BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

D’antuvi, pel que fa al paisatge, alguns ja sabíem el que ens esperava, el coneixíem amplament. Ens faltava acompanyar-lo amb les reines de roda estreta i assaborir les sensacions, les vibracions que ens transmetien les nostres companyes amb el contacte amb el dur ferm i, també, descobrir la dificultat de coronar els pics del recorregut.

Sintèticament, els col·legues de Bicivicigarrotxa fan un descripció de la ruta per qui vulgui aventurar-s’hi i que compartim, tret del primer comentari de l’hivern, que fa així:

“Aquesta ruta millor fer-la quan ja es va una mica rodat i evitar fer-la a l’hivern (massa fred i gel a la carretera). Pel contrari es pot fer excessivament duríssima. A més, de per si sola ja ho és. És una ruta especial per gaudir de la natura, ja que pràcticament no creuarem cap ciutat i en prou feines trobarem cotxes. L’aigua no serà cap problema, ja que podem reomplir els bidons a les fonts que trobarem a qualsevol dels pobles. Recordeu que durant la major part del recorregut rodarem per carreteres secundàries i fins i tot pistes forestals cimentades. Encara que ciclables (2009). Les parts cimentades són concretament l’ascensió i el descens al Pla de Can Plata i La Terma. La resta del recorregut gaudeix de bon asfalt. Tot i això l’ascensió a Rocabruna és perillosa, ja que la carretera és bastant estreta.

La dificultat d’aquesta ruta radica en l’acumulació de desnivell en poc temps. Les ascensions són molt seguides i no hi ha temps per recuperar-se. Podríem dir que Camporiol és l’escalfament previ a Pera. Pera ens farà patir de valent i només és el principi. Rocabruna o coll de la Boixeda no és massa dur, però es pot fer llarg. Però definitivament allà on notarem que les cames fan mal de debó serà a les rampes de Plata i als temibles percentatges de La Terma. Si aneu justos de força millor no anar-hi i passar per Sentigosa, més relaxat. Després de La Terma l’ascensió fins a Canes serà bastant fàcil, sempre que quedin forces, és clar. La sort és que llavors serà tot baixada fins al destí, Olot.”

Per la nostra part afegirem que val la pena de fer un xic el turista perquè pels indrets per on es passa convé de perdre-hi uns minuts i contemplar les joies arquitectòniques, sobretot romàniques i refer el cos amb un bon plat de la gastronomia autòctona.

A Oix ja ens podem distreure amb la seva església i el castell. A Sant Miquel de Pera, tot i que nosaltres no ho vam fer, també es pot visitar el llogarret. Baixant a Beget el Pont del Bolasell a la riera de Salarsa i el molí d’en Quelet, vestigi a punt de caure. Beget és tot un monument on ens caldria una bona estona per visitar-lo. Si ens volem gastar un euro, també podrem visitar a l’església del segle XII la Magestat de Beget, talla romànica també del segle XII de gairebé dos metres d’alçada que representa el Sant Crist.

Nosaltres vam fer un bon esmorzar al Forn recordant-hi la darrera estada quan vam fer el camí del nord.

A Rocabruna vam visitar la seva església, també romànica: Sant Feliu.

A Camprodon no hi vam fer parada, però si hom té temps, hi ha molt per visitar.
Ens preocupava més l’ascenció al Pla de can Plata. Passem per l’ermita romànica de Sant Miquel de Cavallera i després de coronar el Pla de can Plata, passem i ens aturem a contemplar Sant Martí de Surroca.

S’acosta l’hora de dinar i ho fem a Ogassa, davant mateix de la Font del Miner. Ho fem copiosament i ens costa d’arrencar. Sort que fins a Sant Joan de les Abadeses, baixem. Allí, abans d’enfilar a les Termes, alguns aprofiten per trucar a les famílies. Jo vaig fent fotos a l’arquitectura més pròxima: l’absis de l’església monàstica.

Comencem ben fort el penúltim ascens de la jornada: cap a les Termes amb rampes del 22%. Bon profit!

I xino-xano cap a Canes per baixar com bales cap a Olot.

De cotxes, gairebé ni els hem vist.

Per molts anys,
Joan Lladó

Els corriolaires: Carles LLorens, Valentí Tarrés, Anscari Nogueras i Joan LLadó.

Distància recorreguda: 104 km.
Desnivell + acum. 2.476 m.
Les fotos: cliqueu aquí.