BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Pep Famadas

S’acaba el mes d’agost en el que suposadament el personal ha gaudit de les vacances amb la família i s’acosta la Volta a la Cerdanya. Punt final a l’estiu. Per celebrar tot plegat, la colla creu convenient fer un diumenge d’entrenament amb una tirada llarga.

Què he de fer? He comès dos errors: inscriure’m a la Volta i fer parella amb un iron man. I doncs què. Ara toca donar el “callo” i per tant a veure què passa aquest diumenge.

D’entrada, ningú s’ha arrugat. Els que falten estan excusats: o són fora o arrosseguen seqüeles de les Bulloses. Som 12 corriolaires que ens trobem a les 6.00 h al CNM. L’iron man treballa i no em podrà seguir i “aconsellar” durant tota la sortida. Què hi farem, ell rai. 

Arribem a quarts de vuit a Gombrèn frisosos per pedalejar. Algú fa un mos ràpid, canvi d’equipament, petits problemes amb el porta-bicis de l’Anscari i som-hi. En Martí, com sempre amb el mapa.

Enfilem per carretera fins a Castellar de n’Hug. Per si algú no ho tenia clar, aquí no hi ha terme mig. Els màsters tiren a davant i els mortals intentem seguir-los. En un tram de baixada per salvar un torrent, sense jo voler-ho i segurament degut a que sóc el més pesat del grup, la bici (jo no) s’avança i em col·loco davant. És un preludi del dia que ens espera? En honor a la veritat cal dir que prèviament hi ha hagut un reagrupament. A la que torna la pujada, cadascú al seu lloc.

A l’arribada a Castellar de n’Hug un mosso que regula el trànsit ens rep i en Manel molt educadament es pixa al seu costat, això sí, d’esquena. Aquí ens trobem amb en Carles Ll. que ve de la Molina. Els màsters al complet, festa assegurada. En total 13.

Per tal d’aconseguir el major desnivell possible, què millor que baixar. Des d’on som res més atractiu que baixar els centenars d’escales de les Fonts del Llobregat. Així davallem uns centenars de metres fins a l’aparcament. Ara sí, comença la primera ascensió del dia. Diuen 1.200 m de desnivell. Això acollona. Un Iepali d’en Manel que sempre està al cas, dona inici a l’anada al cim. Passem per Ca l’Orriols i també per Can Pau de la Solana mitjançant una pista de pendent constant amb algun tram de pedra. Els màsters fan la seva a davant i jo vaig fent amb la canalla. En Valentí i en Giovanni, gats vells, són més conservadors i potser també alguna cerveseta fresca de més aquest estiu, ara es noti.

Un detall dels màsters permet reagrupar-nos a la Pleta Vella (tot i que l’Alpina no estigui dibuixada) i donar un cop d’ull al mapa on, amb grata sorpresa, me n’adono que hem fet més de la meitat de la pujada. El patiment doncs estava justificat. Continuem per la pista flanquejant el Tossal de l’Orriols, El cim de Pla de Baguet. Al coll de les Basses un altre reagrupament. Ara sí es nota el desnivell aconseguit. Som en mig dels prats de pastura del Cadi-Moixeró. Centenars, sense exagerar, de vaques i vedells mantenen l’herba arran. Passem per la Barraca d’en Rus on trobem el vaquer i segurament la veterinària feinejant amb els vedells. Està clar que per ells avui no és diumenge. Mes d’un centenar de caps de bestiar volten la casa i hem d’anar demanant-los-hi pas educadament. De reüll estem expectants a qualsevol reacció hostil del personal, cosa que no passa.

Continuem per la pista fins a la Collada de les Tortes i d’allà, sense descans, els de davant continuen per la pista voltant ja el Puigllançada. Aconseguim la tanca que delimita les pistes de la Molina on aprofitem el reagrupament per esmorzar.

El paisatge magnífic i d’alta muntanya. Els prats de pastura s’han imposat a fallides repoblacions forestals de pi negre de l’època de l’ICONA, de les que els vestigis que hi resten són les rases de plantació i petits claps de pi supervivents. Aquí domina clarament l’ungla de les vaques. Per arrodonir l’estada observem durant l’estada un grup d’una vintena de voltors que planegen per nosaltres provocant alguna corredissa fotogràfica.

