BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Enric Subiñà

Des d’inicis d’estiu que havíem parlat amb el Martí de buscar un parell de dies per anar a fer alguna sortida al Pirineu. Ell proposava fer tots els tresmils de la zona del Mont Perdut (des del Gabietú a la Punta de las Olas), exceptuant els dos Astazús que queden una mica allunyats. A tal efecte calia fer un bívac d’alçada, segurament a prop del Marboré. L’idea era sortir de bon matí de l’aparcament

d’Ordesa per enfilar per les “clavijas” de Salarons cap el Gabietú i d’allí el Taillon, Casc i seguir la cresta fins Cilindre. D’allí Mont Perdut fins la Punta de las Olas i baixar al coll d’Añisclo i circ de Soaso fins l’aparcament. Havíem comptat unes 20 hores per fer tot el recorregut.

Els dies escollits eren el 24, 25 i 26 de setembre. Des del divendres anterior la previsió del temps no era optimista, i es preveia que a partir del dimarts 25 al migdia/tarda comencés a ploure i a nevar a partir dels 2400mts, amb vents forts. Això ens va fer replantejar el projecte tenint en compte que el dimecres 26 no seria possible estar en alçada, i per tant, vam decidir començar pel Casc tot passant per Cotatuero i arribar fins al Cilindre de Marboré, per baixar al llac gelat i d’allí al refugi de Góriz on passaríem la nit.

Vam sortir el dilluns a les 9 del vespre, amb una paradeta a Lleida per sopar una mica. Fi de trajecte una mica accidentat, amb un senglar que vam esquivar de miracle camí de Fiscal i un cèrvol que se’ns va plantar al davant del cotxe ja arribant a l’aparcament d’Ordesa. Per sort vam arribar amb el cotxe sa i estalvi. Evidentment era tard, les 2 de la matinada, i ens vam posar a dormir sota un tendall de la botiga de records del parc.

Diana, són tres quarts de set!. Encara és fosc però hem de sortir d’hora, que el dia es presenta molt llarg. A dos quarts de vuit iniciem la marxa que al cap de poc s’inclina cap amunt per anar a buscar el circ de Cotatuero. Un magnífica fageda, molt humida, ens va fer suar de valent per la xafogor que feia. El sol ja havia sortit, però la orientació del circ no ens el permetia veure. Ens acostàvem a les “clavijas”, que havíem vist en la ressenya que era convenient fer assegurats. No portàvem res… Tot la vida s’havia fet a pèl. Efectivament, un tram força aeri i espectacular, però amb bons ferros per posar els peus i un cable per ajudar-nos amb les mans. En sec cap dificultat. Moll, no ho sé…

La sortida al circ de Cotatuero és espectacular: prats, terreny obert i el sol, molt de sol. Allí ens vam deixar endur per la ruta evident i en lloc de girar a l’esquerra cap a la Faja de las Flores vam prendre a la dreta cap el cuello de Millaris, on vam arribar-hi força ràpid, després de veure algun ramat d’isards. A partir d’allí començava la part més dreta, que ens portava a la cova gelada de Casteret (amb una petita tanca per “impedir” l’entrada) i deixant el camí de la Bretxa de Roland cap al Casc. Zona càrstica molt important, amb moltes entrades d’avencs, que ens va conduir fins al primer 3000. Molt de vent, molt de fred, però encara es veia el sol. La vista sobre la Bretxa i Gavarnie valen molt la pena, així com cap el Cilindre i el Mont Perdut. Fins allí havíem anat sense parar, arribant en 4 hores i mitja, un bon temps per haver salvat 1700mts de desnivell. El temps anava canviant, i a l’iniciar la baixada ja no es veia la Bretxa, engullida pels núvols.

Per arribar a la Torre de Marboré vam haver de baixar forces metres, ja que la cresta és força inaccessible, i es puja per un corredor que gairebé tot l’any està cobert per la neu. Segon cim, sense una part elevada clara. El sol ja no es veia, el vent seguia bufant, i ja havíem perdut de vista el Cilindre i el Perdut. El següent cim, l’Espatlla de Marboré, també s’ha de fer resseguint per la falda sud, ja que la cresta és bastant inaccessible.

Mica en mica baixaven els núvols , i al fer l’ascens ja no es veia més enllà de 10 metres. El vent cada cop més fort, i la sensació de fred s’incrementava. Vam arribar al cim, penjat sobre la verticalitat de Gavarnie. Havíem d’anar seguint una cresta que no es veia camí del Marboré, amb fort vent. Vam decidir que no valia la pena, ja que amb aquelles condicions, i sobretot no veient res, no era el que havíem vingut a buscar. No estàvem disfrutant de la muntanya, ni de les vistes, i era el moment de baixar. Calia anar flanquejant fins la base del Cilindre i aleshores anar a buscar la via normal de descens del Mont Perdut pel llac Gelat.

A les 6 de la tarda, després de prop d’onze hores, arribàvem al refugi de Gòriz. Jo feia 24 anys que no hi anava. En Martí sols en feia dos. Era igual: vell, petit, humit, poc acollidor… Estaven fent obres d’ampliació, i tenen previst de fer habitacions més petites i més confortables, sense augmentar el nombre de llits totals. Ens van posar en una habitació gran, amb unes 25 persones. Ja sabeu, una mica de tot…

El dimecres ens vam llevar aviat. Plovia, força fort, i ho havia fet tota la nit. Calia baixar, i la previsió preveia neu a uns 2300 mts, o sigui, a prop del refugi. Vam començar el descens cap la capçalera del circ de Soaso. Baixava aigua per tot arreu, i era una paisatge fantàstic i fantasmagòric. El camí creuava torrenteres seques que aleshores baixaven carregades, i les vam travessar amb aigua més amunt del genoll. Passàrem les clavijas de Soaso, i ens vam haver de treure uns guants ben molls. A mesura que baixàvem, xops, el fred ens calava, i els dits de les mans no els podíem moure gaire. Que llarga que és la baixada de la vall d’Ordesa!

A l’arribar al cotxe un bon respir, i una mirada enrera. Carai! Si teníem la neu a sobre! No més enllà dels 1600 o 1700 mts havia nevat, molt per dessota del previst. Sort que havíem començat a baixar d’hora. Millor mullar-se que anar per una neu on no portàvem res d’equipament. Anàvem amb sabatilles de muntanya, ben lleugerets.

Els tresmils d’Ordesa segueixen pendents. Fins quan?

Excursió feta el 24, 25 i 26 de setembre.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Enric: cliqueu aquí.