Per Joan Lladó

Quan encara ens durava un xic la ressaca per la gresca germànica del mateix dilluns a la matinada, cap a quarts de tres de la tarda desembarcàvem, amb un dia capolat i rúfol, al port de Barcelona. Calia travessar les Rambles i enfilar al tren cap a Mataró per acabar, amb recança, el que tants dies havíem esperat.

Era previsible que la sequera s’acabés en el nostre cap de setmana i el pronòstic donat per les dones i homes del temps ho van corroborar: pluges abundants a tot Catalunya i encara més a Ses Illes.

El divendres, el nostre més preuat element ja ens donà la benvinguda amb un bon ruixat durant el trajecte fins el punt de trobada a l’estació de Mataró.

Mentrestant uns anaven a corre-cuita i espantats a revisar forquilles negades, els altres discutíem sobre el pes de les motxilles. Malgrat tot, puntualment, cap a un quart de nou del vespre, agafem el tren cap a Barcelona. Ens repartim en els diferents pujadors per no destorbar amb les bicicletes els altres passatgers. Tot i així, en aquelles hores, per l’escassa mobilitat, no podíem destorbar massa.

Dotze ganàpies amb bici, amb armaris per motxilles, baixant per la Plaça de Catalunya i les Rambles, fan realment patxoca. I si a més, es fan una foto al davant del Liceu, l’exotisme hi és garantit. Arribant a Colom torna a ploure i ens afanyem en arribar a l’estació marítima. Hom fa la gestió dels bitllets i tot seguit ens plantem per terra a menjar-nos l’entrepà per sopar. Encara no ens l’hem cruspit, que ja toca anar a carregar les bicis a la bodega del vaixell. Hem corregut per haver d’esperar-nos sota la pluja. Quan ens obren el barri, som els primers d’encarar la gran boca de la nau, que entre els crits i el desconcert del personal de bord, la pudor de gasoil mal cremat i la nostra eufòria, fan d’aquella estona uns moments molt excitants. Reculem en el temps, escola, final de curs, hormones en dansa… De tant en tant, algun pensament sobre feina, com una petita barrinada al cervell, trenca la festa. Vinga, vinga, ara no és hora.

Lligades les bicis i repartits els camarots, ens dirigim al bar. Uns wisquets i unes cervesetes calmen els ànims. Continua plovent i sortim amb força retard, em sembla que més d’una hora. No triguem gaire en ficar-nos al llit.

Ens llevem una hora abans d’atracar al port de Palma. Ens abillem de bici, preparem motxilles i bosses i desembarquem. El xofer de l’autocar fa una hora i mitja que s’espera: l’hora prevista d’arribada era a un quart de set i ens presentem a tres quarts de vuit.

Mentres uns carreguem les bicis, en Jordi s’ocupa de cercar un taxista que ens porti les motxilles amb les mudes al refugi de Sa Muleta al Port de Sóller. Estem de sort, al segon intent en trobem un de molt amable que ens fa el servei per un preu raonable.

Al cap d’una hora d’autocar som a Pollença. Descarreguem a la rotonda de la carretera de Lluc i paguem al xofer. Abans de començar la pedalada, fem un cafè amb llet i un croissant. Com que no estem segurs de trobar aigua, omplim els camels.

Iniciem la travessa cap a les nou. El cel és força cobert. L’emprenem per la carretera de LLuc i de seguida la deixem per agafar el GR que hi va paral·lel, vorejant el Torrent de la Vall d’en Marc, en un molt bonic tram de bosc de ribera. Som al Camí Vell de Lluc i des de Son Marc podem observar i meravellar-nos per l’impressionant Salt del Molinet. Se’ns fa estrany que a Catalunya tinguem sequera i a Mallorca hi hagi tanta abundor d’aigua. El camí vell ens apareix barrat per una porta d’una propietat. El GR continua ara per un tram pedregós i molt lliscós per tornar de nou al vell camí que també essent de picons, fa de molt bon pujar. El traçat és molt ben fet i a Ses Voltes tots restem admirats de la bellesa del viarany i el seu entorn. Quan arribem a Muntanyà, podem observar les curioses formacions produïdes per l’obra corrosiva de les aigües de pluja en les calcàries del miocèn inferior: El Rellar de Son Marc. Faldegem el Tomir i sentim la fressa de l’aigua acanalat-se pels propers torrents. Particularment, m’emociona el brollar i el xarbotar de l’aigua per tot arreu en un entorn que habitualment no n’hi sobra. Si no fora perquè no podem perdre massa temps, m’asseuria en una pedra a contemplar l’ufanós i alegre espectacle del discórrer les aigües en el seu pas pel torrent i l’espetegar i saltironejar sobre els rocs que l’aigua troba al seu pas. Quina alegria malgrat la tristor del dia.

