BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

El primer intent va ser el dissabte sant ja que el temps dels dies previs no ho féu possible, però l’espessa boira em va fer desistir a mig camí. Sort que l’aproximació amb en cotxe és prou curta: una hora i mitja escassa. Per diumenge, les previsions tampoc eren gaire galdoses, així doncs, vaig esperar-me fins dilluns, que s’esperava un petit interval abans d’un altre important front que s’acostava per ponent.

Efectivament, el dilluns em llevo amb un dia radiant. Tot circulant amb el cotxe enmig de les plàcides inclinacions de vinyes alaveses, el cim del San Lorenzo se m’apareix encara en penombra, coronant la Sierra de la Demanda, tot dient-me, vinga que t’espero.

Travessar el poble d’Ezcaray és prou bonic però enfilar la carretera que mena a l’estació d’esquí amb la vall del Rio Oja al fons, és sensacional. Arribo a peu d’estació i m’equipo. Hi ha una bona colla de foquejadors, la majoria bascos, que també aprofiten el dia. Els riojanos no fan festa el dilluns de Pàsqua.  Els esquiadors de pista, en aquells verals, van més tard. Es presenten cap a les deu en amunt. Puc veure clarament per on vaig pujar el dissabte sense saber on anava. De poc que no arribo al cim sense saber-ho. Quan vaig enfilant enmig de les pistes, sense gairebé ningú pel mig i això que són les deu tocades, la faig petar amb els col·legues que també pugen al Sant Lorenzo.

La vista que s’observa quan ja he agafat una certa alçada, cap als 1.800 m., és dilatadíssima, tot i que al vessant on em trobo només puc veure el  nord,  nord-est, se’m presenten les properes valls a primer terme del Rio Oja i del Cárdenas amb Sant Millán de la Cogolla al bell mig, més enllà la gran obertura de la vall de l’Ebre, flanquejada a l’altre vessant per la sierra de Cantàbria i les muntanyes del País Basc amb el Gorbeia amb barret blanc. Més avall les més septentrionals muntanyes de Navarra i, enmig d’unes i altres, treuen el cap els Pirineus més occidentals.

Entre foto i foto, vaig fent xino-xano fins arribar al final del remuntador més enlairat, als peus del cim, a uns 2.100 m. Hi fa un xic de vent, però no molesta. Davant meu hi tinc un altre noi que em du uns cinc minuts d’avantatge. Dalt del cim (2.262 m.), els tres que hi som -cadascú va pel seu compte-, fem un canvi d’impressions per saber quin és el millor vessant per fer un bon descens fora pista. El coneixedor de la zona ens dona unes indicacions i tot seguit  ells dos baixen plegats. Jo m’espero a badar i fer fotos una bona estona car, la vista, com us he dit abans, és vastíssima i a més, ara,  de 360 graus. La temperatura, immillorable.

En començar a davallar, segueixo les indicacions i les traces del col·lega. Sense presses i en un ambient totalment desolat, vaig perdent alçada en un descens digne dels Alps. Només trobo de cara els que pugen per la pala del cim; més avall, la solitud és total i ho agraeixo. L’arribada al punt més baix,  en una petita plana que fa un recolze d’un torrent, el vent ha minvat fins desaparèixer i la temperatura ha crescut un xic. Ens saludem amb el natiu que m’ha donat les indicacions al cim. La gent va pujant i baixant. El dia hi acompanya. En aquell racó i aprofitant la plana, hi ha una bassa per a l’extinció d’incendis que brolla per dins de manera ufanosa i en vessar l’aigua s’ha creat un mantell de glaç força important per a l’època que som. Des d’allí observo les traces que hem marcat en el descens: no estan malament…

Calçades les pells, inicio l’ascens seguint el recorregut de l’altre noi que em sembla que era de Vitòria. Arribo al coll per on travessa la pista que he enfilat per anar cap al cim, uns cent metres de desnivell per sota del darrer remuntador on torno a pujar.

Després de descansar i observar els usuaris que es belluguen per les pistes, que gairebé tots són bascos i parlen l’èuskar, vaig a cercar la pala nord-est del cim per anar a desvirgar la neu. Quines sensacions… Tots els que s’aventuren a fer la pala són surfers.

En arribar en una gran cruïlla de pistes, veig l’ambient molt diferent del matí. Certament van molt tard aquesta gent.

Torno a posar pells i enfilo per una pista que em deixa al vessant nord del cim. Faig el darrer tram sobre la neu preparada fins el cotxe i al restaurant un entrepà i el cervesot. Ha estat un bon dia.Fins aviat,
Joan LLadó

Desnivell + acum.: 1.400 m.
Les fotos: cliqueu aquí.