BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL PALLARS SOBIRÀ AMB FLACA (I) 24.08.2012

Per Pep Famadas

Som agost, en plena canícula, i la colla està escampada ves a saber on. Pel moviment del bloc sembla que es tracta d’un agost especialment mandrós. Segur que el tedi (com diu en Pistons, lletraferit) és per escriure i no tant per pedalar. Com cada any, la nostra família ha compartit un dies de tranquil·litat a la borda de l’Enric i l’Anna, a Arestui (Pallars Sobirà). Enguany l’afortunada a acompanyar-nos ha estat la flaca (qui ho havia de dir). He disposat de dos matins per rodar per la comarca.

ARESTUI – PLA DE BERET – ARESTUI.

M’estreno rodant pel Pallars amb l’objectiu clar de fer el Port de la Bonaigua, és a dir, començo pel clàssic. Són 20 km de pujada des d’Esterri d’Àneu, amb un pendent constant d’entre el 4 i el 7 % (segons ressenyes) tot i que un cartell anuncia inclinacions del 15 % al tram final, que realment no hi són. Els darrers quilòmetres són en mig d’una espessa boira que no em permet assaborir les vistes. Només cal destacar aquest darrer tram, des de la Mare de Déu de les Ares, on la carretera serpenteja pel vessant cercant el pendent més baix possible. Al coll la temperatura és de 13 ºC i jo esperava patir de calor.

Allargo la sortida fins al Pla de Beret. El descens fins a Baqueira és en mig de la boira igual que els 9 km de pujada fins a Beret. No guipo un borrall, només pedalo.

De tornada m’aturo a Baqueira i fer un mos i comentar via whatsapp la sortida amb la colla. Remunto de nou els 10 km per a coronar el port, encara emboirat però més atemperat. Per aquest vessant és si fa no fa igual que per l’altre. Es salven els darrers 3 km on la carretera es fa estreta i l’ambient és autèntic de muntanya.

A Esterri m’aturo a saludar l’Oriol, la Marta i la Mònica, cunyats de cunyat. L’Oriol també està tocat pel mal de la flaca però per tema dels seus horaris laborals no podem pedalar plegats. A més a més jo ja pujava amb la Bonaigua al cap. Deixo per l’any que ve pedalar amb un del país.

Els darrers 3 km des de la nacional fins al trencant de la borda, ja a la vall de Baiasca, són dignes de la nostra colla: asfaltat amb graveta solta, sense ratlles blanques, i pendents generosos, segur que de dos dígits. És la cirereta final.

Distància: 110 km

Desnivell positiu: 2.480 m.

ARESTUI – LLAC DE SANT MAURICI – SON – ARESTUI.

Amb la família anem a caminar fins al llac de Subenhuix, sobre l’estany de Sant Maurici, des del pàrquing del Prat de Pierró. Observo que la pista per on circulen els land-rovers està asfaltada i em sento obsessivament atret. Em noto molt malalt.

Surto l’endemà a quarts de vuit de la borda. Arribo a Espot quan encara hi ha poc moviment i sense aturar-me m’encaro cap a l’estany. Tot just deixar el poble hi ha un bonic tram amb pendent (15 %, potser) que a primera hora l’ambient m’ajuda a superar sense patir. Al pàrquing ja hi ha moviment però no massa i encara no pugen els taxis. Tinc tota la pista per a mi. Forado la penombra de l’avetosa al mateix temps que els raigs de sol, amb els Encantats de fons i un cel blau intens. Sublim. Foto de rigor a l’estany i avall. A la baixada cal anar en compte; ja circulen taxis i el ferm té sorpreses amagades a l’ombra fosca dels avets.

Un cop a Espot m’acosto fins a les pistes. El seu aspecte decadent obliga a reflexionar sobre el futur de la majoria de pistes d’esquí del Pirineu i la disbauxa d’aquests darrers decennis. Torno a Espot per a trencar per una carretera que he vist que em portarà a Son.

Companys, quin regal. Aquesta carretera és preciosa inclús per passar-hi amb cotxe. Circules tota l’estona penjat a mitja vessant i domines tota la vall d’Àneu. La carretera és estreta, sense ratlles i el ferm és bo. No hi ha ni un cotxe. El sol pica de valent. Són aproximadament les 11. Que bo. De seguida trobo un trencant a Estaís, amb un bon pendent d’inici. M’hi poso fins al final de l’asfalt i davallo pels carrerons estrets del llogarret per tornar a la carretera. Continuo cap a Son amb un paisatge fantàstic. No cal dir res més. Travesso Jou i arribo a Son, on sembla que alguna entitat bancària, com a compensació, hi aboqués diners a cabassos. De sobte m’apareix l’indicador de les Planes de Son que em sedueix, amb l’excusa d’haver raspallat tot els trams asfaltats d’aquest petit tros de Pallars. Arribo a les Planes una mica tocat doncs només porto a la panxa unes miserables magdalenes i un plàtan de suport.

Ara només resta tornar a Esterri, repetir els quilòmetres de nacional i la cirereta final fins a Arestui.

Un recorregut molt aconsellable.

Distància: 89 km

Desnivell aproximat: 1.900 m

Espero que aquesta sigui la primera entrega d’una sèrie de cròniques cicloturistes del Pallars Sobirà.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.