall per on passava el riu, on el resseguírem pel camí del costat, un paratge molt bonic, llàstima de la fresca, si no més d’un s’hagués remullat. Aquí, cap al final de la sortida també ens vàrem trobar una trialera de baixada, amb pedres i corbes sinuoses, molt divertida.

A l’arribar a Xerta, vàrem fer un bon dinar per recuperar tot el que havíem cremat durant els tres dies, tot i la mandra, vàrem carregar els cotxes i tornàrem cap a casa. Va ser una ruta increïble, tant pel paisatge com per la companyia. Una gran gesta bicicorriolaire!!

Per Joan Lladó

La primera vegada que vaig visitar el Port va ser un pont de la Puríssima de l’any 1991, també en una excursió amb bici. Eren els primers anys del refundat Grup de Muntanya d’Argentona i alguns dels seus integrants vam prendre la decisió de visitar la trencada serra. També eren els primers anys de la BTT al nostre país i nosaltres encara no feiem gaire virgueries damunt la bicicleta. Aquí una foto a la font de Fredes d’aquella excursió. Si us hi fixeu, encara no era construït l’edifici on hi ha el restaurant on vam esmorzar.

Qui érem (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Servidor, Jordi Serra, Esteve Gual, Albert Burguera i Jordi Lladó.

Com podeu veure, duiem tot l’equipatge necessari al damunt, en motxilla o en les alforges. L’únic mapa que hi havia editat aleshores, i que jo en tingués coneixement, era el de la UEC, però ens serví i de molt. La qüestió era anar a fer el turista i sense massa preparació prèvia. La part aventurera ens sortí molt bé perquè dues nits previstes de passar-les gairebé al ras, vam trobar una gran hospitalitat primer a casa d’un pastor a Beseit i una altra a la rectoria de Morella. Aleshores, com us deia més amunt, no erem uns corriolaires empedreïts, encara érem en fase de descoberta. Vam visitar la part més meridional de la serra gairebé circulant per pistes i per un bon tram de carretera. De totes maneres, en guardo un gran record. Un record pregon; han passat vint-i-dos anys.

La segona vegada que hi vaig ser, també amb bici, fou en la tercera escapada d’estiu, l’any 1999, que aleshores no la feiem coincidir encara amb la fira. Aquella vegada també duiem els estris al damunt, no ens havíem tornat uns “senyoritus” com ara. Aquí en teniu una foto al refugi de Font Ferrera:

Qui erem (d’esquerra de dreta): Carles Llorens, Joan Lladó, Josep Mª Vila, Valentí Tarrés, Giovanni Leonardi, Angel Vila, Jordi Lladó i Fred.

Escapada molt turística, amb banyada inclosa a la bassa anti-incendis i també amb algun ensurt entremig, com la patacada d’en Gio.

I aquest any, i per tercera vegada, ja som grans. No tan sols de vells; ens hem fet grans d’experiències, d’experiència, la tecnologia ha canviat i també n’hem adquirit. Hem millorat molt, moltíssim com a grup, esportivament parlant. També socialment, cal dir-ho. Tot plegat ben garbellat i ben amanit ha generat una de les sortides més sensacionals de les que hem fet. Hem tastat la terra a bastament en les estones carregant la bici, hem gaudit com canalla baixant les tècniques trialeres i corriols, hem rigut com bojos, hem frisat amb el paisatge agrest, inhòspit, amb els monuments naturals, hem…

En definitiva, ens hem rejovenit una colla d’anys durant aquests tres dies i hem carregat les bateries per afrontar amb nous aires i amb un xic més de trempera la complicada situació que tots plegats estem passant.

Per molts anys amics i salut!

Per Rafael Floriach

La primera referència que vaig tenir dels Ports de Beseit, la vaig rebre d’un company de la colla, i precisament em va comentar que no seria una ruta rodadora, si no tot el contrari, que  seria una ruta en la que els quilometres es guanyarien pedalada a pedalada. Aquest  comentari no em va passar  per alt venint de qui venia així que jo hi vaig anar preparat per tot…..

Nit Prèvia:  Aleti!!! Aleti!! Aleti!!!

La Sortida no podia començar de la millor manera, un bon sopar i  després veure ensorrar-se de la forma més calamitosa l’equip de la capital, quin fart de riure i quina emoció.

Primer Dia: Etapa èpica en majúscules

Sincerament encara no ser la volta que vam fer, però van ser 13 hores de marxa, pedalant o caminant si més no avançant. L’etapa va estar dominada per les inclemències meteorològiques, sort d’en Valentí el nostre particular ‘home del temps’ que anava avisant de quan caurien els xàfecs/pedregades per així buscar refugi amb antelació.
Aquesta etapa podria ben definir el que són els Ports de Beseit: Camins pedregosos que guanyen alçada ràpidament, boscos de pins, petits rierols per on baixa l’aigua de la pluja, panoràmiques on es pot veure el  mar i el delta de l’ Ebre, parets rocoses totalment despullades i finalment molta tranquil•litat.

