BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

D’activitat i esdeveniments organitzats pel cap de setmana no en manquen, n’hi ha a dojo, però aquí hi ha la nostra emancipada colla que no necessita d’altri per evadir-se i crear plaer, joia, delit, goig, diversió, i fins i tot art damunt la bicicleta de muntanya. Sona anàrquic, oi? Tant és.

A qualsevol persona aliena a aquest grupuscle d’inadaptats li pot semblar exagerat, però una qualsevol escapada de les nostres amb el petit granet de sorra que aporta cadascú dels seus integrants, ens carrega d’una tal transcendental quantitat d’optimisme que ens fa dir: “Hi ha algú que demà s’animi a tornar a sortir? Perquè tornarà a ploure!”

Aquesta matinada ha estat plovent sense parar. A l’hora de llevar-nos encara ho feia i, tot i així, de la nostra colla, qui més qui menys, ha estat puntual a la Fiveller. Els que fem aquest gest, que per a la resta de mortals pot semblar una bogeria del més digne ximplet, i no nego pas que ho sigui perquè no disposo de la veritat i del bé absoluts, mercès a la nostra bondadosa afició a la bicicleta i tot el que l’envolta, fruint a fons del nostre entorn acompanyats pels nostres amics, fent claca a primera hora, creant improvisadament la ruta i recorrent-la amb gestos plàstics i de la forma més airosa possible, rebem, i ho he dit més d’una vegada, una tal quantitat d’estímuls i encoratjament que només ho podem constatar els qui ho mamem.

Segurament hem creat una escola, que no una capelleta, que ben pocs han gosat entrar-hi. No hem demanat mai ni carnets ni currículums ni llicències ni permisos, tan sols bona voluntat, humilitat i companyonia i, això si, tremp per estar a l’alçada de la pinya i prou autocensura per no destorbar i estripar el ritme, des de tots els aspectes, del grup.

Dita aquesta breu introducció, us diré que avui ens hem trobat vuit corriolaires a plaça més en Carles que ha fet el ronso i hem quedat amb ell en despoblat.

Hem iniciat la ruta per Mata-Vallveric, prenent el caminet d’en Gio per damunt el Pericó i entretenint-nos fent temps pujant i baixant talussos tenint com a teló de fons el càmping. A mig fer ha arribat en Carles, s’ha arremangat les mànigues i ha començat fent repeticions talment la resta que no passava el curs. És un bon entremès per començar la matinal.

Continuem pel camí d’en Gio vers la font dels Tres Raigs aprofitant també algun talús que ens trobem a mig camí, tant de soferta pujada com de vertiginosa baixada.

Empleno el bidó a la font i ens enfrontem al costerut i tècnic camí del Parc Forestal que a voltes de repetir-lo, ja no sembla ni tant costerut ni tan tècnic. Enfilem la marrada d’en Martí que ens aboca gairebé al coll. El mateix Martí marca. És una bona enllomada, però què voleu que us digui, ens agraden aquestes, i a més, el terreny humit ens ajuda a superar els entrebancs.

Remuntem pel tub del turó d’en Serra i guanyem la pista de la Cornisa sota el Turó de Cabanyes pel costerut rampot. Allí ens arrepleguem i seguim en pla per la Plana d’en Fogueres i avall per la pista a ponent del Turó d’en Tarau. Saltem com daines i esperitats com folls fins a can Parròquia,  –l’estat de la pista ens permet fer excessos–. Tombem a ponent pel camí de les runes de can Benet per enfilar en extrema pujada el Turó d’aquest mas i davallar tot seguit el tram amb llefiscoses arrels que ens fan la guitza.

Tornem a arreplegar-nos per continuar pel tram emboscat, humit i sadollat d’aigua que de vell antuvi a tothom fa un xic de basarda. Qui no dubta, poc abans d’arribar en aquesta mena de trams, de la seva capacitat per passar-los de forma reeixida, imaginant fins i tot la possible caiguda, per exemple aquell cop al genoll baixant el graó, passant la maleïda arrel? Totes les pors es dilueixen quan ets a lloc, engrapes ben fort el manillar i vas passant ara un, ara l’altre, tots els entrebancs que es presenten i al final penses: “No n’hi havia pas per tant”. I el fet es repeteix malgrat passar-hi vint vegades.

Arribem al sot de can Martorell i comença a gotejar. Tastem un baixadot que du al torrent i es torna a enfilar a l’altre vessant. Jo de ben poc que hi baixo de morros. Girem cua perquè la pujada està impossible i resseguim el curs del torrent fins enllaçar amb la pista i trobar els companys.

Travessem Dosrius i anem a esmorzar al restaurant de la carretera de can Bordoi. Hi entrem que plou amb ganes i ens hi estem una hora ben passada. No tenim cap pressa per sortir-ne; encara plou i, més que fresca, fa fred.

Hem decidit de pujar pels verals de can Ribot pel nou camí obert pels Avis Enginyers i així ho fem. El primer objectiu del matí, que era anar a fer el circuit de can Bordoi de la cursa del cap de setmana anterior, el deixarem per un altre dia. Ens posen massa llepolies al davant.

Després de pujar el camí dels Avis, només ens resta felicitar-los; el treball que han fet és sensacional. Els encoratgem que el continuïn fins enllaçar-lo davant mateix on comença el següent tram, que voreja el turó de can Ribot. Allà mateix hem coincidit amb la cursa Cabrilenca i hem fet aquest tram amb alguns, suposem, que darrers corredors. Ens hi trobem en Quico Vallbona fent de control.

Seguim el nostre camí fent l’agraït descens cap el Pont de l’Espinal. Al pont mateix remuntem fent quatre rots –la truita de seva i els cigalons fan de les seves– cap a la font del Llorer i l’Espinal. Abans del mas comencem el descens fins la carretera i no val a badar que les arrels i les capes tendres de fang ens descol·loquen.

Quan acabem de dir quatre bretolades, fem una petita cursa fins el revolt on haurem de trencar. No en tenim mai prou. Fem la baixada fins el viaducte de l’autovia i allí ens trobem amb d’altres corredors de la Cabrilenca.

La fem petar tot baixant per Riudemeia i encara ens resta un petit ressalt que aquesta vegada ningú supera: el pas del gas. Vinga, cap avall.

Salut companys i seguidors.

Fins aviat,

Joan

Els corriolaires: Manel T., Valentí T., Giovanni L., Anscari N., Martí M., Carles Ll., Marcel T., Rafa F. i Joan Ll.

Les meves fotos: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Manel: cliqueu aquí.