Arribem de seguida a Benifaldó, continuem per la pista fins la carretera a l’alçada de la Creu de Manut. Hem de saltar una de les habituals tanques de propietat per mitjà d’una escala de fusta ja instal·lada i després d’un curt descens, arribem a Lluc. Fem el turista dins el Santuari durant uns vint minuts. Traiem el cap al restaurant que és ple de gom a gom i canviem de plans. En una de les ressenyes que tenim, s’havia de dinar al Coll de Sa Batalla. Dirigint-nos cap allà, al davant de la Font Cuberta en trobem un altre i tot i ser força d’hora, les dotze, ens fan un plat fred: pa amb tomàquet, pernil, formatge de la terra, olives, algues … Estem a gust i recollits. A fora espurneja. Després del cafè ens fa mandra de continuar. Enfilem el Coll de Sa Batalla i al camí de Comafreda la pluja insisteix. Va fent ruixadets. Comencem molt valents la pujada cap el Coll des Prat. Ens esforcem per superar trams de camí molt pedregosos i a la font de la Teula, que és en un revolt del camí arran del torrent, hi fem un agrupament i alguns intenten, repetint, reculant, vèncer la gran dificultat d’aquell tram de camí. La patejada fins el coll ha estat llarga i quan ens falta ben poc per ser a dalt, ens entretenim observant un antic pou de glaç i les enrunades cabanes del pouers. S’entén que de pous n’hi hagi una dotzena més per aquells verals: som a mil dos-cents metres d’alçada. El camí sembla un rierol: regalima aigua per tot arreu. No hi fem gaire temps al coll: fa fresca, estem xops i suats i tenim ganes de començar el descens. La foto, però, no pot mancar.

Amb els primers metres de la davallada ja gaudim recreant-nos: el camí és tècnic amb grans rocs, de pendent important, amb vegetació baixa que ens deixa veure el progrés dels companys, i sobretot, baixem amb tant de delit que la fruïció és màxima. Hi ha alegria i satisfacció. També algun ensurt al tram més delicat, a les marrades de la Font de ses Tosses d’en Gallina. Incidències per recordar. Allí ens creuem i passem alguns excursionistes que es distreuen amb l’espectacle. Tot arribant a la font des Prat, on ens agrupem, veiem algunes places carboneres. Continuem per un curt repetjó fins el Coll des Coloms. Abans d’arribar-hi, s’ha de revisar el desviador de l’Anscari que no rutlla fi. Faig temps endinsant-me al bosc. Arribo en una altre plaça carbonera que era equipada amb una cabana d’obra i de la que només en resten les runes i les teules escampades. Els companys ja han reprès el camí. La davallada cap els embassaments el fem per un camí carreter pedregós i de seguida topem amb el Canal des Embassaments que haurem d’anar seguint fins la Font des Noguer. L’embassament que tenim uns cent-cinquanta metres per sota els nostres peus, el Gorg Blau, avui no ho és gaire de blau. És confon amb el rocam del voltant: el perla del calcari i el color de gos com fuig.

