BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TRAVESSANT LES GAVARRES 16.05.2010

Per Joan Lladó

Diumenge. Sis del matí. L’Anscari i jo carreguem les bicis al meu cotxe i per la nacional anem cap a Tordera. Avui tallaran la carretera fins a Mataró perquè es fa una triatló a Calella. No ens esperàvem que ho fessin tant d’hora. Entre Arenys i Canet, sense previ avís, sense cap explicació i de la manera més antipàtica, els mossos ens fan girar cua i anar a cercar l’autopista. Bé. No. Malament.

Arribem al peatge i les barreres no són aixecades. Però que no us han dit ni donat res? ens pregunten. Absolutament res. Paguem. Sincronització entre mossos, urbans, organització de la prova i autopista: nul·la. La mare que ho va parir tot!

Aparquem a Tordera. Avui hi ha mercat. Quan arranquem passats tres quarts de set en direcció a Blanes, ens adonem que hem fet curts de roba: fot un fred que pela. Passem Blanes que estem a sis graus. A Lloret, el mateix. No ens refem fins que passem Tossa i iniciem la carretera de la costa que ens menarà a Sant Feliu de Guíxols. La temperatura puja a mesura que puja el pendent. Ens meravellem amb el paisatge, sobretot amb les cales que ens van apareixent als nostres peus i amb la tranquil·litat d’aquelles hores. No passa ni una ànima.

Arribem a Sant Feliu al cap d’una hora i mitja i tot passant per la Platja d’Aro, comentem on haurem d’esmorzar. Hi ha gana. L’Anscari però, s’estima més esmorzar després d’enfilar el Mas-Nou. Ben pensat. Hem vist de baix estant com la costeruda carretera s’enfila enmig de la urbanització i impressiona.

Travessem la carretera nova que encara és en obres i ja ens prenem l’aperitiu del que serà el proper quilòmetre i mig. Un cop assolim la barrera alçada de la urbanització, comença el camí cap al cel. El perfil d’en Miwi ho diu tot.

Passem a ran del camp de golf tot xino-xano i per carretera un xic malmesa arribem a Romanyà de la Selva. Quatre fotos al poble de la Rodoreda i avall que fa baixada. Hem decidit d’esmorzar a Calonge on hi trobarem, suposem, més oferta.
Com que passem a tocar, ens aturem a contemplar el Dòlmen de la Cova d’en Daina. Fem cicloturisme, oi? Doncs…

Travessem Calonge i ens aturem al restaurant Can Tià. A la terrassa hi ha alguns començals que estan fent el cafè i fumant uns puros de festa major. A l’interior tota la resta fan cara de plat fondo. Collons quins elements! No n’hi ha cap que estigui emprenyat però la cridòria és sensacional. I estan esmorzant! Està clar que és el seu dia de la setmana.

Triguen a servir-me la cansalada però la brasa la fan com m’agrada. El pa fabulós. El preu bo. En fi, recomanable. Ambient de poble. Ens hi hem estat gairebé una hora. Reprenem la marxa a tres quarts d’onze. Primer hem d’enfilar el suau coll de la Ganga abans de baixar a La Bisbal d’Empordà. Recordo, en passar el coll, un tomb que vam fer per Les Gavarres ja fa una bona colla d’anys amb la bici de muntanya. Si no vaig errat, fóu la primera sortida fora comarca en què hi participà en Ken.

Arribem a la capital de l’Empordà Petit però no passem per dins.  No ens sobra temps. Haguera estat bonic de veure el castell però més m’estimo d’aturar-nos a Cruïlles. Hi arribem a quarts de dotze. Ens endinsem pels carrers medievals i topem amb la llegendària i colossal torre. Badem una estona i reprenem la marxa per travessar la serra de Les Gavarres pel coll de Santa Pellaia. Comencem l’ascenció amb el monestir de Sant Miquel de Cruïlles de fons. Passem Sant Sadurní de l’Heura i ens fem creus de la quantitat de neu que es veu al Pirineu. És curull. El Canigó, que el tenim més a prop, està en molt bona forma.

Entrem de ple a Les Gavarres. La carretera té un ferm inmillorable. El pendent, per ara, és molt rodador i per tant, duem un bon ritme. Pugem a 28 per hora. Ens anem creuant amb grups de guiris ciclistes on hi abunden, vés per on, les fèmines.
Un cop hem passat la cruïlla de Montnegre, el pendent s’enfila i aleshores convé baixar el ritme. Els darrers sis quilòmetres cadascú puja al seu fins el coll. És un quart d’una. Baixem en bonics revolts cap a Cassà. Per ser d’hora a casa,  almenys abans de les tres perquè hi tinc la canalla tot sols i l’Anscari també té un dinar de compromís, decidim de retallar per la N-II. Passem Campllong, quins caragols que m’hi cruspiria!, després Riudellots i arribem a l’autovia, que ésclar, no hi podem circular. No tenia present que ja hi ha un bon tram des de Fornells fins a Sils que és autovia. No teníem altre alternativa que el previst de principi: anar cap a Santa Coloma de Farners. Aleshores fem camí cap a Vilobí d’Onyar on fem una trucada preventiva a les famílies i continuem.

Sense pausa i amb el vent en contra arribem a les Mallorquines i preguntem si a partir de Sils podrem circular. No tindrem cap problema. Doncs som-hi.
Tot enfilant cap a Cal Coix el vent s’anima i ens fot la guitza. Ho compensem amb l’agradable visió d’unes senyoretes molt boniques.

A cal Coix, darrer alt de la jornada, dono una petita sorpresa al company veient que anava un xic fós: un coca-cola bén fresc. S’ho mereixia. Ara, crec que s’entrena massa aquest xicot.

Arribem a Tordera a un quart de tres amb 158 quilòmetres a les cames, amb 1900 m. de desnivell i un recorregut de bon turisme si es disposa de temps i no es té pressa.

Convé dir que la Tordera baixa com un riu i no com una riera com és habitual.

A reveure,
Joan LLadó

Les fotos: cliqueu aquí.


  1. Molt bona crònica Joan, et felicito per tota la sèrie de detalls que segurament has fet les dentetes llargues a més d’un de la colla.
    Una jornada molt complerta amb una ruta molt maca, força trencacames, que no regalen res, i amb la pujadeta inclosa de El Mas Nou, no és Falgars , perquè no és tan llarga però el tram del 24% semblava que el cor m’hagués d’explotar, convido la propera vegada a anar-hi més colla.Apa ,salut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.