BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Giovanni Leonardi

Com que l’ amic Sergi encara avui no ha fet arribar a “la Redacció” l’article que havia promès escriure, em veig obligat a fer-ho jo, donat que no es pot deixar fora del bloc aquesta sortida d’esquí de muntanya, per ser sens dubte mereixedora d’ un seu propi espai per ser força diferent de les demés.

És que una nocturna al Matagalls no es fa ni es pot fer gaire sovint!

Aquest any era el moment de fer-ho, també perquè era la que encara faltava. Així doncs, engrescats per la bona i molta neu que el diumenge anterior la colla havia trobat, el dimarts 13 quatre corriolaires intrèpids ens equipem i pugem a Coll Formic al caure la nit, disposats a gaudir d’ una nova experiència esportiva.

No fa gens de fred, la lluna és mig plena i els sorolls de qualsevol activitat humana totalment llunyans i absents. Només  la cridòria d’una bona colla de corbs que, de segur estranyats per l’ inesperada visita d’ uns “pajarus” lluminosos encara més rars que ells, ens acompanyen durant el primer tram de la pujada.

Arribats al primer llom, per sobre dels colls nevats, s’obre a la nostra dreta un preciós paisatge fet de foscor  aclivellada per milers de petits llums, fins arribar a la costa del Maresme.

Foquejar de nit una sensació del tot nova,  molt agradable. La blanca brillantor de la neu sota el focus dels peaso-frontals Petzl de 350 lúmens, el xiular rítmic de les pells que trenca el silenci, el cel tan estrellat, tot plegat fa que gaudim emocionats com nens amb sabates noves fins arribar el cim del Matagalls, al cap d’ una bona hora de pujada a bon ritme.

Aquí dalt sí que fa fred, ens abriguem ràpid abans que la suor es glaci sobre la pell i traiem els entrepans per a un ben  atípic sopar muntanyenc.

Avui també el meu entrepà és original i atípic com la sortida, i energètic més que una barreta: li he ficat dintre una barra sencera de xocolata negre, nous, melmelada casolana i figues seques!

Disparem les fotos de rigor (a veure si l’Andreu, que duia una bona màquina mac-guiver, envia les seves d’ una vegada) i ens preparem per a la baixada. El Sergi s’ ens avança, ja que va a peu i li toca una bona matada corrent, si no es vol quedar sol enrere.

La neu no té absolutament res a veure amb la que varen tenir el diumenge. Els cents de bàrbars que varen venir la deixaren com un camp llaurat “ a lo salvatge”, i per postres gelada. Catacrac catacrac, ballem insegurs sobre les ones blanques, i rient com ximplets ens llencem avall buscant els pocs mocadors de neu que tal vegada poden haver-se escapat a la fúria de les  botes dels bàrbars.

De sobte i amb gran estupor entreveiem uns petits llums que es belluguen més avall. Ostres! algú altre ha tingut la mateixa idea i està pujant amb esquís! Amb el Martí ens llencem a tota pastilla cap aquesta gent, i de ben segur els deixem bocabadats, també per la potent llum que treuen els nostres frontals, comparada a la poqueta cosa que porten tots ells al cap.

Son una bona gentada, un quinze, que venen de Vic i voltants. Un d’ells va amb una mega-telecamera-video professional sobre l’ espatlla. Ens fa l’ efecte que tindran força problemes a l’ hora de baixar esquiant amb tant poca llum i amb una neu tant xunga, però ells s’ ho faran….

Quan arribem a la pista, la neu comença a escassejar i ens tenim que buscar la vida com podem per a no treure’ ns els esquís. Decideixo ficar-me en una pendent que sembla oferir  una possible baixada i, apuntant a unes corbes blanques més avall que haurien de ser les enllaçades de la pista, vaig a suïcidar-me  per terrenys que resulten ser una trampa brutal. Pago amb gran esforç i suor la meva pifiada. Els companys  m’ han d’ esperar bona estona, abans de  veure’ m sortir sa i estalvi del laberint de neu flonja, matolls i pedres que m’ havia atrapat. Se n’en fumen de mi, i tenen raó.

L’ últim tram és molt ràpid, per l’ estret i gelat camí fins el Coll Formic. Ha sigut la primera skiing-by-night i ens ha encantat. No serà doncs l’ última.