BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TOMBANT CAP EL VALLÈS 27.04.2008

Per Pep Famadas

Com que veig que ningú no s’ha animat, i encara que sigui amb retràs, m’atreveixo a escriure aquesta crònica, ara que ja em deixen un forat a la fila. Han passat dues setmanes i hem tornat a sortir entremig, però al menys en quedarà constància i en Joan no se’ns emprenyarà.

No recordo massa bé per on vam pujar. Tradicional la fugida de Mataró per Sant Jaume de Treià i el camí dels contrabandistes. Travessem la riera i pugem per darrera Can Pins on fem ja el primer pujador, just abans de creuar la carretera, on en Joan V, en els pocs metres d’asfalt que fem, ja té temps de demostrar el seu poderío en pista tot passant uns màsters de l’asfalt, amb la conseqüent ganyota. Voltem pels vessants de Can Pins seguint el que altrament foren rases de vinyes ara ocupades per decrèpits pins que em fan pensar en l’estat d’abandonament en què es troba la finca. Malaguanyada. Sembla mentida, vaig escrivint i sembla que ja m’hi trobi de nou!.

Un cop pujats voregem la vessant per davallar a la riera i creuar-la pel pont de l’Espinal. Entre mig m’aturo just quan veig un xaragall trialero que altres vegades havia evitat o baixat amb resultat no satisfactori. En Manel, com no, també s’atura, junt amb l’Àngel, que anaven darrera meu. Altres volten. I avall va. Collons com
frenen els discs.

Ara ja a l’altra banda de la riera ascendim sense més fins al Mas de l’Espinal, en runes. Una altra propietat perduda.

Travessem el Pla de l’Espinal i tombem cap el Vallès. Ara les pinedes comencen a ser foragitades per les alzines que ara en l’obaga se les veuen més valentes. Sento algun renec i comentaris per la brancada a terra quan passem pels boscos de Ca l’Alzina, gent rude i ferma, que resisteix encara vivint de la finca i del seu ramat de
més 700 ovelles. No puc estar-me de recordar el comentari que en Joan de Ca l’Alzina em va fer quan van inaugurar la urbanització del Solell i no el deixaven passar amb el ramat pel camí ral “som els sioux de la muntanya i fem molta nosa” Tot i això, trobem els corriols força nets. La davallada és suau però ràpida pel torrent, ara esplendorós, en plena brotada primaveral. És un goig passar per aquests racons esclatants de verdor.

Repostem al Parc on en Giovanni aprofita per canviar un pneumàtic. Assaborim les tradicionals coques i apa som-hi de nou. Crec recordar que algú marxa. L’objectiu ara és anar cap els corriols de Can Bordoi, autèntica delícia. Però collons, un cop som al coll, tombem cap a l’ermita del coll, on faig un cop d’ull a l’arboç catalogat que hi ha al marge, agonitzant. Baixem fins quasi a tocar a la cas de Can Suari de Mogent, on tombem a la dreta per passar vora les runes de Can Bellavista. Aquí també es noten els efectes del ramat de Can Suari, amb molta pedra solta en mig del corriol. Déu ni do quin corriol!. Amb molta pedra i molt, molt tècnic. El cul apretat al seient. Els màsters i veterans de la colla diuen que es pot fer d’una tirada. Certament ells sí. Jo encara sóc un aspirant. Tot i així surto força airós, a banda d’alguna encabritada de la bici i de les fixacions que no salten a temps.

Arribem a la Torrassa o Torre del Moro on destaca la neteja del voltant “a sac” que, com que l’ha executat l’administració, es dona per bona.

Ara sí, falerosos, de cap als corriols dels Misser. És la segona vegada que hi baixo, ara més ben equipat. Disfrutem tots fins el deliri. Després, ja només resta tornar per la riera cap a casa.

Corriolaires:
Andreu, Carles, Valentí, Manel, Joan V., Àngel, Giovanni, Anscari, Sergi, Jordi
C. i Pep.

Pep Famadas.

Publicat dins de Bici de muntanya i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.