BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

2013.11.24 ELS FONAMENTS DEL PLA DE LA CALMA

Per Pep Famadas

Em diu l’Enric tot baixant en el cotxe que aquest vessant del Montseny era tot sovint visitat pels Màsters en l’època dels Rai Verds cercant el desnivell de les seves pistes. En aquella època hom no podia imaginar com evolucionarien màquines i maquinistes permetent-nos encara més contacte amb la natura feréstega. Quin paradís, encara per descobrir per alguns de nosaltres, apte només per canalla que es resisteix a fer-se gran.

 

Som al vessant oest del Massís del Montseny. Som als contraforts que sustenten el Pla de la Calma, a la cara oculta de la muntanya, a la foscor dels alzinars on els seus autèntics amos furguen arreu, cercant llepolies. Sota el mediàtic Pla de la Calma, una trena de torrents i carenes perfectament arrenglerats han modelat un terreny que avui hem voltat com senglars, a la recerca d’uns corriols que han estat les nostres delícies.

Una colla de 12 galifardeus (ei, Maestro, tu també hi eres) ens plantem a Aiguafreda a rebre la nostra primera glaçada d’aquest hivern. La ruta està dissenyada per en Pistons i el Màster o sigui que haurà estopa. En Logístic l’afina tot convidant-nos a passar tot pujant per la rectoria d’Aiguafreda de Dalt, on ens sorprèn el conjunt històric, amb safareig inclòs.

A partir de la rectoria prenem el PR direcció a la Serra de l’Arca on els primers afloraments calcaris de la jornada ens fan oblidat el fred del fons del Congost. Ara pista, ara algun corriol fallit, ens plantem al Dolmen de Can Serra de l’Arca i enllacem amb el GR 2.

Comença l’espectacle. La tramuntana ens ha regalat un dia fred, sí, però amb un ambient net, perfecte per admirar els contraforts des d’aquesta cinglera. Aquest GR 2 és una delícia bttera no apte per a principiants. En Ventús no dóna l’abast a immortalitzar-nos amb l’esplèndid rerefons. En algun tram els pastors opten per continuar per la carena enlloc de seguir pel GR, refiats del seu instint, que aquest cop no falla. A l’alçada de Can Rovira, ara sobre pista asfaltada, deixem el nord (ens menaria al Brull, ja a tocar) per tombar a llevant passant per El Solà i cerquem un corriol en descens que ens ha de portar al camí de les mines del Solà i aquest a la riera del Pujol. Malauradament els bosquerols tenen la feina a mig fer i un escampall de brancam ha tapat el sender havent d’evolucionar amb la bici a l’esquena. Llàstima, el caminoi prometia.

A la pista del Pujol esmorzem, com sempre amb molta xerrameca barata i estarrufada de plomes. Davallem pista avall fins quasi la riera del Burgués. Tombem a l’esquerra, vessant amunt per començar una atlètica ascensió fins el Pla de l’Ase Mort, ja a la pista de Collformic. Déu ni do quin ascens; 700 m de desnivell. El tram passat l’enrunat mas del Burgués és 5 estrelles. Les carcanades se’n ressenten.

Ara ja anem de tornada, on resta la cirereta que en Pistons ens brinda a tastar. Passem per La Mora i l’ermita de Sant Cebrià, ves què hi fa aquí aquesta construcció. Es veu que no hem cremat tota l’adrenalina pujant per què les muntures no paren quietes, encabritant-se pels marges allà on poden. Finalment encarem molt pujats de voltes el darrer corriol de la jornada que ens torna a la riera del Pujol. Inicialment són viaranys careners de desembosc, amples i rectes on l’únic limitant és el pilot. El darrer tram en canvi, estret, tècnic, revirat i amb força pendent, ens hauria d’obligar a posar seny però sembla que no n’hi ha gaire. A la pista els somriures comparteixen la descàrrega d’adrenalina. Oooohhh, ja s’ha acabat….

Distància: 37 km.
Desnivell: Diuen que 1.500 m. No ho sé.
Corriolaires: El Capità Amèrica (és un super heroi que fa volar la bici), en Pistons, el Màster, el Tete, en 3unces cul d’en Jaumet, en molles Gallitu, l’incombustible Prosciutto, l’Home Senzill, el Senyor, en radio Logístic, en Ventús autista i la Formiga collonera.

Salut.

Pep Famadas

Foto de l’apunt: Adrià Triquell.

Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.


  1. Felicitats Pep per la crònica, ets un crack de les lletres…, i de la bicicleta.
    Tot i que em feia molta mandra de venir a pedalar el diumenge, no per la companyia sinó pel fred, que no m’agrada gens, sort que el bicicorriolaire que porto dins em va empènyer fins a l’escorxador. De la ruta ja està tot dit, vaig gaudir molt, en especial l’últim corriol quina canya!!!, Joan no deixis d’anar a córrer per aquests llocs, sinó perderem sortides com la del diumenge.
    Gràcies als pastors per la ruta i als fotògrafs, que deixen immortalitzats els records.
    Carles; com molt bé diu en Pep, estaves per allà.
  2. Ei macusss!!!!!

    Jo quan llegeix-ho aquestes boniques cròniques , es que em sento gran per haver-hi estat, i alhora petit per no saber reflexar-las amb aquest bon gust i “savoir faire”… Va parir !!!!
    Carles… i tant que et vam trobar a faltar, !!!!!!!!!!!!!!!!!!!

  3. Ens passa quelcom estrany amb la zona d’Aiguafreda/Tagamanent. Ho tenim ben aprop del nostre estimat Maresme (estimat tot i els grans defectes que te la nostra comarca), cada cop que hi anem flipem amb les possibilitats que ens ofereix aquest fantàstic (i fred) Vallés Oriental que tenim… però es clar, sempre ens passa alguna cosa!

    I aquest cop no ens va passar res!  però res res! (vaaaale, potser una mica de mandra que ens va obligar a retallar el recorregut previst… i jo dic, i que!).  En fi, que gràcies als pastors, i estic molt content de tornar a tenir al nostre carlitus rondinaire.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.