A la font hi fem un mos i carreguem aigua. En aquells instants ens cau un petit ruixat que ningú en fa cas. Per continuar pel GR hem de saltar un tanca amb escales. Un bonic ruc ens dona la benvinguda abans de davallar cap a l’Embassament de Cúber que voregem per ponent. Després de remullar-nos els peus travessant el torrent de Binimorat a la cua de la presa, l’Anscari ha de tornar a adobar el canvi. En Giovanni i jo aprofitem el temps dalt d’un roc veient pasturar un petit ramat d’ovelles i filmem el desolat paisatge que ens envolta. Arribem al Coll de l’Ofre prenent una alternativa més ciclable que no pas el GR. Hi ha eufòria, tenim als peus el Barranc de Biniaraix i pràcticament el final de la primera jornada. Ens fem unes fotos abans d’iniciar l’anhelat descens. Filmo els companys en els primers metres. El primer tram és molt trialer i tècnic fins l’Ofre. En aquell llogarret en Giovanni acobla la càmera al casc per poder grabar l’espectacularitat de la davallada. Al flanqueig del Salt dels Cans no s’hi pot badar ni tenir cap errada, la patacada pot ser sonada. Des d’una balconada natural observem la timba i el pas estret del barranc que ens deixa entreveure les parets de pedra seca al fons de la vall. Aquests talussos fets amb una traça i paciència ancestral, sostenen rengleres de velles i esculturals oliveres.

Hem de superar desenes de revolts en les marrades que fa el camí de pedra seca abans d’arribar a Can Silles. Els guals, construïts també amb molt de coneixement, amb la mateixa línia que les marjades, els travessem tots amb aigua. Fa sol i ressorgeix l’alegria. El pas de s’Estret és ombrívol i fresc. Un senyor de la contrada ens adverteix que al torrent s’hi han trencat molts genolls baixant amb bicicleta. No ho voldríem pas! Al safareig de Biniaraix ens agrupem i comença a caure un gotallam fred. Un xic més endavant ens hem d’aixoplugar uns vint minuts. A la represa entrem a Sóller on celebren la festa dels Moros i Cristians. Quan ens dirigim cap al centre de la població pel carrer del Bisbe Mateu, una senyora ens adverteix que no entrem amb la bicicleta fins la plaça perquè els municipals ens renyaran i hi ha massa gent. Aleshores es fan dos grups, els de la rauxa, que segueixen i, els del seny, que trenquem el primer carrer que podem i seguim fins el refugi de Sa Muleta. Allí ens trobem tots plegats, cap a les set, després d’enfilar la carretera que a ponent del Port de Sóller, ens dóna una bona vista del muntanyam que envolta la badia.

Dutxats i ben polits, fem uns refrescs abans de sopar i aprofito per adobar, cosint amb grapes, les tanques de velcro de les sabates de bici. Malgrat l’estomacada que hem donat a les bicis, no han restat pas malparades. No han tingut cap desperfecte que no es pogués solventar. Bones bicis o bons ciclistes?
La Maria del refu ens serveix un sopar de primera. En Joan V., després de la vinassa, xerra pels descosits i el to de veu general va pujant a mesura que puja la conversa curulla d’erotisme. Hi ha cansament i son i ara l’un ara l’altre, anem desfilant cap al llit.

L’endemà ens llevem a les sis. Fa sol. A les set tenim l’esmorzar a taula i el taxista ve tot seguit a recollir les motxilles que ha de dur a l’alberg de s’Arenal. Quan tothom té la bici i els estris a punt, iniciem la segona jornada, ara amb el cel encapotat. Segons les previsions, ha de fer el mateix temps que la vigília. Tant de bo. El GR parteix del refugi mateix cap al sud. Ens trobem amb uns primers metres força tècnics que els rematem anant a peu. Passem per un oliverar amb uns exemplars tant entortolligats, d’unes formes tan complexes, d’un diàmetre de soca tan gran, que la capçada resulta ridícula i esquifida. El lloc però, inspira en Giovanni que, a mesura que anem circulant ens recita:

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Aceituneros de Miguel Hernandez, 1937