Després del mos ataquem ja el cim. La pujada es fa feixuga, com ha estat fins ara, però ara vaig més minvat de forces. Als màsters sembla que no els hi afecti. Sort que als reagrupaments també els veus bufar i suats. Ascendim enganxats a les tanques de la pista on em sorprèn algun tram més dret del compte. Davant meu han baixat de la bici i jo també ho faig. El dia és llarg, no sé què m’espera i estic ja força tocat. L’aigua se m’està acabant i el cap d’expedició diu que està fotut més endavant. Això també afecta. Passo el repetxó torno a pujar i ara sí enfilo fins el cim. Fem un nou reagrupament abans del cim, coronem i fotos de rigor. Gaudim d’una vista desafiadora de la Tossa d’Alp, fita de la sortida. Ara, primera baixada del dia.

Davallem cap a Coll de Pal pel dret, en mig de pedra i herba. Arriben els primers QUE GUAPOO…. Bones vibracions sortejant obstacles a una velocitat digna. En un moment som a lloc. Que es fan curts els descensos!!. Així que anem arribant ens mirem tots fruint de goig.

Davallem per la carretera i, miracle, trobem un abeurador amb cavalls i tot. Omplim reserves. Continuem per les pistes de la Molina seguint un el GR4 fins que trobem una pista d’accés al remuntador més alt de les pistes. Travessem vies de descens i observem alguns friquis. Ara sí darrera ascensió important del dia.

L’ascensió és molt semblant a l’anterior: pista de tot terreny molt transitable amb pendent important i moltes esses que ens permeten veure’ns els uns als altres en els primers trams. Al cap de poc perdo de vista els màsters. Vaig fent i penso en les ascensions a peu en les que també estàs a límit de forces i pares uns segons a recuperar. Ho faig. No sóc l’únic, doncs més endavant em trobo dos companys asseguts en un banc al peu del remuntador. Això em dóna moral, qui més qui menys pateix pujant. Després del remuntador, un pujador que provo esperonat pel meu predecessor que l’ha fet d’una tirada però, collons, no puc. Encara no sé què em queda, no fem el burro, penso. Finalment el darrer tram és llarg i constant i em permet observar l’evolució d’uns quants dels que tinc a davant i també, finalment, divisar la teulada del refugi. Ara sí, això està fet. M’acosto al cim i per acabar de rematar la sensació d’altura, una boira freda amb vent em dóna la benvinguda. També sento crits d’ànims dels màsters en els darrers metres. Són uns senyors. La veritat és que s’agraeixen. Cim. Darrera meu van arribant la resta, no gaires, del grup.

Veig que de la colla de davant també hi ha cares de cansament. Em comenten que el grup l’ha liderat en Manel. Tots els meus respectes, amb ell sí que no hi comptava. Deu ser que ha fet molta bondat aquestes vacances. En Valentí em dóna una lliçó de constància que segur que em servirà en moments difícils de la Volta.

Pocs comentaris del dinar. Tan sols, com no, el modelet de capellina rosa d’en Joan V. òptim per circular en bici per muntanya. Friso per comentar el primer descens.

Unes gotes, que recorden en Jordi C, avui absent, al cafè amb llet poden haver servit d’esperó. No ho sé. Però pujo dalt de la bici amb moltes ganes. Els més cafres també. De seguida pedalades per aconseguir velocitat i una posició “còmoda”. Baixem per la pista fins al remuntador a tope d’adrenalina. Rialles, comentaris, crits,etc. Reagrupament. Allà un friquis de descens ens informen sobre les baixades. Optem per un pista blava. Ens tirem i… això és l’òstia!!!
QUE GUAPOO!!!.  Circuit marcat, molt ràpid. Salvem obstacles a una velocitat que no tens temps ni de pensar-t’ho. Corves molt tancades, pols… és important anar davant per evitar la pols, o sigui que… Uff. Reagrupem. Mentre comentem la jugada ens passen uns friquis i, per si havia dubtes, veiem l’efecte de la diferència de màquines. Com passen els cabrons.

Segon tram del descens ara ja pel bosc. Corriol més estret però molt marcat. Arrels, revolts, alguna sorpresa, sifons….i velocitat i riure i no sé què més. Arribem a final.

Ha estat una experiència gratificant i segurament, per a repetir. Ara però tocar remuntar metres per tornar cap al coll de la Creueta. Tot i que estava previst un altre recorregut uns trons i núvols amenaçadors per alguns però salvadors per a mi ens obliguen a fer via per la carretera. Això sí, com sempre sense pietat. Al darrer aparcament de les pistes, els Alabaus, acomiadem en Carles Ll. Observo l’ampliació de les pistes i els esvorancs a la muntanya. Total, si no plou ni neva…

Coll de la Creueta. Segon descens. Ara per un corriol de caminadors que ja havia fet a peu aquesta primavera, guiat pel meu estimat Iron man, fins a Castellar de n’Hug. Aquest descens és més tècnic. Cal sortejar pedres i preveure les traçades uns metres abans. Avanço concentrat. Paro al cap d’una estona i me n’adono que vaig sol. Sento xiulets i en Joan Ll. treu al cap informant d’una punxada d’en Marcel. L’obervo mentre se m’apropa sabent el que ell percep. Esperem a la resta.
Durant durant el descens en Sergi ensopega i volca, rebent un cop important en una galta i a l’esquena i queda tocat. El cop a la galta és aparatós, però pot continuar.

