BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Avui les noves tecnologies faciliten arreglar una matinal de diumenge a darrera hora. En l’època dels orígens dels BiciCorriols,  quan no teníem internet, i els mòbils encara era una cosa molt exclusiva, hauria estat més difícil (tot i que no impossible, clar!). Us adoneu com ha canviat el món?Són les 8 en punt i ja hi som tots.  Sortim direcció Llavaneres xino xano, i a l’alçada de la deixalleria, tombem direcció cap a mar fins arribar a pet d’ones. Agafem el passeig marítim, creuem el port, i arribem a la riera de Caldetes. Enfilem riera amunt amb una mica més de ritme (suposo que el lector habitual d’aquesta pàgina això de l’augment de ritme ja ho donava per descomptat). Quan el poble ja ens queda al darrera, però abans de creuar el pont de l’autopista, tombem a la dreta, començant a agafar alçada ràpidament fins a creuar l’autopista per sobre. Creuada l’autopista anem alternant la pista amb algun corriol fins arribar a El Remei. Continuem fins a la carretera de Sant Vicenç, la creuem i cap al turó del pollastre. Pel camí ens trobem 3 ciclistes de la zona que s’ajunten a la colla per fer els fantàstics corriols que porten fins a El Corral.

Tot parlant amb els nous companys ens assabentem que El Corral és de la família del Cesc Fàbregas.  I també ens expliquen que el camí que des d’allà baixa fins a Lourdes, l’anomenen “camí amagat”. Està bé conèixer com en diuen la gent de la zona als corriols.  Per l’hora que era decidim baixar cap a Lourdes pel corriol “camí amagat” (que ara ja sabem com es diu!). La veritat, malgrat que les pluges de fa unes setmanes varen malmetre alguns petits trams, el corriol a aquesta època està fantàstic, sobretot el tram que volta sota uns castanyers que ja tenien fulla tendre.

A Lourdes els deixo esmorzant que haig d’arribar a casa més aviat. A partir d’ara no serà el mateix fins arribar a Argentona. Suposo que els lectors i lectores habituals d’aquest bloc ja hauran notat que la gràcia de les sortides no són només els corriols, també ho són els corriolaires. Als esmorzars, a cada pas tècnic, a cada parada (sobretot quan hi vaig jo que en fan moltes de parades per esperar-me), és una festa.

Agafo ràpid riera avall. Es posa a ploure. Però arribat a Arenys de Munt ja ha parat. Feia temps que no creuava Arenys de Munt per la riera de sorra del mig del poble. Molt maca. A l’alçada de Can Jalpi giro a la dreta, vorejo el llac i començo a pujar pel corriol que va agafant alçada tranquil.lament ( bé, algun tram segueixo fil per randa les dreceres que m’han ensenyat a la colla, que són una mica més dretes i tècniques).  Quan arribo novament a El Remei baixo ràpid fins a Torrent Bo. Vaig bé de temps i decideixo que enlloc de tornar per la platja aniré per dalt i faré la carretera de Sant Vicenç fins a Mataró. Giro a la dreta, pujo pel torrent per agafar una pista que va a parar a la carretera. Crec que no havia fet mai aquest tram. Francament, res d’especial.

Un cop a la carretera,  que a la colla diuen que està força bé per rodar-hi, començo a pedalar a veure si així m’agafa una mica més de gust per l’asfalt, i perquè no acabar també amb flaca. Comencem bé, em vaig creuant amb forces bicicletes de carretera. Però lectors i lectores, quan porto  3 tristos quilometres, decideixo que això d’estar pendent dels cotxes no està fet per mi. Arribats a Llavaneres giro a l’esquerra,  riera avall, per finalment tornar a agafar el camí de les cinc sènies. Ja em sento millor, he canviat els cotxes pels tractors dels pagesos (que com és un sector que està com està, fins i tot el diumenge han de pencar). Perdó, em deixava un detall, a més dels tractors, també m’he creuat amb en Carles Canal, el bomber, corrent de valent.

Arribat a la riera de Sant Simó, baixo cap al passeig marítim. Faig tot el passeig xino xano (recordi el lector/lectora que ara ja vaig sol) fins a la Laia l’arquera. Haig de creuar el polígon industrial per arribar al Cros. I un cop allà riera amunt fins a Argentona. Tot plegat 55 quilometrets, amb poc desnivell acumulat (1.000 m aprox.).  En resum, un matí  collonut amb la companyia d’en Jordi i d’en Joan.

I novament, sort de les noves tecnologies, a mitja tarda ja sabia què havien fet els companys que havia deixat a Lourdes: “Després d’esmorzar a  Lourdes hem baixat cap a Arenys de Munt per anar a cerca el camí de Can Sala de dalt. Hem seguit la pista de la serra d’en Sala per agafar els corriols que van per sota de la pista que porta a Pedracastell (també anomenada Creu de Canet). Des d’allí hem anat a parar a Canet. Hem tornat a Mataró seguint tota la costa. Hem calculat que el temps total a dalt de la bici han estat 3’17 hores i hem fet 50 quilometres”.

Ah, i gràcies a les noves tecnologies vosaltres podeu llegir aquesta crònica de la sortida d’avui. Què faríem sense elles? Com a mínim jo avui no m’ho hauria passat tan bé!