Hem restat enrere i hem de córrer per afegir-nos a la resta. Travessem la carretera de Sóller a Deià i per la Capella de Castelló fem en forta pendent cap a Can Prohom: bonica, gran i senyorial casa ara utilitzada per a turisme i botiga rural. Passada la casa dilucidem si fer la ruta que teníem planificada o bé continuem pel GR fins a Deià, car el temps no està per fer gaire concessions. Cap a Deià anem. El camí, fantàstic: corriol trialer molt divertit. Va plovisquejant. Passem arran de cases amb una impressionant vista sobre Lluc Alcari i arribem després d’un molt arriscat descens amb el ferm de pedra ben moll a prop de la Font de les Mentides. Agrupats, continuem després d’una curta pujada en graons, per baixar en bona trialera fins les primeres cases de Deià. El cel es amenaçador i les cingleres per on ens hem d’enfilar per arribar a Valldemossa son coberts d’una boira força espessa. Arribant al poble ens hem d’aixoplugar a la marquesina dels autobusos. Hi restem ben bé una mitja hora. Quan agafem les bicis per continuar, l’Adrià té punxada. Alguns ho aprofitem per visitar alguns dels carrers més propers. Adobada la roda, reprenem la marxa seguint la carretera i fem una aturada per contemplar Sa Foradada. Seguim asfalt fins la benzinera de Valldemossa. En aquell punt ens reunim i en vistes que el temps no millora, ans el contrari, i encara ens resta una bona tirada, la carretera és la millor opció. Al Pla de ses Piotes agafem el trencall per dirigir-nos cap el Coll de sa Basseta. Comença a ploure. Ens abriguem. La pista és ample i s’hi pot córrer, fet que afegit amb l’aigua, ens fa agafar fred. N’hi ha que no s’abriguen. On coincidim amb el GR, també ho fem amb una simpàtica conductora que ens guia per arribar a Esporles. Fins al poble el ruixat és considerable i arribem a la població com uns aneguets. Al carrer principal del poble cerquem un lloc per dinar i després de treure el cap en tres o quatre, ens decidim pel que sembla hi podem tenir millor cabuda. Demanem entrepans, algunes tapes i observem la gent que sortint de missa entra al bar a fer el vermut. Hi ha molt de rebombori. Com que tenim la roba humida, ens molesta la mica d’aire que entra per la porta i per no haver de tancar-la, ens col·loquen una mena de mampara, un paravent entremig. Dinem de gust. Sembla que hagi parat de ploure però el cel és molt ennuvolat.

Reprenem la ruta vers Banyalbufar per carretera fins el Coll des Vent i anem a cercar el Camí des Correu. Aquest és un camí planer i llis que ens fa progressar amb rapidesa. Quan passem per s’Arboçar, tornen a caure quatre gotes i quan arribem a la propietat d’Es Rafal, ens trobem de morros a la tanca on un cartell d’una empresa de seguretat ens informen de la prohibició de passar. Dos-cents metres abans d’aquest punt he vist un corriolet que s’endinsava al bosc amb la mateixa direcció que ens interessa. Ho anem a comprovar. Aquest s’acaba en una talaia amb vistes a mar i al damunt d’una bona timba. Tornem a la tanca i ara plou amb ganes. Amb l’aiguat que cau, qui pot imaginar-se que hauria de passar-hi algú? Sense fer massa fressa saltem i ens passem les bicis. Circulem amb precaució. A l’altre costat de la finca ens espera l’altre tanca i de moment encara no ha sortit cap gos ensenyant els ullals. Per l’estat del filat, no som pas pocs els que ens dediquem a l'”allanamiento de morada” (violació de domicili).

Seguim pel GR i comença a ploure de valent. Passem per la Font de s’Obi i tot seguit baixem un revolts molt drets que creuen el torrent de Can Cerdà. Intentant superar un dels viratges, vaig a terra sense conseqüències. El corriol que seguim és molt salat malgrat la pluja. Abans d’arribar a la carretera, on el sender, en uns cinc-cents metres, és un tram de pista de sorra calcària, hi fem un xipolleig que quedem blancs. Amb l’aigua del ferm de la carretera ens esbandim i tot seguit ens aturem a aixoplugar-nos al safareig públic d’Estellencs, on hi fa fortor de clavegueram. Ens mirem els mapes per veure què cal fer i no dubtem ni un segon: seguirem per carretera fins al Coll de Sa Gramola. El temps no està per fer excursions i no ens sobren hores.