També vull recordar la baixada final meteòrica, amb parada obligada per visitar el ‘Faig Pare’ un immens faig de sàvia aparença.

Segon Dia: Corregir és de savis

Ens aixequem i encara ens dura l’atonyinament del dia anterior, aquesta vegada ens proposem arribar amb una mica de temps per fer una cerveseta, no pot ser que no puguem fer ni la cerveseta de rigor!!!, així que es va re-calcular l’etapa per fer-la més humana.

L’etapa passa per un terreny molt semblant al del primer dia, però aquesta vegada ens ho agafem amb més calma. El dia transcorre sense incidents, fins que arriba la baixada final, la millor.I aquí comencen un reguitzell de ‘panes’, de les quals jo vaig ser el més mal parat, ja que la muntura va quedar inutilitzada, sort de l’habilitat d’en Martí i l’Oriol que van fer un nyap per arribar al final.

Cerveseta a la plaça del poble i la sensació que ha estat una etapa rodona.

Tercer Dia: ‘Los lunes al sol’

Aquest dia no te gaire historia per mi, ja que no vaig poder fer la ruta per culpa de la pana del dia anterior, així que en Carles, que estava malalto, i un servidor vam col•laborar en la logística de la sortida, recollint els cotxes i petates que havíem anat deixant enrere.

Valoració Personal

En primer lloc, i es de rebut,  agrair els organitzadors de la sortida la seva generositat en dedicar el seu temps a que la sortida fos perfecte, també m’agradaria generalitzar aquest agraïment a altres companys que també dissenyen rutes per que tots les gaudim.

Una cop dit això, realment els Ports m’han sorprès molt gratament, l’entorn natural és magnífic i segur que hi tornaré per fer una visita amb més tranquil•litat.

Per Giovanni Leonardi

Amb raó cada any esperem amb tanta il•lusió la sortida de primavera, ja que l’ èxit de l’ escapada resulta sempre del tot rodó, i això gràcies a la important feina d’investigació feta pels guionistes de torn sobre el recorregut i pel muntatge de la logística necessària, cosa que enguany ha sigut força complicada. Gràcies, Enric.

Els ports de Beseit, per la nostra manera d’ entendre la bici de muntanya, tenen tots els components essencials, i a més amb escreix, per oferir-nos una sortida formidable e inoblidable. La bellesa d’ aquest parc natural és superlativa, però la pots arribar a gaudir només si tens la determinació d’anar-te-la a buscar. I això –ho sabem de sobres- vol dir llargues estones de grimpades bici-a-coll per GR pedregosos, per estrets corriols dintre de boscos atapeïts de vegetació, plens de branques i arbres caiguts, estirant i arrossegant una bici que sembla pesar cada cop més amb el passar de les hores. Cansament de braços, esquena i cames que de cop i volta oblides quan, acabada per fi la pujada, s’ et obren 360 graus de vistes panoràmiques, amb muntanyes, boscos i camps, propi d’ un reportatge tipus “Els millors paisatges de Catalunya”.

Cinc minuts de descans , un bon glop, una barreta o uns fruits secs, i el grup es llença famèlic a devorar les llargues i fantàstiques baixades que sens dubte s’ ha merescut. Això sí, procurant ocupar la posició que toca a cadascú segon  la jerarquia establerta en el grup en funció de la capacitat “down-hill”-eres. Aquí no s’ hi val a badar. “Concentra’t, deixa espai suficient, anticipa els revolts, no carreguis massa sobre el manillar, cul enrere, baixa la tija i deixa anar la bici que ara és millor, vigila-vigila aquell graó i aquella branca, aquí res de fre davant que rellisca, apreta que et deixen enrere, apreta que no et vinguin a sobre els de darrere, ara sí, que bé que m’ ha sortit, hui que anat de poc que me la foto, que guapo aquí engega la go-pro, para-la, engega-la, vinga nooooiiiissss!!!!….”

Sensacions, emocions que tots compartim de igual manera, i la cara de felicitat que fem tots quan ens tornem a agrupar-nos avall ho diu tot. I torna-hi altre cop, amunt i avall així pels tres dies.
A casa reviso les gravacions fetes amb en Luca. Vaja feina que ens espera per a preparar el vídeo. S’ ha de triar i retallar a sac, son cents de clips i hores de imatges!. Per maques que siguin totes, només les seqüències més bones sortiran al vídeo . I encara en Martí m’ ha de passar les seves…..

