BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Aprofito l’ocasió per emportarme’n la flaca per fer el Montcaro, doncs ja fa mesos que hi tinc l’ullet posat.

Sortim de Mataró a les set, amb els meus pares,l a meva germana i la Laia, arribem a destí sobre les nou, força tard per pedalejar, i la feina que vaig tenir per sortir a les set!!!!

Em preparo les coses, em menjo una barreta, col.loco els dos bidons granissats, doncs la nit abans els vaig deixar al congelador i apa som-hi !!!!

Surto cap a les 9:25 per la carretera que va des de Sta. Bàrbara direcció a Mas de Barberans, uns 13km i uns 350 de desnivell, em servirà perescalfar les cames, doncs no anava amb la flaca des de el dia que vaig anar amb en Joan a Tossa-Sant Feliu de Guíxols.Vaig a ritme, pujo a 28 km/h però la calor es fa notar, em creuo amb una vintena de Harleys tots ben uniformats i saludant-me al passar, potser m’he equivocat de hobby.

En tot moment veig el Motncaro, que estarà omnipresent durant tot el matí, desde qualsevol punt es pot veure les dues grans antenes que el presideixen, és com si veiés el Turó de l’Home.

Passen els primers quilòmetres rodejat de camps de tarongers i oliveres, quan veig de lluny el poble de Mas de Barberans, col.locat a sobre un turonet i als peus del Parc Nacional dels Ports, d’aquí em dirigeixo cap a Roquetes, carretera de 18 km molt tranquil·la i amb un lleuger desnivell cap avall, aquest tram es fa molt ràpid i em planto al poble sobre les 10:45, a partir d’aquí con diu el meu amic Valentí, “no me les mamaré tan dolces…”

Començo l’ascens, del poble fins a l’inici del port hi han 3km que van picant, arribo a la cruïlla on veig el senyal de 20km pel Montcaro, el primer tram l’asfalt està molt malmès, ben bé fins al pont, a partir d’aquí el rugós és immillorable, la vista és imponent, i es veu la carretera com es va enfilant, desmoralitza bastant, és un port que en tot moment veus el que et queda perquè la vegetació no impedeix veure el seu dibuix en tot moment.

Quina calor, són les onze passades i pica de valent, em queda menys d’un bidó i fins la font que hi ha me l’hauré de dosificar. Vaig passant les primeres corbes sense massa problemes, després ve un tram on la carretera té un pendent de un 5-6 % i va pujant recte, aquí s’em fa més pesat, no se quin pinyó posar, si baixo un i em poso dret…….per fi arribo a la font, doncs anava sec, s’anomena el Caragol, i no se m’oblidarà fàcilment, doncs si no hagués rajat aigua no hagués arribat al cim, segons havia llegit en algun foro, que a l’estiu no baixa aigua, tinc sort, carrego els dos bidons i remullo bé el cap, el “lorenzo” pica de debò.

Tot just deixar la font passo per el monument que hi ha d’una cabra hispànica, i és que, aquí s’hi troba la reserva més important d’aquest animal en tot l’estat. Després de les fotos de rigor, enfilaré el tram on hi han les corbes de ferradura (veieu les fotos) que em portaran al mirador del Parc. A continuació, tram més planer, on aprofitaré per estirar les cames i descansar una mica, arribo a la cruïlla que indica el cim o el refugi, no m’ho penso dues vegades, perquè la tentació és molt gran, i si vaig al refugi a esmorzar quelcom fred no crec que després m’enfili a fer el cim.

Falten 3,8km, de cames vaig bé, però la calor m’està fent mal, estic buit de forces el Suunto em marca 39ºC, i l’últim tram m’el agafaré molt suau perquè encara haig de tornar i no voldria patir cap ensurt.

El últim tram és el més dur de tots, la carretera és molt estreta, l’asfalt és bastant pèsim i les pendent varien de 7-8% fins un tram on és al 10,6%. Finalment la penitència s’acaba i arribo a les antenes que m’han estat mirant durant tot el matí, unes fotos al cim i cap al refugi, que el meu cos necessita una cocacola.

M’en prenc dues de seguides, omplo els bidons d’aigua i cap avall que fa baixada…..descens molt maco i molt ràpid que de ben cert agradaria a més d’un de la colla, i que si vinguessin en grup es faria molt divertit.

Mentre faig el descens, em creuo amb un ciclista “guiri”a l’alçada de la font, son prop de les dues i vesteix maillot de màniga llarga,ja veig que n’hi han que estan pitjor que jo. O potser el monument de la cabra deu ser per aquests personatges???

Fi del descens, arribo a Roquetes i per l’hora que és, i que m’estàn esperant per dinar, tornaré pel mateix lloc per on he vingut. Els primers 18 km que van pujant lleugerament s’em fan duríssims i eterns, de l’asfalt surt foc i les rectes aquestes llargues al final hi veig noies despullades…. paro un parell de vegades sota un ombra, i em tiro el caldo dels bidons per sobre, arribat  a Mas de Barberans, faré la
davallada força ràpida per arribar sobre les 15h a casa el tiets, una bona remullada a la piscina i bon un dinar, fet com no, per la iaia Trini.