BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Participaríem al Campionat d’Europa i això ja era un gran al·licient. Ens les veuríem amb els grans experts en l’orientació: finlandesos, lituans, ucraïnesos, estonians, russos, txecs… No ens costà gaire de prendre la decisió d’apuntar-nos-hi després dels resultats obtinguts en les darreres proves de la Copa Catalana pensant que en podríem treure algun profit. Abans del rogaine de Pontons, a finals d’octubre, en Martí ja havia fet les gestions, tot i que el secretari d’aquests afers sigui habitualment un servidor.

Abans de la gran estrena en la modalitat de molt llarga distància, o millor dit, de molt llarga estona, perquè, si hom vol, se les pot passar dormint al Hard Floor (espai de descans i recuperació), en lloc de fer quilòmetres i quilòmetres cercant controls, tot i que no caldria gratar-se la butxaca per gastar-los d’aquesta manera, calia, doncs, com volia dir, fer una bona preparació física i concretament de fons.

Caminar 24 hores seguides per muntanya requereix un esforç considerable i gens menyspreable, però fer-ho corrent, ja són figues d’un altre paner. El terreny que cal trepitjar, travessar, mesurar, també palpar, per aconseguir el màxim de punts abans no s’esgoti el temps que ens dona l’organització no és pas revestit d’estores ni catifes, ans el contrari: picons com ous en una costeruda pista, desenes d’arbres que convé saltar o esquivar fent les més plàstiques contorsions enmig del corriol, llastres calcàries i fines com ganivets cobrint l’argelaguer més aspre de la comarca, desempallegar-te dels traïdors arítjols que et fan la traveta o t’estiren la roba mentre ets travessant l’alzinar a quatre grapes, no faciliten gens la feina de progressar. Però d’això precisament es tracta. I aquí trobem un dels grans atractius d’aquesta interessant modalitat esportiva i d’orientació, el fet d’encarar-nos literalment amb la terra.

L’inici de la cursa va ser força estressant en un dels nostres primers controls; vam observar molt d’egoisme per part dels equips estrangers en la zona d’aproximació a una de les fites: semblava que s’acabés el mon. L’amic Martí va rebre dues fuetades seguides a la cara i l’orella per les branques dels corredors que ens precedien. Calia allunyar-se ipso facto d’aquells bàrbars. Redéu! Quin poc respecte…

Havent passat aquesta anècdota, que cal dir que no es repetí, tot seguit ens en passà una de més agradable: ens creuà un cabirol davant dels nassos enmig de la tartera que baixàvem. El mal s’havia guarit. Endavant.

El temps corria. “Ja duem un rogaine de sis hores”, ens dèiem. Un quart del total. Ens calia mantenir-nos frescos, estalviar esforços perjudicials per a la resta de la cursa.

Jo, cosa estranya, quan començàvem a canviar el rumb vers el Hard Floor, cap allà a l’horabaixa, em vaig quedar sense aigua. No vaig omplenar el camel a la sortida. I vet aquí que vam haver de canviar l’estratègia: decidírem de baixar a Sant Joan de Mediona a reposar-ne i de pas en Pepe Fuby, que ens el trobàrem una estona abans, ens convidà a un refresc al casal del poble, doncs no havíem pensat que podríem necessitar diners en un moment donat: cantades de novells.

Quan sèiem a taula, me n’adono que en Martí no duia el mapa. Se l’havia deixat a la font. Per sort, quan hi tornà encara hi era.

Mentre replanifiquem la ruta, els autòctons del bar s’interessen per la nostra activitat i els expliquem com bonament podem en què consisteix el nostre joc. El cocacola passa de meravella i el que m’hagués begut…

Després de dir adéu als Fuby i als Bertafocs, seguírem la nostra ruta, ara ja, amb la foscor al damunt. Devien ser dos quarts de set de la vesprada. A les fondalades s’hi estenia la gelor i l’arrencada amb la roba suada, sobretot per en Martí, no és pas gens agradable.

Però aquest mal de seguida passa. Quan encarem el següent control, la roba es fa sobrera. Hem d’enfilar cent-cinquanta metres de cop. També cal anar en compte perquè amb la mullena les pedres llisquen com el glaç. Anem trobant altres equips i sobretot parem atenció en un de súper-veterans que duen un ritme sorprenent.