Quan la pluja minva, reprenem la marxa. La carretera fa un xic de pujada que anem superant sense plorar. Havent passat el Coll des Pi, a en Martí li resten el pedal i la biela penjant de la sabata. Quatre companys ens aturem a donar un cop de ma i la resta continuen. Quan hem adobat el desperfecte, per sort, seguim. Va espurnejant intermitentment. La vista sobre els torrents que cauen de dret a mar és aclaparadora, fascinant. Sap greu no poder gaudir un xic més del majestuós paisatge. Atrapem el grup als revolts de la Costa des Frare i ja no afluixem fins el Coll de Sa Gramola. Fem un mos abans de fer els darrers deu quilòmetres de difícil camí fins a Sant Elm. Continua plovent però sembla que ningú s’immuta. En Manel té els ulls molt irritats degut a l’aigua i el fang que no son bons aliats per a les lents de contacte.

Comencem amb una pujada molt pedregosa i difícil que ens posa a prova. Tot seguit flanquegem entre el Puig des Campàs i el Putxet des Guixers fins la Caseta de ses Basses per una bona pista. Mentre avancem, podem veure al davant nostre el camí que pel Coll des Cucons baixa a s’Arracó, a tocar d’Andratx. Un xic més enllà de la Caseta, el camí ja és molt pedregós i ens obliga d’anar a peu fins gairebé el Mirador d’en Josep Sastre. Anem fent provatures d’equilibris amb la bici, però és inútil. Enlloc de camí podríem dir-ne rierol, perquè baixa aigua pertot. Quan el camí tomba cap a sud, se’ns presenta una de les vistes més impressionants, emocionants i captivadores de la travessa: Sa Dragonera. La capa negre d’espessa boira que arriba als nostres caps i ens oprimeix, l’ambient humit, la llum somorta, el fred, l’aigua, el mar que intuïm però que gairebé no veiem, la monstruosa silueta de l’illa, tot ensems fa que vulguem abocar-nos en el meravellós i dramàtic paisatge, entrar-hi de ple, formar-ne part. Tant sols els nostres llampants anoraks i els nostres crits d’eufòria, trenquen aquests instants de dramatisme d’aquella visió, com si estripéssim un quadre, i alhora gaudim d’una immensa alegria que cadascú conservarà en la seva més pregona memòria.

No sé pas, en aquells moments, si en Joan V., estava per massa alegries i sentiments… La qüestió és que després de l’obligada foto al molló del mirador ens toca baixar un dels descensos més divertits i engrescadors de la travessa. Un descens en un marc excepcional, d’alta dificultat, sempre flanquejat per una capa vegetal fins l’alçada del cap. En definitiva, un deu. Abans de Sa Trapa, a la confluència de la pista i el GR, esperem la colla per agrupar-nos. Ens arrecerem sota un arbust mentre esperem. Plou i fa vent. Passem per l’antic convent sense entretenir-nos i superem a peu el darrer ressalt, la cinglera, per continuar per bonic corriol fins a Sant Elm. Durant uns vint minuts perdem el grup més endarrerit i quan aconseguim comunicar-hi, resulta que ja son a baix.

Els trobem en un bar prenent beuratges calents uns i refrescs els altres. En Joan V., com que no fa bondat i no creu i ja és costum en les travesses de llarga distància, ens agafa una bona “pàjara”. Abans de pujar a l’autocar fem unes fotos de grup. Hi ha alegria.

Als seients de l’autocar ens hi han posat uns papers de diari per no mullar-los. De poc serviran. El grup que el xofer ha de recollir a l’aeroport després de deixar-nos a nosaltres quedarà servit. No només per l’aigua. Hi hem deixat un perfum inoblidable.

