BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Em costà de prendre la decisió de presentar-me l’endemà a un quart de deu del matí a SBR. Per un costat, diumenge també teníem previst de sortir amb la gruixuda pel Montseny i això de cara a la família, pesa. Per l’altre, anar amb aquesta colla de frikies, imaginant-me el nivell, què vols que et digui…

La qüestió, que m’en vaig anar tranquil al llit pensant que ja ho decidiria l’endemà: fins a un quart de deu hi ha una eternitat.Em llevo amb tota la parsimònia del món, fa bon dia, no tinc cap deure casolà urgent, per tant, em presento ben puntual al punt de trobada.

A la vorera de la Via Sèrgia no s’hi cap, crec que hi pot haver entre quaranta i cinquanta atletes ben uniformats, esperant l’hora de sortida. Saludo primer l’Enric, m’arriba tot seguit una mà, la d’en Víctor Marín a qui ja no veuria en tot el matí, després en Ferran, en Bernat. Escolto les quatre instruccions abans d’emprendre la marxa i ens posem a rodar vers la nacional.

Tot i que encara no sé qui va amb el primer grup i en el segon, ni si surt primer el de la volta curta o el de la llarga, em col·loco en les primeres posicions, allí on veig l’Enric i en Ferran. Es pren amb força calma i amb molta xerrameca fins a El Masnou. Amb tanta, que sento: “els del segon grup ja ens han agafat”.

Però quan la carretera es comença a enfilar cap a Alella, el grup es desfà i comença a estirar-se. Treuen el cap els més valents. Tothom es va posicionant. Amb en Bernat fem un canvi d’impressions i quan arribem al primer revolt, comença la traca fins el coll de Font de Cera.

Quina manera de pujar un coll, mare meva. Si això n’hi diuen entrenar. I és el primer entrenament oficial! Jo em pensava que la muntanya no era el seu fort… El malparit del pelat va anar al davant sirgant com una mula. Està fort el puta.

Malgrat tot, no vaig deixar la colla Bicicorriols pas malament, vaig fer el cinquè o sisè, havent-hi al davant, mamallons, mamallons.

El descens cap a Vilanova va ser accidentat perquè la carretera era molt humida i lliscosa. Tres ciclistes, entre ells l’Enric, van caure en el mateix revolt sense conseqüències greus.

Després dels cinc minuts d’aturada pel reagrupament a Vilanova,  en som al voltant d’uns vint-i-cinc, i ara amb un tal Prat que apareix amb la BTT per entrenar per la Titan, un de més, continuem la ruta. Direcció a La Roca, em poso una estona al capdavant rellevant en Ferran.

La tibada fins a Sant Celoni és molt ràpida. En algun tram, i no pas de baixada, arribem als cinquanta-cinc per hora.

A la carretera de Vallgorguina tornem a fer una breu parada per agrupar-nos, fer pipins i una queixalada. És en aquest punt que veig per primer cop en Buenafuente que acompanyava la Neus.

Els del segon grup, després de Vilanova no sé pas cap a on es dirigien. Si enfilaven per Parpers, pel Collet o can Bordoi.

Reprenem la marxa a bon ritme fins a Vallgorguina i quan passem el poble, es trenca el pilot. Passo en Bernat i un altre noi que a uns tres-cents metres del coll, em tornen la jugada i arribo el sisè o setè a dalt. Realment, no m’esperava pas que pugéssin tant bé els colls i el cabronàs del pelat tenia el seu dia.

Començo a notar que el tendó d’aquil·les esquerra em tiba. Suposo que, entre ahir i avui, l’he forçat un xic massa.

Fem reagrupament a Arenys de Munt on alguns necessiten carregar aigua però la font no raja.

Continuem amunt. Ara ens espera el Coll del Pollastre. De seguida tothom es posiciona i el valent de la BTT, també. Al davant en som un grup de set o vuit que avancem molt de pressa una colla del Badabici. Fins i tot ens animen al nostre pas.

En els darrers revolts abans que la carretera giri cap el coll, en Ferran fot una demarrada. Un parell el segueixen però no puc arribar a veure com resten les posicions al capdavant.  Arribo el sisè.

Més que un entrenament, aquestes estirades són dignes d’una cursa. Però realment val la pena d’ésser-hi pel mig. Si hom vol anar al davant, s’hi ha de deixar la carcanada.

El tram fins a Mataró ha estat molt plàstic: un grup de deu, arrenglerats, anàvem fent el cuc a velocitat de guepard. Fantàstic.

Arribant a Mataró tothom va a la seva i hi arribem plegats quatre mal comptats. Ens acomiadem d’en Bernat que torna a Argentona i amb en Ferran ens diem adéu a can Maitanquis. A l’Enric ja no l’he vist des d’Arenys.

Dono les gràcies a l’Enric per fer-me dentetes i en Ferran i en Bernat per acomboiar-me a fer un tast triatleta. Molt em temo que no ens podrem fer cops de colze a l’aigua.