BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

El diumenge al matí ens trobem com sempre a les 7.30, però com que anem a seguir línies blanques i trepitjar una cosa que es diu asfalt, el lloc de trobada és a la plaça Granollers. També, com la majoria de vegades, primer s’està una estona xerrant barato i decidint la ruta a seguir. L’Andreu, com a gran gurú i sherpa del grup, ens diu que podríem anar a fer el Tagamanent. La idea sembla força engrescadora, i encara més després de llegir les cròniques i veure les corresponents fotos dels nostres estimats màsters, que amb les seves sortides individuals ja han assolit tant engrescadora fita. Per tant, ens proposem comprovar que en grup també es pot fer.Per a un servidor, la idea no sembla gaire adient ja que sense portar “compact” i per les característiques de la bici (plat-pinyó: 40/23), pot ser un desfet de temps o una destrossada de cames. Però bé, al final, el grup ho té clar, en té ganes i jo no poso impediments -provarem i arribarem on podrem-.

Després d’algunes modificacions sobre el terreny, la ruta que fem fins al Tagamanent és de les típiques: Mataró – Dosrius – Cardedeu – Cànoves – La Garriga – El Figaró, on parem esmorzar per agafar amb energia la gran pujada fins al Tagamanent. Alguns, com espantats pel desnivell, es decideixen a menjar bombes calòriques en forma de donut.

Vam assolir l’objectiu, quina pujada més dura, i encara més de l’habitual perquè al desnivell li hem d’afegir les patinades de la roda del darrera pel gel. La neu ens va acompanyar als dos costats de la carretera bona part de la pujada. Al tram final, en menys pendent, encara hi va haver energia per a fer “maricon l’últim”, i si no pregunteu-li a n’en Ventús (que encara està petrificat).

De tornada vam fer el recorregut: Tagamanent – El Figaró – La Garriga – Corró d’Amunt – Marata – Santa Agnés de Malanyanes – Parpers – Argentona – Mataró.

La baixada va ser força delicada degut a la pendent, el gel, la neu, els cotxes, les corbes molt tancades… però amb prudència vam arribar “orgullosos” de la nostra nova proesa a casa.

Només per les vistes que hem gaudit val la pena fer el mountain g. de tant en tant.

En resum, una altra d’aquelles sortides on realment val la pena aixecar-se aviat, passar una mica o bastant de fred, suar la cansalada, patir bastant. El resultat final compensa en escreix tots aquests esforços.