Ens instal·lem a l’alberg de la platja de s’Arenal, ens dutxem i baixem a sopar. Bé, si es pot dir sopar. Ens dónen uns calamars a la romana que son com braçalets de canya. Havent sopat anem a fer un tomb i després de veure quatre gats pel carrer, ens fiquem al primer bar que veiem potable. Prenem, mentre la fem petar, unes cerveses i uns uisquis. El cambrer, en veure que alguns volen gresca, ens recomana d’anar a un local on hi trobarem força ambient i moltes “petardas” que diu ell. Doncs acabada la copa, fem cap a l’alberg. Quan som a l’entrada del carrer, quatre de la colla decideixen d’anar a dormir i la resta d’anar a treure el cap al local de les “petardas”. Quan ens hi anem acostant, anem veient més giro, i altre gent que també hi fa camí. Els bars són més plens. Quan arribem al carrer del local sentim força fressa, al davant mateix hi ha un quiosc on hi fan frankfurts i salsitxes per l’estil. Del carrer estant, dono una ullada a l’interior, no cal pensar-s’ho dues vegades: cap a dins!! Primer de tot ens sobta el contrast entre el carrer i l’interior del local: Collons quin merder!! Òstia quina gentada!! Quin desgavell!!! Taules altes curulles de copes i gerres de litre amb tota mena de beuratges on de cadascuna hi surten tantes palletes, de gairebé un metre de llarg, com bevedors hi han de xuclar. Al bell mig del local algunes taules suporten algunes balladores i balladors enfilats al damunt. Al segon pis, com si fora un amfiteatre, tot de gent contemplant els de baix com ballen, salten, beuen i canten. L’àmplia majoria de la clientela del local és germànica i tots van seguint i entonant les cançons que sembla que tots coneguin. Al davant dels nostres nassos tenim dues parelles del tot peculiars en la seva forma d’estar. Nosaltres, un pèl cohibits, comencem amb unes cerveses. Quan les acabem, cridem al cambrer, que tot sol·lícit ens dona la carta on hi apareixen infinitats de combinacions, i li demanem un martini amb coca-cola dels de litre. N’hi ha també de cinc litres, que serveixen amb una gerra de terrissa, però no som tan agosarats. Ens cruspim el martini amb coca-cola en qüestió de segons. I es queixaven de la combinació. Després continuem per un vodka amb llimona. Ja hem acabat la travessa, oi? Després…

Ben a prop tenim un grupet de noies, alemanyes, és clar. Hi xerrem una estona i fins i tot hi ballem. En qualsevol cas, ens decantem més per les gogos del pis de dalt encara que no hi xerrem ni hi ballem.

Continuem amb un vodka amb… i avall que fa baixada. Quan ens sembla que és l’hora de retirar-nos, fem un frankfurt al quiosc i el fem tirar avall amb una cervesa que era refrescant-se en una font.

A l’alberg, l’Albert ha agafat la nau espacial i ha anat a fer un tomb.

L’endemà esmorzem a les set amb el cap entabanat. A les vuit agafem les bicis i carregats com rucs anem cap al port de Palma. Al davant de la catedral ens fem la foto de grup que és de les úniques que tenim amb tota la colla. És núvol i quan ja naveguem cap a Barcelona cauen quatre gotes. Fem el viatge mig adormits a les nostres butaques.

Per molt anys,
Joan LLadó

Dades generals

DADES:

1r dia:

Sortida: Pollença

Arribada: Sóller

Distància: 56 km

Mitjana de velocitat: 9’8 km/h

Temps: 5h45’

Desnivell acumulat: 1.650 m

2n dia:

Sortida: Sóller

Arribada: Sant Elm (Sa Dragonera)

Distància: 72 km

Mitjana de velocitat: 11’9 km/h

Temps: 6h05’

Desnivell acumulat: 1.909 m

TOTAL:

Sortida: Pollença

Arribada: Sant Elm (Sa Dragonera)

Distància: 128 km

Mitjana de velocitat: 10’8 km/h

Temps amb parades: 11h50’

Desnivell acumulat: 3.559 m

Cartografia: Serra de Tramuntana Nord, Central i Sud de l’Editorial Alpina.

Corriolaires:

Jordi Cid, Albert Gómez, Giovanni Leonardi, Luca Leonardi, Joan Lladó, Carles Llorens, Martí Montserrat, Anscari Nogueras, Valentí Tarrés, Adrià Triquell, Joan Vallmajó i Manel Trenchs.

Les fotos d’en Jordi, d’en Martí, de l’Anscari i d’en Luca prem aquí.