BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Diumenge ja no vaig començar del tot bé el dia doncs no vaig sentir el despertador de l’aifon. El canvi horari el va fer automàticament però entre el tranquil·litzant per dormir i que tenia el so al mínim, només em despertà la trucada de l’Anscari des de la Plaça. Collons! Són tres quarts de set i fa un quart que hauria de ser a punt. No estic avesat al despertar sobtat. Vinga a córrer. I amb això em deixo el mapa de la Garrotxa que tant ens haguera ajudat de complement a les fotocòpies i el track. Coses que passen.

Marxem vers Sant Esteve de Bas des d’on iniciarem el recorregut i abans d’iniciar-lo fem un cafè amb llet i unes pastes dolces al primer lloc que trobem. Està espurnejant i ens fa molt mala espina.

Per començar ens dirigim pel carril-bici a la pista que enfila l’Àrea de Xenacs i aleshores plou amb força. El pitjor que temíem se’ns acosta. Alguns es van posant els paravents i els anoraks.

Comencem l’ascens a Xenacs. La pluja minva però les nuvolades no escampen. Una roda m’ha perdut pressió i m’haig d’aturar a inflar. Els companys van passant i en un tres-i-no-res som a l’àrea recreativa. Allí ens agrupem, miro el mapa, comprovo el track i ara si, ens endinsem pel gran corriol de la serra de Marboleny o del Corb que la travessa longitudinalment tot carenejant-la i per on també hi passa la cursa Tramuntbike on, per cert, alguns de la colla hi hem participat un parell o tres de cops i ja ens el coneixem.

Els primers repetjons són potents i la pluja caiguda encara fa més difícil superar els trams de pedra: patina com el glaç. Pensàvem que amb la pluja del dia anterior i la del matí ens trobaríem el camí impracticable pel fang i no ha estat així. Hem pogut progressar a bon ritme malgrat ser força colla i amb canalla.

Quan hem passat el Coll de Saiols comencem el primer gran i adrenalític descens de la jornada cap a la Vall de Sant Iscle de Colltort. Giragonses de vertigen, llargues plaques calcàries ben seques en les clarianes, de ben humides a les fondalades que et fan dir: ui-ui-ui. Tècnic cent per cent. A mig camí ens hi trobem un gran bloc de pedra: la Trona. Hi passem per damunt i continuem gaudint d’aquesta inoblidable baixada.

Quan passem prop de Sant Iscle, n’hi ha que s’exclamen de gana i jo els proposo d’esmorzar abans de davallar cap a les Planes. Fem una petita aturada perquè en Giovanni faci algunes fotos en aquest volcànic racó i prosseguim cap al mas El Port i des d’on s’inicia un bonic i pedregós corriol fins un obert coll al davant del Volcà Traiter.

Tot davallant per la pista del mas Traiter ens creuem amb tres ciclistes, dues de les quals són femelles. Cosa ben estranya.

Travessem el Torrent de Cogolls per iniciar l’ascens cap a les Medes que, una vegada assolit, ens caldrà batallar per una sèrie de trenca-cames que finalment ens abocarà al serrat de les Tres Creus. A les mateixes creus ens aturarem per fer el que ja fa estona que esperàvem: l’esmorzar. Hi ha una molt bona vista de les Planes d’Hostoles i tot el vessant nord-est de la cinglera del Far que si no s’espatlla res, al cap d’una estona haurem d’escalar.

Tret de la primera mitja hora, el temps ens està respectant. Hi ha boires i bo¡rines, núvols i clarianes però, res fa témer que a hores d’ara ens caigui un xàfec.

Després del mos, del canvi d’impressions i del reguitzell d’animalades que hom arriba a sentir, prosseguim el nostre camí.

Deixem la serra de les Creus per davallar primer i enfilar després la cinglera d’en Font coronada pel Puig de Migdia des d’on podrem contemplar a ran del penya-segat, la Vall de Sant Aniol de Finestres, la Serra de Finestres, Rocacorba… Ens meravellem de tant basta panoràmica però no ens hi entretenim pas gaire. El temps ens empeny.

