BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Vist l’escàs èxit que tingué la meva proposta per diumenge, divendres a la nit vaig prendre la decisió de fer l’escapada tot sol el dissabte. A la web d’en Guillem Garcia, àlies Miwi, hi vaig trobar una ruta circular que puja a Sant Joan de Montserrat i que era l’objectiu fixat de principi. M’atreia molt el fet de pujar a Montserrat i després enfilar fins al capdamunt del funicular per les grans rampes que ens suggeria en Miwi.

Així doncs, carrego la bici al cotxe i me’n vaig fins a Matadepera, punt de partida d’aquesta bonica i interessant ruta.

Cap a un quarts de deu arrenco en direcció el Coll d’Estenalles amb unes considerables i fredes ràfegues de vent aponentat que em feien dubtar de l’èxit de la volta. A mesura que m’endinso dins el Parc de Sant LLorenç del Munt i la serra de l’Obac, resto abrigat del vent per les seves alteroses, arrodonides i vermelloses carenes, nues de qualsevol abrigall de verdor. La flassada verda resta inmòvil en la falda sota els penya-segats.

El vent neteja l’aire de boirines i m’ofereix un dia radiant. Arribo al Coll d’Estenalles on hi trobo alguns ciclistes de muntanya i força excursionistes a peu. Quan començo la davallada cap al Bages, la temperatura baixa de cop, el vent bufa de valent i la cortina blanca del Pirineu em dona la benvinguda.

Baixar per la solana s’agraeix i reconforta. A Mura m’aturo per esmorzar. Compro un bon tall de coca de sucre i pinyons que me la crospeixo en una revolada. Deliciosa. Continuo avall en direcció a Rocafort on s’hi arriba després d’una breu però costeruda rampa.

Vaig fent sense presses i en descens fins al Pont de Vilomara on prenc unes fotos del pont gòtic i continuo fins a Sant Vicenç de Castellet on haig de seguir per la general. Trenco per entrar a Castellbell i el Vilar per evitar de passar pel túnel que no sé si serà il·luminat i em trobo que la carretera fins a Monistrol és tallada per culpa d’una esllavissada, la qual cosa em fa fer un tomb extra. Faig un coca-cola a Monistrol abans d’iniciar l’ascens cap el Monestir. Em trobo d’altres ciclistes que també reposen per pujar.

L’escalada a Montserrat és molt assequible. Pendents fins a un màxim del 8% en uns 9 quilòmetres. La vista amb el LLobregat als peus, a primer terme, és dilatadíssima i al monestir em trobo, com és obvi entrada la primavera, gent per tot arreu però sense  arribar a ser aclaparador. A la plaça hi ha una big-band de joves músics estrangers que amenitzen alegrement els visitants. M’hauria agradat d’anar a veure el flamant i acabat d’inaugurar orgue a la basílica, però no hauria estat gaire correcte d’entrar-hi amb la bici, oi?

Quan ja he badat prou, engego per coronar l’objectiu de la jornada. Als peus del mateix funicular de Sant Joan arrenca la pista encimentada que a estones un xic malmesa i sota d’ombrívoles alzines, mena a l’ermita de Sant Miquel. Aquest és el tram més suau d’aquest extra de Montserrat, perquè després de passar l’ermita i la bassa a continuació, el fort pendent ja no perdonarà fins el capdamunt del funicular. Rampes de fins el 26% sense pràcticament cap descans, ni sense prou amplària per poder fer esses si convé, et menen davant per davant de la Prenyada, l’Elefant, agulles prou conegudes pels escaladors del massís. En algun tram he hagut de demanar pas als excursionistes que xinu-xano van pujant i rebufant com jo.

Em faig la foto de testimoni a l’edifici del funicular i veig de reüll les mirades estranyades i curioses del turistes. M’imagino el que deuen pensar…

Faig l’intent d’anar fins l’ermita de Sant Joan pèro ho deixo córrer perquè el terra ja no és emporlanat i si punxo (aleshores me n’adono que no duc la manxa) he begut oli. Faig quatre fotos més i me’n torno avall. A la rampa més dreta mesuro el desnivell: em dona un 30%, un xic més que d’altres mesuracions fetes. I el calibratge el tenia correctament. Bé, és anecdòtic.

La tornada fins el monestir no es pot fer a gaire velocitat perquè el terreny no ho permet. A l’emporlanat hi ha unes regates per evacuar l’aigua de pluja que fan ballar literalment el cervell.

A Montserrat dubto si m’aturo per dinar però ben pensat, tiro avall, estaré més tranquil a Monistrol. Faig un plat combinat lleuger, un cafetó i travesso el LLobregat pel pont del poble.

Torno a ensopegar amb les obres per l’esllavissada de la carretera. Pensava que podria passar a peu, però ni així. Reculo i torno a Monistrol per continuar per la general i l’abandono a Castellbell. És en aquestes marrades on acumulo els quilòmetres de més que no consten en la ruta.

Enfilo fins el Vilar, travesso per damunt de l’autopista i ja en tranquil·la carretera, vaig fent fins a Rellinars. Els rierols baixen clars i conviden a refrescar-hi els peus.

No cal que ningú t’avisi que passes per la capital mundial del trial: grans camions amb els noms de grans campions (Tarrés set vegades del món, Raga dues) et donen la benvinguda, al costat però, d’una de les cases fetes amb el més mal gust que he vist mai. Si alguna vegada hi passeu, de segur que coincidireu amb mi.

La carretera va pujant, no cal córrer massa perquè fins el coll resten uns quants quilòmetres i aquests darrers costen més de passar. Soc en plena serra de l’Obac. La tranquil·litat, absoluta. Són quarts de quatre.

Arribo al coll de l’Obac quan duc exactament 100 quilòmetres. En principi, s’han acabat les pujades. Resta una estona de relaxament fins a Terrassa. Travesso una zona d’obres de la gran urbs i de seguida enfilo el darrer tram fins a Matadepera. Ruta completada amb “pepino” inclòs.

Fins la propera,
Pistons

Distància recorreguda: 113 km.
Desnivell + acum.: 2.125 m.
Les fotos: clica aquí.