Per Manel Trenchs

Combinar bici i muntanya passant per llocs i indrets nous és tot un plaer, i si és gaudint de bona companyia amb moltes ganes de gresca i passar-s’ho bé encara més.

Aquest any, per la ruta dels Ports, combinar família i bici era un xic difícil. Crec que al final vaig prendre la millor solució per tots plegats, després de donar-hi moltes voltes i una gran dosi de mentalització, és clar. El resultat, una estada a València amb tota la família (veient art i trens), i em vaig unir al grup el diumenge a la tarda per poder fer tota la jornada del dilluns.

Ja em va saber greu, ja, no poder fer tots els dies però l’única jornada que vaig fer va ser memorable, un plaer en majúscules. Tot i que per la zona hi he estat diversos cops, tinc una neboda vivint a Corbera d’Ebre, la ruta em va encantar. Passar pels Estrets, les Roques d’en Benet, el coll de Paüls… fantàstic! Realment aquestes sortides amb la colla pel pont de la fira són, com diria l’Enrique Iglesias, “una experiencia religiosa”.

Per descomptat, agrair als gestors de la sortida el seu esforç i dedicació i felicitar-los pel resultat.

I de cara a l’any que ve, on ens portaran els pastors? Segur que ja en tenen alguna al cap.

Bé, moltes gràcies a tots plegats i fins la propera,

Manel

Per Valentí Tarrés

Un tiu senzill com jo i a la vegada un privilegiat que ha tingut l’honor de ser un dels pocs que ha sigut present a totes les sortides.
Aquest any a la misteriosa zona dels Ports, penso que no hi tinc massa records de l’altra vegada que vam ser-hi.

Enguany la logística m’angoixa, si bé tinc clar que tot anirà com un rellotge suïs,ayyyy!!!!! que no em deixi res, que no foti el casc o les sabates on no toca, a la bossa equivocada….bufff quin estrés !!!!

Arriba el dia i un cop ens enfilem al cotxe em passen tots els mals. Content com un jínjol començael que seràn tres dies intensos, patiment, si, pero riure molt, menjar, beure cerveses amb els amics………….collons quina merda de vida !!!!!! ja ja… a més hi tinc una motivació extra, la Specialized de roda 29” que m’han deixat els amics de SBR. Sense saber-ho em deixarà gaudir de la volta sencera, el dimecres després de la tornada revento la patilla del canvi, ja tocada d’altres trompades, si m’hagués passat als Ports, quina putada!!!!!!!!!!!! pot ser que les bicicletes tinguin ànima ????? Crec del cert que hagués petat el primer dia, fins i tot crec saber on, al final del primer dia, després de visitar el racó més misteriós i bonic del dia, on hi viu desde fa uns quants, bé molts, molts anys El Faig Pare. S’ hagués petat a la zona de l’embassament, on no anavem pas “xinoxano”, hi havien ganes d’arribar.

Tornant al racó misteriòs del Faig Pare, segur que si un dia hi fem una nocturna, veuriem com de nit s’illumina, com l’arbre de la película d’Avatar, és màgic……
Potser la seva màgia ens ha protegit de la pluja durant tot el dia ???? Era ruixat, està aixoplogats, no ens vàrem mullar en tota la sortida, i carai….. fins hi tot ha caigut pedra i ens hem pogut amagar a una casa mig abandonada. M’agrada aquest ambient plujos, en moments em ve al cap la sortida a la Serra de Tramuntana, quan vam ser a Mallorca.

L’endemà, tornem-hi, ahir vam acabar baldats, però vinga som-hi !!!! Avui ens acompanya també en Martí. Buffff, magnífica i preciosa volta, amb un corriol final molt ben parit que ens deixa a tocar de Besseit, on prenem una, bé unes…moltes cerveses, acompanyades de patates , olives grans, algunes molt grans…….aahhh i ara també amb la companyia dels Manels ole ole…..

El tercer dia ni molt menys deixa d’estar a l’alçada….quins paratges !!!!! quina tranquilitat!!!!! i fem una pista, beneït grupetto!!!!!!!! quina sort, quin bon rotllo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

No sé si són els anys, el patiment del dia dia, que ens fotem grans, el vent a la flauta, el xerrar baratu… no ho sé, però aquest any ens hem superat, merda, que passa tant ràpid, tant depressa !!!!!

Quan estic escrivint aquestes quatre ratlles tant sols fa una setmana que hem tornat, els records, com un estel em volten al cap…..bufffff que visca la colla, que visca el grupetto, que collonut osties !!!!!!!!!!!!!!!!

