BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CAMÍ DE LES AIGÜES (PREMIÀ DE DALT): RETROBAT 10.08.2010

Per Joan Lladó

Sortir sol amb la bici de muntanya no és una de les meves grans passions. Tret que tingui un objectiu concret o simesnó per trobar algun camí nou o retrobar-ne algun d’oblidat tot encigalant-me i quedar cobert fins les celles de romagueres i esbarzers, més m’estimo anar a córrer o agafar la magre.

Fa temps que vaig al darrere d’un camí que ens trobàrem en una cursa d’orientació a peu fa una colla d’anys. Fins dimarts no tenia clar si el preníem a Vilassar de Dalt o a Premià de Dalt. En una sortida de diumenge, deu fer prop d’un any, vam fer la temptativa de trobar-lo des de Vilassar, però no en reixírem. Crec que vam anar massa a llevant d’aquest poble.

Dimarts doncs, en una de les meves comptades sortides beteteres en solitari, vaig prendre la dicisió de començar suaument pel Camí del Mig fins a Vilassar de Dalt. Vaig travessar el poble i em vaig enfilar per un torrent pel qual, que jo recordi, mai hi havia passat. El Torrent d’en Colomer. En un primer gran revolt que gira a llevant vaig veure un corriol que enfilava de valent cap a ponent. Cap a on diríeu que vaig anar? A ran d’una vella tanca hi vaig trobar el vassal d’una deteriorada font. El camí fresat finí. El viarany -d’antigues vinyes- seguia amunt però ben cobert de branques, lianes i matolls. Jo, cap amunt sentint els espetecs de la trencadissa de branques seques que feien les rodes i el meu cap fins que el camí es tornà a obrir, ara però, en molt forta pendent que m’obligà a anar a peu fins el cul de sac d’un carrer d’urbanització. Que estrany, oi?

Cap a ponent havia de travessar la urbanització que em duria cap a Premià de Dalt per damunt de la Cisa. No em feia cap gràcia. Vaig anar cap a llevant seguint el carrer que en aquest tram és sense cases. En el primer gran revolt vaig veure un corriol que entrava al bosc. El vaig prendre. Molt bonic. M’abocà a la pista que pujava pel Torrent d’en Colomer. La segueixo i m’entretinc al capdamunt intentant de trobar algun nou viarany. El veig. Aquest va direcció a ponent. Malgrat ser curt, també és bo. Em torna a deixar en uns revolts més amunt quan el carrer de la urbanització ja és de sorra.

Aquí comença la gran escalada. És una pista que no és la primera vegada que la pujo. En molt forta pendent i en direcció a ponent du fins a can Bernadó a tocar de les antenes de Sant Mateu tot faldejant el Turó d’en Cases. La forta xafogor em fa vessar regalims de suor.

Mentre pujava, he anat observant els voltants de Premià de Dalt per si veia una construcció molt singular que recordava pels verals on vàrem fer la cursa i que era l’objectiu de l’escapada. Era enmig del bosc a tocar de la població. Efectivament, després d’un parell de llambregades, veig la construcció amb la cúpula. Ja ho tinc! Memoritzo el vessant on és situat per no posar-me en torrenteres que no toquin.

Per arribar al lloc i no fer gaire marrades, convenia fer el descens correctament i no fou pas fàcil. Sota mateix de les antenes recordava que hi havíem baixat fa força temps. Començo pel mig del bosc però no hi veig cap camí fresat. Em resta baixar per la pista. Quan soc un troç avall -és la pista de les Roques de l’Ignasi i la Cadira del Bisbe-, trenco en una cruïlla cap a ponent en direcció el llom que, resseguint-lo, m’hauria de conduïr al Camí de les Aigües.

Aquesta pista es torna a enfilar -la recordo- i em du fins la cruïlla de la pista de Sant Mateu que puja del Coll de Can Gurgui. Abans però, per voler sortir de la pista, m’he encigalat un tram on n’he sortit prou bé.

Allí dalt mateix hi veig un corriol en descens i marcat amb punts taronges: cap avall. És un corriol preparat per als friquis del descens: salts amb palets, revolts peraltats, muntanyes russes… La qüestió és que du la direcció que jo necessitava. Em fot algun ensurt però torna en la bona direcció.

Baixa ben bé fins l’estranya capella amb cúpula que us deia i per on hi ha un bon tram del que havia estat una conducció d’aigües. De ben segur que el camí que he fet baixant no és el que havíem fet fa uns anys però almenys ja tinc localitzat el punt de partida per repetir-lo.

Travesso Premià de Dalt que el veig molt canviat i després cap a Vilassar de Dalt per anar a cercar un altre cop el Camí del Mig.

Fins aviat,
Joan LLadó

Publicat dins de Bici de muntanya i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

  1. hola a tots,des de França on estic amb la familia acabant de passar les vacances,el motiu del meu comentari no es altre que donar gràcies a l’ocurrència que al seu dia , va tenir en Joan de fer el bloc, doncs desde la llunyenia es una bona manera de saber de vosltres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.