BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

El fet d’haver corregut el dimarts abans i haver rebut bones sensacions tant físiques com psicològiques, em donà ales pel dissabte. Tot i no ser gaire amant de curses, pel grau de tensió o capficament que m’aporten els dies previs, i que m’obliguen a fer un sobreesforç –ja vaig prou carregat de lluites per la maleïda feina–, aquesta vegada estava prou mentalitzat per intentar de fer un bon paper. Ja que l’amic Andreu m’hi va apuntar –amb el meu consentiment, és clar– i li estic agraït, a Vilassar hi faltava gent.

Abans de dimarts passat, l’últim cop que vaig sortir a córrer fóu el dia de la mare de déu d’agost, vint dies enrere, una horeta al matí. Després, altres activitats que de segur em beneficiàren per la progressió en forta pendent tant de pujada com de baixada, foren l’ascenció al Puigmal i a la Punta Alta. D’això me n’he adonat a posteriori, perquè quan corria el dimarts, tot pujant a la Creu de l’Avellà i a la “bassa”, no se’m féu gens feixuc. Al contrari, he pujat, altres companys també, molt còmode. Val a dir que amb el nostre bagatge corrent de nit, en aquest tipus de terreny, el de pedra compacta, és on millor ens movem i on hi progressem de forma fluïda.

La qüestió és que en haver acabat l’entrenament nocturn, em sentia prou bé, amb prou ganes i envalentit per anar a l’atac de Burriac. Repeteixo que no soc amant de curses, però el recorregut i la llargària d’aquesta és òptim per a la meva -la nostra- capacitat i la meva -la nostra- manera de córrer i entrenar: desnivell i passa curta. És un bell calc del que fem amb la bici: desnivell i plat de postres.

Fins el dissabte, dia de la cursa, l’entrenament de córrer ja estava fet. El dijous, possiblement el penúltim de la temporada, vaig poder sortir amb bici. Divendres un bon sopar amb cava a dojo, dissabte al matí una estona de platja i a les vuit del vespre a Santa Anna ens trobàrem amb l’Andreu per anar plegats cap a Vilassar.

Després d’abillar-nos per córrer i provar una de les peces clau per fer un bon paper, el frontal que em deixa l’Andreu de part dels Bohigues, anem cap a l’ajuntament per recollir el dorsal. Ens trobem la plaça a vessar. Canvi d’impressions amb uns i altres, una pixaradeta a la platja, cinc minuts trotant al passeig i acabem de guarnir-nos per anar a prendre les primeres posicions de sortida. Estem de sort, som pràcticament a primera fila, al darrere de l’èlit, però caldrà gambar els primers tres quilòmetres planers fins que arribem al nostre terreny.

Tret de sortida. Molta cridòria. Cops de colze. Empentes. Ànims de la gent. El ritme és fort. No estem avesats a córrer així. Veig l’Andreu un parell de cops. Costa respirar. Cal no baixar la guàrdia per no perdre posicions. Cal arribar a l’escalada del turó de l’Infern sense embussos. Obsessió. Collons, em passa gent, massa. Accelero. No puc. Travessem el camí del mig. Entrem a la urbanització. S’enfila. La gent baixa el ritme. Bé.  Enmig de la urbanització, un carrer com un mur. Gairebé tothom a peu. El deixem per prendre un camí de sorra. Uf. Enfilem de dret per la part cremada del Montcabrer fins la pista. Ritme asfixiant. Redéu, com corre la gent! Em passen els corredors de pla. Entrem al corriol a la casa de la barca, a Cabrera. Començo a agafar el ritme i a reprendre l’alè. Avanço els corredors de pla. El frontal fa una llum divina. Paro l’orella per si sento l’Andreu. No. Passo uns sis corredors abans d’enfilar l’Infern. Aviso a la gent que ara comença el calvari: la grimpada fins el turó.  Em va anar bé de fer-la dimarts. Els que van al davant es van desinflant, s’entrebanquen,  no s’hi veuen prou, s’agafen com poden a les branques per superar els graons. Resten extenuats, però em deixen passar com bonament poden. Ara un, després un altre, comptabilitzo fins a sis corredores i corredors que deixo enrere. Turó de l’Infern. Control de pas. Minut 34. Bé, molt bé. Continuo avall i poso la màxima potència al frontal. Impressionant. Baixo com una daina fins el primer avituallament a Les Planes. Molta expectació i cridòria. S’agraeix. Faig un glop de no sé què i tiro avall. Un nou corriol es va obrint pas entre les mates. Prenc nota: és ideal per la bici. La polseguera no em deixa veure res. Tinc un grupet de quatre corredores i corredors al davant que fan tap. El camí té molta pendent i és molt lliscós. S’agraeix la quantitat de gent de la organització vetllant per la seguretat dels corredors. De seguida que puc, entremig de les mates, passo el grupet. El frontal fa meravelles. Duc bon ritme. Estic engrescat. Els controls diuen que hem passat uns 50 corredors. Travessem el torrent i fem un curt tram de la pista de Cabrera a la font Picant en pujada i la deixem per prendre el camí del fils elèctrics. Duríssim. Al davant hi tinc un corredor escardalenc que fa angúnia. Les cames d’en Carles no serveixen per comparar. El passo.  Corriolet del poblat ibèric cap a la font. Recupero la respiració. Avanço un altre corredor. Cada vegada costa més d’avançar posicions. Abans d’enllaçar la pista, ens fan pujar una rampa que, paral·lela a aquesta, ens du a la part de dalt. Al tram d’arrels passo dos corredors més. Això és xauxa. Per la pista passem –vaig en grup– la Creu d’en Beia i arribem a l’avituallament i control de pas de les Banyadores, al minut 54, al revolt abans d’entrar al corriol de la “Bassa”. En aquest tram, no he passat ningú. En pla, la gent gamba com daines. Costa de mantenir el seu ritme.

