BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Rafael Floriach

Com a nota introductòria abans no llegiu l’experiència d’aquest foot-biker, tant sols us vull advertir –millor, afirmar– que a la colla no “fumem”.

Joan LLadó

El Suí, el Suí, el Suí….. encara avui em desperto per la nit recordant la pel·lícula de por del diumenge.

Estem davant un dels grans clàssics de por de sèrie B. Els actors seleccionats per a tal superproducció han estat triats d’entre els més selectes del firmament mountainbikero, homes amb rauxa, valents i talentosos que s’enfrontaran amb el monstre.

La introducció de la pel·lícula és la clàssica; els personatges apareixen en escena, i son presentats  dins del més genuí guió cinematogràfic: El líder, el líder a l’ombra, el bo, el que esta clarísim que no acabarà la pel·lícula, el que sempre ajuda als altres i el sabotejador. Tots semblen candidats a ser devorats pel monstre, “El Suí”. Se sap qui la comença però no qui l’acabarà.Una vegada presentats els personatges entren de ple en acció. Es tracta de reunir un equip de valents que desplaçant-se amb bicicletes espaials i amb un bocata a la motxilla, han d’anar al cau del monstre i domar-lo com si fos un cadellet.

Bet aquí que els intrèpids domadors fan via cap a la muntanya on té el forat la bestia, tot cofois. Je, je, no saben els que els espera. Ràpidament i gràcies a l’ajut de les seves màquines voladores arriven al seu destí. La imatge és esfereidora; la muntanya s’aixeca desafiant, rodejada d’una espessa boira i al cim apareixen núvols grisos, que dic grisos, negres, envoltats de llamps i trons.

A la falda de la muntanya descansen les despulles d’altres equips que no han pogut superar les primeres dificultats.

L’aproximació es fa dura i lenta però els nostres valents estan preparats per això i molt més, i no s’arroncen amb res. Fan parada i fonda a l’arbre màgic del bosc de les fades (Castanyer de can Cuc) i una vegada recuperats de l’esforç prossegueixen l’ascensió. És en aquest moment quan el “nebot de la Trini”, un expert coneixedor del terreny, informa l’equip que està entrant en una zona desconeguda, que no apareix a cap plànol mountainbikero.

L’aproximació cada cop és més penosa. En un moment donat els poders de les bicicletes espaials deixen d’ajudar els valents i es converteixen en uns ferros que dificulten encara més l’ascensió, només el fet de la seva utilitat per la tornada i sobretot els calers que valen, fan que més d’un no la deixi tirada pel camí.

El clímax de la pel·lícula s’aproxima i cada cop el monstre està més a prop de ser domat, però la muntanya s’enfosqueix més i més i la boira no deixa veure més enllà d’un metre.

Victòria a 1.322 metres!!! Els herois han assolit el que cap mortal ha aconseguit anteriorment.

Però, encara queda tornar, sortir vius del cau i superar totes les trampes. No serà fàcil, potser més difícil i tot.

En un moment donat es veuen perduts. Els sherpas “Mamalló” i “El Professor”, experts amb la brúixola màgica (GPS) i la Carta de Navegació (alpina) es veuen superats per la dificultat del terreny; només el treball en equip porta tothom pel camí correcte.

El camí de tornada està ple de dificultats: camins empinats, estrets, pedres, arbres, curves en forma d’U, salts, …, res es resisteix a l’habilitat innata dels nostres herois. Els pilots més hàbils en Mamalló i l’Oriol (PlaystationBiker) obren camí, la resta al darrera.

Tot sembla tancat i finiquitat però com tota bona pel·lícula de suspens sempre queda la sorpresa final. Els nostres herois són requerits per missions més quotidianes i s’ha de fer via per tornar a casa ràpidament.

Es posa el Turbo a les bicicletes espaials i … rumb cap a casa, que hi ha pressa. Però bet aquí que dins el grup hi ha un sabotejador que no està disposat a que la missió sigui un èxit, i amb la pitjor de les intencions, intenta desorientar el grup simulant avaries i despistes, però no una vegada sinó dues vegades (ai dolent, dolent).

Però tot i així i superant els paranys del sabotejador tots arriven a casa d’una peça.