Ens resta baixar fins a Les Planes en un molt bonic i engrescador corriol que si no fora que a cada cruïlla ens hem d’aturar per comprovar la bona direcció  amb el track (no hi ha res com un bon mapa) seria fabulós.

Finalment, per no perdre més temps cercant el camí, fem el darrer tram fins al poble per la carretera de Sant Aniol. Allí ens aturem per beure quelcom ensucrat i menjar alguna cosa. Són les dues de la tarda. Truco al Far i em diuen que com a màxim ens esperen fins dos quarts de quatre. Nosaltres decidim que anem amunt i si no hi arribem, mala sort.

Després dels beuratges continuem el nostre camí i travessem pel bell mig del poble carregant aigua a la primera font que trobem al pas.

Tot seguit deixem les darreres cases per enfilar enmig d’uns bonics bancals entapissats de fresca herba i on comencen a despuntar les flors dels diferents conreus. Saludem dues senyores que van tot cofoies a passejar.

Entrem al bosc i comença la tralla. La pista és molt pedregosa, té un fort pendent i cal una bona ronyonada per progressar amb certa facilitat.

A l’aifon hi resta molt poca bateria i l’estalvio al màxim. Quan som en un revolt pronunciat on hi comença un corriol, fem un breu descans per arreplegar-nos. No consulto la ressenya ni mapa i seguim amunt. Al davant en Pep i en Ferran. Me’n recordo tard que haig de fer les meves necessitats líquides.

La pista segueix essent un camp de pedres i alhora força dreta. Recupero la colla i els vaig passant. En Toni no s’hi veu de cap ull però va fent. En un dels trams més costeruts on gairebé tothom va a peu, poso el turbo per anar a enganxar els de davant i me’n surto amb una passada de torero. Sento: ele ezo piztons.

Arribem a les runes d’un mas que és envoltat de vells i erms prats i on esperem que arribi la resta de la colla. Mentrestant consulto la ruta a l’aifon i veig que ens hem desviat. Hem anat cap a nord i havíem d’anar cap a ponent. Ho arrangem prenent un vell camí folrat de pedres que ens mena a una clariana, un altre vell prat. Continuem pel camí més evident que ens connectarà amb el nostre a ran d’una cleda i d’una tanca.

Hauríem d’haver pres el corriol que hem vist més avall i que ens haguera dut per sota on som ara. Ho he vist a casa repassant la ruta i la ressenya d’en Kolo.

A través d’un alzinar molt ben conservat i net, arribem al mas Xoriguera. Inhòspit i idíl·lic paisatge de muntanya que ens meravella a tots. Ens hi fem unes fotos de grup i contemplem la façana de migdia tot fent una mica de teatre i a veure qui la diu més grossa.

Reprenem la marxa per anar vers Can Barret i el Noguer de Parcers però abans de travessar el Torrent de Xoriguera que baixa valent, on hi hem arribat fent un petit descens entre prats, alguns valents vedells i algunes vaques, hi ha desconcert en el camí a seguir. L’aifon ens ajuda en la cerca i ens col·loquem damunt de la ruta en un petit corriol que tot flanquejant ens conduirà fins Can Barret on ben a prop hi podem veure un bonic estany decorat amb els seus característics joncs.

D’allà estant divisem el nostre següent objectiu, el Noguer de Parcers, i per on havíem d’haver baixat a Les Planes quan vam fer el Camí del Nord, enlloc de baixar per la carretera fins a Amer. Si, on en Ken se’ns moria.

Per una pista marcada com a GR de seguida hi arribem. Passem per aquells moments que no hi ha gaire ànims per fer broma. Tothom té ganes d’arribar a dalt i no està per gaires romanços.

Circulem entremig del Noguer i l’era, més que una era podria ser una pista esportiva, i enfilem cap el Pla del Bassis per creuar-lo i flanquejar cap el Puig Sigual, sota mateix del Santuari del Far. Amb ironia crido cap al Far suplicant que no ens tanquin la cuina. En aquest punt fem el darrer revolt  per encarar cap al nord i on ens arrepleguem per fer el darrer tram fins aconseguir el Grau de Santa Anna.

