BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Enric Subiñà

Aquella setmana havia nevat molt, fins dimarts, i tot feia pensar que trobaríem molt bona neu. L’Albert ens havia reservat lloc al refugi de Colomers. Vam quedar el dissabte molt d’hora, plena nit, per sortir camí de la Val d’Aran. La primera aturada tècnica fou a Alfarràs, on calia fer l’esmorzar. La meteorologia apuntava a molt bona, amb cels clars i una mica de fred. Vam poder estrenar el nou túnel de Viella, i a la banda del Garona el paisatge era molt blanc. Bones perspectives.

L’ensurt el vam trobar a Escunhau, on una patrulla dels Mossos van aturar el vehicle del Xarli. EL motiu era un excés de velocitat, fotografiat per un vehicle amb radar. No ens en vam adonar!! L’Enric va mirar d’intercedir i amb una mica de sort la multa no arribarà a fer-se efectiva. Finalment aparquem els vehicles al damunt de l’embassament d’Aiguamog, on la carretera estava tallada per la neu. En el mateix aparcament ens trobem la sorpresa de trobar al Saleta i companyia que també han triat el refugi de Colomers aquell cap de setmana.

Ens calcem les botes i iniciem el camí a peu, tot i que al cap d’un quilòmetre ens podem posar els esquís. El dia és esplèndid, i molts anem amb màniga curta. Arribem als Banhs de Tredós i seguim la pista amunt, fins que entrem al bosc camí del llac de Colomers. El darrer tram és de forta pujada, a la dreta del mur de la presa, fins a assolir el refugi vell, que ara serveix de lliure. Allà ja veiem el nou refugi, molt ben situat, i l’esplèndid circ de Colomers curull de neu. Un últim esforç i arribem al refugi, on aprofitem per registrar-nos i guardar les coses, alhora que demanàvem uns refrescs i birres.

Encara era d’hora (15h) i s’havia d’aprofitar la tarda. El llarg planeig i la forta calor fa malmetre força els peus, amb l’aparició de llagues, motiu pel qual l’Enric i l’Angel van decidir de fer una excursió a peu pels voltants. Els altres quatre es van tornar a calçar els esquís amb la intenció d’anar cap el Port de Caldes. Des de la llunyania es veia als quatre esquiadors pujant amb boniques esses, a l’esquerra del Port. Un d’ells anava una mica endarrerit, i després vam saber que era el Carles, al qual l’estaven apretant força els seus companys de patiment.

Finalment van ascendir al Tuc deth Port, i la neu de baixada estava molt bé. El refugi estava força ple, i el sopar va ser molt puntual. El cert és que el menjar era abundant i bo, i vam poder omplir força bé les panxes. En la tertulia pre i post sopar vam decidir que diumenge pujaríem a la Creu de Colomers, de 2896mts.

Després d’una nit on no van faltar els roncs i les anades al WC, ens vam despertar encara de nit i vam ingerir l’esmorzar que teníem preparat. El dia tornava a ser esplèndid, amb una mica de fred.

El primer tram vorejava els llacs i anava guanyant alçada de mica en mica, de llac en llac. Ens vam despedir dels Saleta’s que anaven cap al Gran Tuc de Colomers. El cim que havíem triat nosaltres no era gaire definit, i vam haver d’aturar-nos una bona estona per localitzar-lo i per establir el millor camí per arribar-hi. Després d’unes fortes pales vam fer un llarg flanqueig per arribar al peu de la canal que ens portaria a la cresta, o almenys això ens pensàvem. Era una canal força dreta, amb neu pols i un petita base glaçada a uns trenta centímetres, que tot i els grampons no donava molta seguretat. En Martí encapçalava la pujada, fins que es va trobar amb un terreny mixte que dificultava força el pas. La majoria vam decidir tirar avall i buscar un accés més segur.

L’havíem cagat!, doncs una mica a l’esquerra hi havia una canal molt més bona i accessible, que ens va conduir amb facilitat al coll. Un cop allà ens vam trobar al Martí, que havia superat la primera canal, ens vam treure els grampons, i vam seguir un cresta amb gran blocs, gairebé sense neu, que ens va conduir al cim pel vessant sud. Després de les fotos de rigor, de menjar una mica i d’enviar-li un record multimèdia al Joan, vam desfer el camí fins al peu de la canal, on havíem deixat els esquís.

Per fi arribava el moment de la baixada, tot i que és cert que el circ de Colomers no és dels millors llocs per fer descensos, doncs el desnivell no és continu, i s’havia de remar de tant en tant. Tot i això la neu era bona i vam gaudir força fins al refugi. Després de recollir les coses, vam seguir amb el descens, en aquest cas molt poc gratificant doncs fins el cotxe el desnivell era petit i es va haver de remar força. Només amb poc més d’un dia la neu havia reculat força, i estava més lluny dels vehicles.

El dinar en un restaurant de la Val va ser un toc de gastronomia local on bàsicament tots vam degustar una olla aranesa i senglar rostit.

Fins aviat,
Enric Subiñà

Els corriolaires: Martí M., Albert G., Àngel V., Xarli V., Carles LL. i Enric S.
Les fotos: clica aquí.