Ahhhh i quina grran festa; festassa, ens espera el divendres, on a més hi serem tots….

Gràcies Oriol i Núria per la festa, gràcies colla, gràcies per ser tant collonuts…i gràcies a les nostres senyores, que cada dia estan més maques collonssssss…..
Fins la propera

Salut !!!!!!!!!!!!! i que l’any vinent poguem ser-hi tots, fora lesions…els bicicorriols no ens rendim

Per Martí Montserrat

Que bé que ens ho passem !!!
Nois m’ho he  passat molt bé. Els desconeguts Ports són un terreny esplèndid i  salvatge per fer una ruta dura i tècnica com les que ens agraden.
He disfrutat molt de cada moment, i en tot moment. He disfrutat pedalant, caminant, i per descomptat he fruit molt dels llargs, tècnics i  difícils descensos.
He gaudit  molt de la companyia, de les xerrades, de les bromes, de les bestieses. L’única nota negativa per mi, és haver-me perdut  la llarga i dura primera jornada.
Enhorabona a tots i per molts anys en puguem gaudir de sortides excepcionals com aquesta.

Faré un ràpid repàs dels llocs de pas a cada jornada:
Ruta primer dia: 81 Km / 2350 m de Desnivell
De Xerta a Paüls per carretera / GR171 / forta pujada per la Mola Carrascosa / Coll de  l’Enrejolada / GR7 fins refugi de les Clotes / GR7 fins refugi Mont Caro i fins el Coll de Carrasqueta / Àrea Cova de les Avellanes / Grau de les Carlares / refugi Mas del Frare / Pare Faig / Àrea de la Fou / Pantà d’Ulldecona / la Sènia.

Ruta segon dia: 60 Km / 1750m de  desnivell
De la Sènia al Pantà d’Ulldecona / Font de la  Fou / Barranc de la Tenalla / Salt de Robert / Fredes / Coll dels Tombadors / Pinar Pla / GR7 direcció refugi Font Ferrera / GR8 / Caseta forestal Xalet del rei / GR8 camí de Millers / GR8 coll de Navic / GR8 coll de Ganxo / GR8 fins a Beseit.

Ruta tercer dia: 50 Km / 1080m de desnivell
De Beseit cap el coll de Selma / Mas Nicolau / Toll de vidre / Coll de la Creu / Seguim la  carena fins el Collet Roig / passem a prop del Mas Nou / Mas d’Albanell / Estrets d’Arnes / enllacem amb el PR185 / Coll de Blanco / pista Roques de Benet  / Coll de Membrado / Mas de les Eres / Avants del Mas d’Espolsaigualeres  trenquem per un petit corriol  fins el Coll del Bassot / Coll de Canals / Mas Torrat / Sant Roc / GR7 fins a Paüls / Carretera fins a Xerta.

Per Carles Llorens

Llei de Vida

Un altre any i amb aquest ja he perdut el compte. Noves vivències , noves màquines, nous companys arribats al grup, nous lesionats, noves baixes , nous mitjans de comunicació…

Aquest any l’escapada la situarem, sense cap dubte, quan la fem petar;  en un lloc molt meritori.  Segurament entre les Top Ten.

Ajudarà molt el marc incomparable on hem fet les “diablures” amb les nostres  màquines, els corriols, les cingleres, pistes ,els masos abandonats,  llocs amb un aura màgica i la solitud del Port que guareix l’estrès acumulat a la vida diària.

També, a la xiroia general de tots els companys, les barrabassades d’alguns , les lliçons  l’optimisme, la valentia i  l’organització d’altres.

Aquest any però he trobat a faltar els companys ( que per lesió o per manca d’humor  que comporta l’estat actual de crisi generalitzada s’han quedat a terra) , bicicorriolaires que ens fan fruir amb la seva presència d’uns moments inoblidables.

La sensació  que puc copsar últimament i segur que no descobreixo res de nou, és que el mon té la facultat d’engolir  el  temps i els esdeveniments es succeeixen  amb una voràgine  de vertigen i que per desgracia ningú se’n pot abstreure i mantindres al marge.

Cal aprofitar doncs aquestes escapades, compartir les rialles, vivències, sempre sumar i intentar que els propers anys el grup mantingui la salut que té actualment . I qui sap sí d’aquí una altra dècada tornem als Ports, com varem fer gairebé 15 anys enrere.

El Maestro

 

Quilòmetres i desnivell:

dissabte 18: 81 km. i 2350 m.
diumenge 19: 60 km. i 1750 m.
dilluns 20: 50 km. i 1080 m.

Les fotos d’en Joan Lladó: cliqueu aquí.
Les altres fotos d’en Joan Lladó: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Adrià Triquell: cliqueu aquí.