BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

NOCTURNA A EL CORREDOR 16.10.2009

Per Joan Lladó

Un altre any –i van passant com si res– hem fet la sortida nocturna de tardor. A la plaça en hi aplegàrem força gent, crec que n’érem catorze. A les vuit del vespre, entre comentaris de llums, sortides vàries i d’altres bajanades, s’hi palpaven ganes de bici. Molt de neguit. Vaig proposar, igual que feia dos anys, de pujar per can Batlle cap el Castell de Dosrius fins l’Esmeralda i després seguir pel GR. Teníem escassament dues hores per fer el gamarús pel bosc abans de sopar i no ens podíem entretenir pas gaire. Bé, aquesta era la intenció.

En el terreny menys propens pels accidents, l’Albert se’ns fot una patacada deixant el genoll marcat a l’emporlanat de la pista. Semblà només un cop, i tot i que li feia força mal,  continuà amunt. Férem el camí dels avis enginyers amunt fins a Dosrius.
Dalt de la pista del Castell perdérem el Magre. Ens trucà que ja ens trobaríem a El Corredor. Endavant doncs.
Travessant el “nostre tant estimat i idil·lic indret”, la gran taca de la serra, actualment fent-se amagar la lletjor per un nom que no li escau i tampoc es mereix, l’Albert decideix de tornar cap a casa pel dolor que li produeix el genoll. Llàstima. Ens deixà amb un mal regust de boca.
Quan deixàrem tan “bella” contrada i ens endinsàrem, ara sí, per explotats boscos d’alzina, a en Martí li vingué el rampell i pujàrem pel GR com si s’acabessin les botifarres. En tornar a la pista prop del càmping, veiérem, sense sorprendre’ns gens, que ja havien asfaltat un altre tram. No sé on comença i on acaba, però que arribarà així fins a Vallgorguina, no trigarem pas gaire a veure-ho. I el que estan fent a l’entorn del santuari és tan contradictori que et fan perdre les ganes de tornar-hi. Un lloc tan pregon, tan íntim…
Ens l’estan desvirgant. Vegeu l’escrit del 2006.
Deixem-nos de tristeses que ja n’hi ha prou en aquesta vall de llàgrimes. Arribem doncs al santuari, després d’enfilar pels graons del GR, amb rebuda a la porta inclosa: en Jordi i el cuiner major, en Joan. Hi havia molta gana i això es veia en seure a taula. Tot eren corre-cuites. Tot s’acabava. Més vi, més graciosa. Les amanides volaven. Semblava que fèiem tard. Per anar on? El neguit afluixà quan tothom era tip. L’ambient s’encalmà. Postres, cafè, sobretaula. Quan érem al millor
moment, amb ganes de repetir de cafè, la gent s’aixecà. On collons havíem d’anar tant de pressa? Que no sabem gaudir dels bons moments? Res, el compte i cap a fora. Redeu!
De rigor, férem la pixarada amb la vista posada en una altra taca al territori, les Ginesteres, i la foto.
Comencàrem, sense l’Àngel ni en Marcel que tornàren per viaranys més còmodes,  la davallada pels “Misteris” i per pista fins a Rupit. Després enfilàrem cap al Montalt fins al turó del Mig i davallàrem, amb el grup trencat, fins la Ferradura. Continuàrem pel corriol del Mal Pas i anar fent per la cornisa fins el Coll Pallarès. Amb ritme “pausat” com és habitual. Això ho sap l’Adrià.
Baixàrem com bales pel torrent de Sant Martí i el bosc de Mata fins a Vallveric. Al polígon, com és habitual, anàrem a fer l’indio baixant pel talús que toca l’autopista i dos dels intrèpids corriolaires anàren per terra: un, el Magre, restà penjat pels matolls del marge i l’altre, en Ferran, que abans d’anar gairebé de morros a terra, volà literalment dos parells de metres. No passà res de greu, només l’ensurt.
Com també és habitual en la sortida nocturna, els quatre arreplegats que vam quedar, sis, vam anar a fer la cerveseta a la Plaça Xica. I que per per molts anys el Magret ens pugui convidar! Salut!

Fins aviat,
Joan LLadó.

Les fotos d’en Pistons: clica aquí.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.