Arribem a les primeres cases i recordo una drecera, un antic camí ral, que es presenta d’entrada molt trialero. Els més agosarats ens hi posem. La resta volta i ens esperen més endavant. És tota una sorpresa, al límit. Molt lent, amb algun tram que inclús en Giovanni repeteix per a superar-lo. Magnífic. Els darrers metres espectaculars, fins i tot el primer dubta però es veu arrossegat pels que anem a darrera per superar-lo. Espectacular.

Travessem el poble i ens dividim. Resta per fer un tram de GR fins a Montgrony i un descens que pel diuen els que ja l’han fet, ha de ser espectacular. I el que hem fet fins ara? Penso que aquella colla ha fet molts kms durant els anys que he faltat. I el que m’he perdut.

En Manel T., Giovanni, Gomes, Joan Ll, Martí i un servidor anem de cara el descens tot i les primeres gotes i trons. La resta del grup torna per carretera.

Són quasi les 6 de la tarda del diumenge i encara estic pujant per una carretera per buscar un cony de descens. Això ha de ser malaltís. Ho comento a en Martí i em respon que és un mal conegut, que no pateixi que no sóc l’únic, que ja estàvem avisats. Quedo més tranquil.

Prenem un altre GR que ens brinda la espectacularitat de la humilitat de Sant Joan de Cornudell. Menem pel GR, ara ja plovent. En Manel està preocupat pel que ha de venir, si a més a més és moll. Jo gaudeixo de la pau de la pluja en mig de prats i florits alternats per l’aixopluc dels avellaners. Una delícia. El que s’esdevingui endavant ja veurem.

Finalment arribem a Montgrony deixant la pluja enrera i iniciem el darrer descens. De seguida me n’adono de la dificultat. Al cap de pocs metres en un revolt molt tancat a dreta, amb salt de pedra en mig de la traça, en Joan Ll. dubta. Jo no, m’hi llenço. Giro, adreço la bici, suavitzo frens, baixo l’esglaó però no prou ben encarat, dubto, i … ja sóc bocaterrossa en una frondosa mata d’esbarzers que bonament m’abraça amb la bici per barret. M’ajuden a incorporar-me i què collons, això ja ho tenia, per tants’hi ha de tornar. Mentrestant la resta ha baixat de la bici. En Martí,
s’estudia la traçada i, com no, ho supera. Jo repeteixo la operació d’abans i aquesta vegada ho supero finament. Estic pletòric i molt confiat dalt de la bici. M’informen d’uns esglaons més endavant. Hi arribem. Paren a estudiar-s’ho i demano pas per fer-ho a vista. Primer esglaó, una pedra i…. de nou tampoc m’en surto. Però hi torno i, com abans, ho supero ara però amb un peu.

Impressionant. Estic tant eufòric que continuo uns metres fins que una volcada sense més em fa tocar de peus i mans a terra. No he pogut veure a la resta de companys. Pugem altra cop tots a les màquines i continuem el descens. Fins i tot alguns comencen a patir.

Molt i molt tècnic. I molt llarg. És magnífic. Extrem. En Gomes davant marca un ritme potent que la resta seguim. Formem un grup compacte que evolucionem molt ràpid fins que s’acaba. Diuen els entesos que és dels millors descensos que hi ha. Ho ha de ser. Jo estic pletòric. Tinc els braços i les espatlles destrossats però ha estat meravellós. Repeteixo, impressionant.

Bé, la resta ja no té importància. Ens trobem tots, mengem alguna cosa, comprem coca i carquinyolis baratíssims, trobem coneguts…. Agafem el cotxe i arribem a les 10 a Mataró. Negra nit. Tal i com hem sortit.

Companys, gràcies.

Pep Famadas.

Espero haver-me allargat tal i com em dèieu que mereixia la sortida.

Corriolaires: Joan LL., Albert G., Carles Ll., Martí M., Manel T., Joan V., Andreu C., Giovanni, Valentí T. Sergi, Anscari, Marcel i Pep F.

Distància recorreguda: 75 km.

Desnivell + acum.: 2850 m.

Les fotos d’en Joan LL.: clica aquí.

Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.

Les fotos de l’Anscari: clica aquí.