CAMPIONAT SOCIAL 1983. CARRETERA 17.02.2010
Per Adrià Triquell
Sona el despertador, diu que son les 7 del matí d’ un diumenge de 1983. Quina excitació, avui és el dia de la cursa!. Esmorzo, em poso l’ equipació del club, i jo, bici i els meus onze anys van cap el lloc de sortida, a pocs carrers de casa. Ja hem trobo a força gent escalfant i membres de l’ organització ultimant els preparatius.
Als participant de la categoria infantil ja ens criden per sortir. Dono una ullada i el cert és que a banda de jo i un parell de nanus del club, la resta d’ aquesta categoria es presenten amb les bicis que els hi han portat els reis, així que no sembla que puguin presentar massa competència.
Es tracta d’ un circuit urbà en forma de quadrat, tres voltes. Desseguida i jo un altre xicot del club ens escapem de la resta. Jo, com un cabronet insolidari em poso a xupar roda, i d’ aquesta manera passem per meta les dues primeres voltes. Estem ja a mitja pujada de l’ últim lateral de quadrat, abans d’ afrontar la recta de meta. Jo continuo enganxat com una paparra a la roda. El meu contrincant canvia de pinyó, però li falla, moment que aprofito per continuar amb la meva total falta d’ ètica i sortir disparat fins a meta. En fi, campió sense ni despentinar-me. El que si em despentina és l’ horrorós gorro publicitari de color groc que em posen al podi.
Sona el despertador, diu que son les 7 del matí d’ un diumenge de 2010. Coi, que ha passat amb el meu petit llit i la bonica equipació de color blau cel? M’ incorporo tot estranyat i resulta que estic en un llit molt gran, on també sembla que hi dorm una senyora. En els peus del llit hi ha preparada una equipació negra molt sosa que diria que em te que anar gran. Però les coses estranyes continuen: descobreixo una motxilla d’ on hi surt un tubet inquietant, a la sola de les sabates hi ha una peça de ferro, i també veig unes ulleres que posa fotocromanosequé que semblen d’ astronauta.
A poc a poc, el tel de la son es va diluint i les neurones es van posant a lloc. Decididament tinc que sopar més fluix, sembla que això dels somnis i cròniques surrealistes es va estenent per la colla.
Fins aviat,
Ventús-Ubuntu