Bec dos gots de líquid i enfilo. Al primer tram la gent va a peu. Jo, amb el flamant frontal, pujo més content que un gínjol. Sóc al meu terreny. Faig tot el camí de la “Bassa” darrere un corredor. Duem el mateix ritme. Sembla que l’ombra que li faig amb el llum no el molesti. Se’n deu aprofitar. Cap problema. Baixo els Ui-ui-uis molt fresc, amb ganes, a ritme. Arrisco fins que trobo tap. No dura gaire perquè arribem al xaragall del Coll de Burriac. Enfilem fins el monòlit i seguim fins el castell per la grimpada a bon ritme. Ara, les cares dels corredors es van repetint. Som un grupet compacte de cinc corredors. Soc al darrer cim i control de pas a l’hora i gairebé onze minuts. El pitjor ja ha passat.

Davallem per la pista que li han passat el corró i ha restat molt sorrenca. Penso si ara la podríem pujar amb bici. Faig la passa llarga i corro com un llampec pel corriol de Codera a la pedrera. Tothom gamba. N’arribo a passar un abans de girar a la dreta. Al següent tram trobo tap que no puc passar. A la pista de la pedrera estiren i quan entren al corriol, baixen el ritme considerablement i els demano pas. No em deixen. Al darrers revolts abans de l’asfalt un parell m’obren pas perquè els trepitjava els talons. Gambant al carrer, baixant al centre de Cabrera, noto estirada i inici de rampa al bessó dret. És un avís. És el brusc canvi de terra a asfalt. Força gent donant ànims que evidentment s’agraeixen. A la porta de l’església hi ha avituallament. Bec un glop de coca-cola. I avall que fa baixada. En arribar a la riera, sorpresa. Aquesta si que no me l’esperava: ens fan anar amunt. Hem de fer el camí de Cabrils fins la falda del Montcabrer i baixar pel Sant Crist. No m’he mirat bé el mapa i ara ho pago. Quin regalet…

La pujada, a aquestes alçades, és matadora. A mig camí, un grup d’espectadors tot cridaners ens ofereixen begudes. Ho agraïm però no en prenem. Hi ha més ganes d’arribar a dalt. Ha calgut fer una gran tibada. Ara, estic content, ningú em passa fins que arribem al pla. Allí m’en passa un que em toca els nassos. Li aguanto el ritme. Travesso el pont de l’autopista i faig pla al Camí del Mig.

Comença la tibada final del darrer quilòmetre. Som uns tres o quatre corredors separats per uns 10 o 15 metres que finalment ens ajuntem. A la recta final abans de la platja, una corredora, per sorpresa nostra, ens avança i tiba. La seguim, li aguantem l’estirada i, abans de travessar la N-II, s’ha desinflat i ha restat enrere. Al pas soterrani sento els controls que diuen que la corredora és la primera fèmina. Entrem a la platja. Molta expectació. Han muntat un corredor d’arribada molt acollidor amb llums suaus a banda i banda. Els tres corredors anem l’un darrere l’altre separats per uns 5 metres. Jo el darrer. Córrer per la sorra es fa molt feixuc. No miro enrere per no ensopegar. Pateixo per si la noia em passarà. Aguanto el ritme. No sento fressa de passes. La gent fa molt soroll. Ens anima. Veig el meu germà Jordi i família. Arribo a meta. La primera corredora ho fa 12 segons més tard que jo. Estic content. Molt content. Me n’adono que tinc molta sorra dins la sabatilla. És del cafre baixador de Les Planes. M’ha fet una mica de llaga als dits. Em donen els temps. El total 1:40:42. Fantàstic.

Canvi d’impressions. Recollida d’obsequis i cap a casa. Dic a l’Andreu que el frontal que m’ha deixat és una molt bona eina pels descensos i també, com no, per la bici. I lleuger de nassos. Esperem poder-los adquirir aviat i a bon preu.

Felicito l’organització per tot el muntatge i especialment pel recorregut.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Si voleu veure les classificacions, que ja hi són i imatges (enllaç trencat).