Després de dues fites més, passem un altre cop per Sant Joan i resseguim el previst fins a La Llacuna on hi arribem vers un quart d’una. Hi ha molta gana i un desig molt gran de seure en una cadira. El brou ben calent, a mi, és el que em ve més de gust. Em faig un plat variat de tot el que trobo i sobretot bec molt de refresc, cocacola i llimonada. En acabar, unes galetes i suc de pinya.

Anem al cotxe a buscar les bosses per canviar-nos i agafar tot el que ens calgui per passar la resta de la cursa. Fa un fred que pela. Ens canviem de roba interior. Em poso, sens falta, proteccions per les nafres.

Quan ja ho tenim gairebé tot a punt, una amable voluntària ens ofereix un cafè. No hi pensàvem i no fem el lleig: ens servirà i de molt. Duem les bosses cap el cotxe i reprenem el nostre itinerari després d’haver parat durant una hora i quart aproximadament. És el nostre segon cercle i el comencem alternant una carretera i un corriol que la va tallant en ascens. Som força més enllà de l’equador de la prova.

Per fer el següent control ens convé fer el senglar, però ja ens agrada si hem de retallar. Anem gastant hores de la matinada com si fóssim autòmats. Sembla increïble que el cos aguanti aquestes batzegades.

Comença a aclarir entre els controls 92 i 76 i podem observar el sol ixent de cara quan som a prop de les capçaleres del Foix: espectacle dramàtic després d’haver patit durant uns minuts per sortir de la fita 92 camp a través. Uf!

Hem anat més ràpid del previst. A Les Llambardes fem una breu aturada per treure sorra de les bambes, alleugerir-nos de roba i fer un mos amb tranquil·litat. Ens acostem a La Llacuna i anem planificant les dues hores i mitja que ens resten per aconseguir algunes fites de la part que havíem descartat de fer de nit per la seva dificultat.

Després que en Martí deixi amagat un xic de llast de la seva motxilla als afores del poble, comencem a gastar els nostres darrers cartutxos tot corrent encara amb força estil, malgrat la meva llaga a la planta del peu esquerra i el dolor a la canilla de la cama dreta. Suposo que he trigat massa a treure’m la bessonera que em pressionava amb excés i m’ha produït inflamació. Tret d’això i que el dolor que patia en Martí pel recte femoral li ha desaparegut a mitja cursa, semblàvem daines.

Ah! i no us he explicat res del meu gluti. Ni el més petit símptoma. Quines coses…

Ataquem la 49 amb facilitat, clavant-la, com gairebé totes. Ens trobem una bona gernació anant i tornant i al mateix 78. Ens dirigim cap a la nostra penúltima fita, la 59. Quin regal! Sorprenentment ens resten forces però jo no duc les bessoneres que em protegeixin dels matolls on hi ha fins i tot enganxada la llana de les ovelles. I quin terreny: calcari clivellat. No us ho explico, s’ha de viure.

Aconseguim la darrera fita quan encara ens resta una hora i arribem a meta tot cofois, corrent, comentant la jugada amb un equip femení de Girona després de 23 hores, 21 minuts i 31 segons. Això s’ha acabat i de la manera que no ens haguéssim imaginat mai.

Gràcies a tots pel vostre recolzament i ànims i sobretot a l’organització The Wild Boar Rogaining pel seu abnegat treball.

Fins aviat,

Joan

L’equip Bicicorriols: Martí Montserrat i Joan Lladó. Hem aconseguit un total de 260 punts del 363 possibles restant en la 9ª posició en la categoria d’homes veterans. I això ha representat córrer 101 km. i fer un desnivell positiu de 2.718m.
Felicitem els companys Sebas i Pep pel seu triomf en la nostra categoria; no tinc paraules. També als amics de l’Editorial Alpina per la seva repetició en les 24 hores: Andreu, Carles i Ferran.

Gràcies a la col·laboració dels mitjons ENFORMA.

Les classificacions per categories: cliqueu aquí.(trencat)
Les classificacions generals: cliqueu aquí.(trencat)

El nostre itinerari: cliqueu aquí.

Algunes fotos d’abans i després: cliqueu aquí.