Podem dir que de l’ascensió de les Planes fins a Santa Anna, aquest darrer possiblement sigui el tram més bonic. La pista esdevé un corriol molt obac però amb un molt bon ferm a voltes de pedra que fa una escalada molt esportiva i engrescadora.

Esgotem totes les possibilitats damunt la bici intentant de pedalejar els darrers metres abans del grau fins que no hi ha més remei que carregar la bici a l’espatlla i superar l’esglaonat tall de la cinglera que ens donarà pas al pla del Far, a l’ermita de Santa Anna.

Per fi som dalt. És tard. Em sembla que són quarts de cinc. Decidim de no pujar fins el santuari i ens aixopluguem a l’ermita. Fem un mos amb el que trobem dins la motxilla mentre esperem que arribi tothom. El mamalló que es pensava que sortiria a passejar amb quatre avis, ens deu maleir els ossos.

Continuem la ruta i per un corriol a ran de la cinglera arribem al Coll de Malla. Baixant l’empedrat sender me n’adono que he trencat el suport del porta-mapes, segurament quan he carregat a bici a coll. El desem i m’entaforo els mapes allà on puc.

A l’ampla i oberta collada de Malla hi passa una aire força frescot. Els companys que ens esperen són arrecerats en un dels xaragalls calcaris. Seguim avall per la Font de Malla i anem baixant per sota el Puig del Moro amb l’objectiu de passar pel Masnou de Sacosta. Sempre per llargaruts prats anem progressant per una pendent poc pronunciada. Passem per Carboners, després per les runes de Vallac on ens mullem els peus al prat i un xic més amunt carreguem aigua al torrent.

Després per camí recuperat i en trams de corriol, passem per sota la Rovirola enlloc de passar per sobre. Arribem tot seguit a la Font Grossa a la Riera de la Fàbrega, havent perdut l’Àngel i en Toni que s’havien quedat enrere i el que anava al seu davant no hi parar compte.

Males cares i neguit. En Carles recula per anar a cercar-los. En Valentí truca l’Àngel i jo li dono les indicacions. Que continuïn per on van, son damunt la Rovirola i ja ens trobarem més amunt.

En Carles no du el mòbil i per tant no podem comunicar-hi. Vaig a buscar-lo a peu. Després de cridar-lo tres o quatre vegades, em respon i baixa. No els ha vist i li explico que ja ens hem posat d’acord.

En Giovanni ens espera a la font i reprenem la marxa torrent amunt amb la bici a coll. De seguida trobem els companys i al complet. Travessem un complicat pas de la riera a l’alçada de la Cova. Mentre m’espero hi trec el cap però només sento fressa d’aigua en abundància. Es deu escolar per dins. Serà curiós entretenir-s’hi en un altre moment.

De seguida enllacem amb la pista del mas Riubrugent que amb un petit ascens ens menarà al Coll d’Úria.

Són les set i alguns ja flaquegen. Ens resta el tram possiblement més engrescador des del Far. L’aifon està a punt de dir prou, ningú es vol aventurar  i tothom té ganes d’asseure’s a taula. Ohhhhhhhhhh…

Agafem la carretera i amb en Pep anem contemplant el paisatge que ens resta a ponent: l’Hostal i el Grau d’Olot, Salt de Bertrans, de la Coromina, Falgars… Impressionant.

Arribem a Sant Esteve ben contents i amb molta gana. Allí no trobem res obert per sopar. Anem a Les Preses on també marxem amb la cua entre cames però ens informen d’un lloc a Olot on hi soparem. Cap allà anem i en sortim força satisfets.

Com a colofó, suggeriria en Kolo que aquesta ruta guanyaria, seria més rodona, més de Senglar, si pugés a Armadans, les Roques Encantades i anés a cercar el Grau d’Olot per baixar a Hostalets. L’opinió general és que el tram de Malla fins a Uria, per baixar, no és gaire divertit.

Gràcies Kolo i per molts corriols,
Joan LLadó.

Els corriolaires:  El Maestro, Il Grande Prosciutto, El Tendre, El Senyor, En Formiga, En Raffanculo, El Cuc Taronja, El Tete, El Nét de la Trini, El Quadrao de can Fulló, l’Home no tant senzill i en Pistons.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.