BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Creuem Mataró i ens dirigim a Argentona i Dosrius per la carretera antiga per anar a buscar el primer “port” que ens trobarem durant la jornada: “Can Bordoi”. No és una pujada difícil i tret potser del tram final (passat el pont), no hi ha cap rampa dura que t´obligui a exprimir-te al màxim. Així que, cadascú al seu ritme, anem superant el pocs kms. que separen Dosrius del punt més alt a on ens reagrupem i iniciem la curta i ràpida baixada fins a Llinars.

De Llinars fins a Sant Celoni el fet més destacat és el dens tràfic de cotxes i camions que et fa anar força intranquil sobre la bici. És un tram sense cap transcendència. Arribats a Sant Celoni ens aturem un instant a la benzinera a inflar les rodes de tractor que porta en Marcel, ja que les té molt baixes de pressió i encara li costaria mes d´arrossegar-les per l´asfalt. Ens fiquem per dintre el poble i passats quatre carrers ja trobem la carretera que ens ha de portar fins el Turó de l’Home. La visió del cim des de la carretera fa respecte però li tenim ganes, i tot i la forta calor que ja comença a fer, estem segurs  que arribarem fins el final.

Fem una última aturada a la rotonda que dona accés a la carretera de Mosqueroles i La Costa del Montseny o a la carretera de Santa Fe, i agafant aquesta segona comencem el llarg ascens. Són uns 15-16 kms. plens de revolts i amb una pendent constant però no massa exigent, l´asfalt està en bones condicions i es tracta d’agafar un ritme constant que et permeti fer tota la pujada sense buidar-te del tot, ja que els últims kms. fins arribar al cim si que ens demanaran que treiem tot el que tenim…

Aproximadament una hora després ens trobem els quatre a la cruïlla de la zona de pic-nic de la Barraca i decidim que abans de fer el tram final anirem al restaurant a fer unes coca-coles, la calor és molt forta, ens anirà bé prendre alguna cosa fresqueta i així  comentar com ens ha anat la pujada. El descans també ens ajudarà a  recuperar energies i agafar le forces necessàries per afrontar la “pujadeta” final. Acabem les begudes i els entrepans i ara si que que va de debó, el tram final no és gaire llarg (6-7 kms) però aquí la pendent si que és forta de veritat. Retrocedim fins a la zona de pic-nic, omplim els bidons amb aigua fresca a la Font del Cirerer i enfilem la carretera a  mà dreta. Els primers metres els arbres ens alleujen l´esforç amb la seva ombra però en arribar a les antenes del repetidor el bosc desapareix i el sol ens cau amb totes les seves forces. A partir d´aquí un trocet en baixada i arriba la traca final. Unes dures curves ens fan guanyar alçada ràpidament, l´asfalt es dolent, rugós, la bici s´enganxa a terra i sembla que no es vulgui moure, tot sembla estar en contra nostra, tot i així, el cim es veu cada cop més a prop i tot l’esforç fet té la seva recompensa un cop arribem a dalt de tot.

Ha valgut la pena pujar, ens reagrupem i ens felicitem per haver-ho aconseguit, ens fem les quatre fotos de rigor per deixar constància i  seiem tranquil.lament a “xerrar barato” i admirar el paissatge. Estem contents.

Per baixar vam canviar una mica el camí que haviem fet, i en lloc de baixar per Santa Fe ho vam fer per La Costa, Fontmartina, Mosqueroles, amb una sensació de calor brutal, les begudes dels bidons semblava que estiguéssin acabades de treure del microones, l´aire ens cremava els braços i encara que fos baixada i arribéssim quasi als 70 per hora en cap moment vam tenir sensació de frescor.

Al final van sortir 115 kms. amb més de 2000 mts. de desnivell positiu i molta molta calor. Però ens va agradar.