EL CANIGÓ PER MARIALLES AMB ESQUÍS 17.01.2009
Per Joan Lladó
Enguany, al novembre, s’acompliran els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Amb aquest tractat, el nostre territori, i contra la nostra voluntat, restava dividit entre dos estats: l’espanyol i el francès. Malgrat aquesta divisió, i sobretot en èpoques difícils, l’excursionisme ha recollit i difós l’esperit de reafirmació i unió cultural de les dues Catalunyes. Així doncs, el Canigó, bo i estant dins territori francès és, sens
cap mena de dubte, la muntanya símbol i emblema de tots el catalans d’una banda i l’altre dels Pirineus. La nostra petita aportació per reivindicar el que ens van treure i per mantenir alhora el que encara no han pogut, ha estat fer el cim. Iniciatives com la Flama per la llengua són signes de la força com a poble i malgrat els intents i algunes voluntats obscures que han volgut apagar la flama, aquesta escalfa encara els drets d’un poble que vol ésser lliure.
Dijous al Casal vam decidir, canviant el programa inicial d’anar a fer el Ventolau dormint a la Pleta del Prat, d’aprofitar la bona temporada de neu i anar a trepitjar el sempre difícil Canigó pel refugi de Marialles. Per una climatologia adversa generalment, uns i altres teníem pendent de coronar la muntanya enaltida per Mossèn Cinto.
Dissabte a les sis marxem cap amunt amb dos cotxes, dos cotxes amb cara i ulls, és clar: a la pista esperem força neu. Sense fer ni una simple parada, ens plantem a Coll de Jou (1125 m.) Mentre ens preparem anem esmorzant. Sempre hem d’anar amb el petard al cul, parlant clar.
Cap a quarts de deu comencem l’ascens pel GR cap el refu de Marialles. (1.549 m.) La foquejada ja ha estat important. Al coll del refugi i abans de començar la sifonada del Llipodera, em retoco els peus amb gel adhesiu per evitar el dolor de les nafres.
El camí entre el bosc és llarg. Poques vegades fem trams tan emboscats. Algun tram del flanqueig per damunt la riba esquerra del Cadí és força enfilat però la neu és prou bona per anar segurs. Arribem en una zona de dubtes: on anar a creuar el riu. Anem a cercar la canal de la Font d’en Martí on hi veiem traces. Baixem alguns amb pells i d’altres sense i tornem a enfilar, ara, per la riba dreta. Es fan alguns pans a les pells i comença a fer calor. Creuem dos cops més el riu abans d’arribar al Refugi Aragó. Ens hem entretingut amb els dubtes del camí. A la cabana hi fem parada per fer un moç i reprenem la marxa quan és la una. Als plans de Cadí el sol cau de valent i quan comencem a enfilar la pala cimera, es comença a notar l’esforç fet fins aleshores. Pràcticament d’una tirada ens hem plantat a la canal de la Xemeneia. L’enfilem amb els esquís a la motxilla per després veure què passa baixant-la. Coronem el cim del Canigó (2.784 m.) després d’una breu grimpada. Estem verament feliços de la proesa. La vista que captem és immensa. Per aquí havíem de pujar amb bici? I tant! I també baixar? Que no ho veus que és tot pla! Alegria, encaixades, fotos i cap avall. El Mamalló té tard i cal no distreure’s.
Després de desgrimpar ens calcem els esquís. En l’estona que han estat allí, el vent gèlid que circula per la canal ha glaçat les fixacions i costa tancar-les.
Baixem la canal com bonament podem, els uns molt més bé que els altres (llepo un cop) i a la pala, quan s’obre, intentem gaudir. La neu no està en el seu millor estat per esquiar: humida, un xic crostonada, en fi, transformada.
Al refugi Aragó tornem a parar per fer un moç i ja davallar ininterrompudament fins els cotxes. Quan reprenem la marxa i a prop d’on hem de creuar el riu, apareixen dubtes que solventem amb fermesa. Arribem als peus de la canal de la Font d’en Martí. L’amic Giovanni es baralla amb les fixacions perquè no les pot tancar. Segurament plenes de glaç en els orificis frontals. L’Albert, i en Martí per acompanyar-lo, van tirant i marxaran amb un cotxe avall. Quan en Giovanni ha resolt el problema, li passa el mateix a l’Àngel quan ja era a mitja canal. D’això se n’aprèn, igualment de la vintena de voltes maria que haguérem de fer per superar la canal i que de segur servíren en Giovanni.
Passem el flanqueig dels Set Homes i en ràpida travessa entre el bosc, arribem al refugi Marialles. Fora pells i, per pista, cap avall. Renoi les cames! Com piquen! Fem algunes aturades per espantar els “alacrans”. Arribem al cotxe cap a tres quarts de sis. Jornada de sol a sol. Saludem els companys del Grup de Muntanya d’Argentona que enfilen cap a Marialles amb els que hem coincidit just arribar al pàrquing.
Excursió memorable.
Per molts anys,
Joan LLadó.
Els corriolaires: Albert G., Àngel V., Carles LL., Giovanni L., Martí M. i Joan LL.
Desnivell: 1.960 m.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
De l’Albert: aquí.
D’en Giovanni: aquí
i d’en Martí: aquí.