BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Albert Gómez

Som a l’ entrada de la primavera i per fi cauen les primeres nevades de la temporada amb cara i ulls a la zona del Pirineu Oriental.  Des de  dalt de la collada de Tosses veiem el que hauria de ser habitual, la Cerdanya, el Cadí el Pirineu mal anomenat francès  ben curull de neu.

Amb en Martí decidim anar a fer un tomb pel Pic de l’ Estanyó i fer una volta circular. Mira que ara  hi ha neu a prop però nosaltres anem a cagar.

Deixem el cotxe a mig camí del coll d’Ordino en una raconada des d’on podrem calçar-nos els esquis sota les bordes de Roig i de Janramon. Gairebé son les deu quan emprenem la marxa.

Comencem a remuntar la vall de Montaup. Aviat però ja veiem que la neu està a mig transformar i molt pesada. Foquegem per la vessant Oest de la vall tot travessant nombrosos allaus i amb la mirada atenta per si de cas. Sembla però que el que havia de baixar ja ha baixat.

La marxa se’ns fa molt pesada i en enfonsem molt. Aprofitem les traces d’uns isards que sembla que ens endevinin la nostra  trajectòria, clar que aviat no triguen a enfilar pel dret i les hem de deixar.

Per fí aconseguim arribar al coll d´Arenes tot deixant  a sota els nostres peus el Clot d’Encaraners, si mirem endarrere veiem unes traces dignes d’uns esquiadors solitaris en un país nòrdic.

Anem avançant feixugament pels lloms de la serra de l’Estanyó fins aconseguir arribar a la carena.  La frondosa nevada i la manca de vent en permet lliscar pel fil de la carena que ha mantingut la neu i no deixa rastre del rocam que queda ben amagat.

Aprofitem un petit plató on sobresurten unes pedres per fer-hi un mos i reposar uns instants.

El cim s’endevina no gaire lluny, encara que la ressenya ja ens diu que en algun tram ens haurem de descalçar i remuntar un graó rocallós.  En Martí tossut i amb raó, vol avançar al màxim damunt les fustes pel fil de la cresta. Quan queden uns escassos tres-cents metres pel cim no ens queda més remei que descalçar-nos i avançar a peu. Tenim davant nostre uns  cent metres de carena fina i molt aèria amb unes cornises de tres parells de collons, després s’entreveu un llom ample i fàcil fins al Pic.

Intentem superar aquest tram però ens enfonsem fins la cintura. Costa una barbaritat guanyar metres i fem una rasa molt profunda; el pati a banda i banda  no és gens menyspreable i finalment decidim fer seny i no continuar. El risc no paga la pena.

Reculem sobre les nostres passes i a la que podem ens calcem els esquis i descendim cap a llevant passant per la capçalera de l’ estany gran de la Vall de Riu. Costa déu i ajuda fer quatre girs consecutius, els alacrans ens pugen per damunt de les orelles damunt del barranc.  Hem de superar una barrera rocosa i anar buscant el camí per tal de no trobar-nos tallats. Fem cas de la nostra intuïció i de la il•lustració de la ressenya per trobar la traçada bona fins arribar a la Pleta de la Cabaneta.

Mica en mica l’embut de la vall ens  condueix cap a l’ interior del bosc on hi apareix el riu. Si fins ara ens costava de conduir els esquís ara la cosa es complica, anem vagarejant entre arbres, branques colgades de neu i roques que anem esmolant amb els cantells.

Entre el boscatge finalment arribem a una pleta més oberta on fem una pausa per engolir quatre menges  que ens queden . Estem un pèl tips de circular d’aquesta manera i ja són les quatre. Veient el mapa encara ens queda una bona estona per arribar al pont on hi passàrem durant la travessa en Btt de fa un parell d’ anys.

Finalment entreveiem el Refugi de la Vall de Riu i més avall passem prop de les bordes de Soriguera ara enrunades. Creuem el desitjat pont, posem pells i remuntem el camí ja conegut que tot resseguint el contorn de les vessants de les Costes dels isards ens portarà fins a les bordes de l’Arniana i en lleuger descens arribem fins a la carretera asfaltada i amb deu minutets arribem al cotxe. Són gairabé les sis.

A reveure,
Albert

Desnivell  1095m.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Albert: cliqueu aquí.