BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

El divendres, tot i tenir pont, al matí vaig anar a treballar una estona per no perdre el costum. En arribar a casa li dic a la dona: “Què et sembla si ens n’anem al País Basc?” Preparades les bosses i carregada la bici i el gos al cotxe, a les quatre marxem amunt. Diumenge al matí me’n vaig anar amb la bici a pujar al cim de la Sierra de Kodes, el Ioar de 1.416 m., que es troba a cavall de Nafarroa i Araba.

Aquesta serra és a continuació, pel llevant, de l’anomenada Sierra de Cantabria que fa de límit entre La Rioja al sud i l’inici del País Basc humit. És de composició calcària i al sud del cim s’hi troba una aresta rocallosa formada per grans monòlits que cauen sobre el santuari de Kodes i dels que ens són molt famosos els anomenats “Dos hermanas” en realitzar-s’hi importants escalades.

La darrera vegada que vaig ser a la contrada, vaig intentar de pujar-hi però un fort mal de cap m’ho va impedir. Aquesta vegada, repetint el mateix itinerari vaig sortir-me’n. Deixant el cotxe al coll de la carretera que uneix Kabredo amb Aguilar de Kodes, vaig iniciar l’ascenció per la Sierra Txikita que és la carena occidental de la Sierra de Kodes i està format per un espès bosc de roure. Una pista molt costeruda i sobretot, pedregosa, fa que la primera rampa s’hagi de fer a peu. Mica en mica el desnivell va minvant fins al coll d’Uxanuri (Genevilla).

Entre caçadors que intenten abatre el senglar vaig progressant fins la Peña Humada. Aquí s’acaba la pista i comença un tram de corriol pedregós que pràcticament s’ha de fer a peu fins arribar a un altre coll, el Riscos de Ioar. El camí s’endinsa a la fageda, a la vessant nord i amb algunes marrades del camí, arribo a la pista que en pocs metres em deixarà al cim.

Magnífiques vistes sobre la Sierra de Kantabria o Toloño a l’oest i de Lokiz al nord-oest que formen entre elles una unitat, com us deia al principi, i que només són separades pels estrets de Lapoblación i Acedo. A dalt no m’hi entretinc gaire perquè el vent que hi fa és molt fred. Faig algunes fotos i començo el descens pel mateix lloc i, al Riscos de Ioar, deixo el camí de pujada per aventurar-me per un altre corriol que ja intuïa en l’ascens i que per un ample llom i entre matolls endurits per l’exposició a la duresa del clima, que em van esgarrapant les cames, vaig progressant alegrement. Tot d’una perdo el camí, bé, s’acaba el corriolet. Cerco per un costat, però no veig la continuació. De seguida el neguit, sé que la banda sud és molt escarpada, no sé què m’hi trobaré i no vaig pas sobrat de temps: m’esperen a quarts de tres per dinar i no vull menjar-me les costelles fredes.

A l’altra banda veig un camí molt evident que baixa, uf!, cap allà vaig tot flanquejant. En arribar-hi, m’espera una pendent de grans picons on cal que vagi amb el cul tocant la roda. D’aquesta manera arribo als primers camps prop d’Aguilar i enllaço amb una pista que va flanquejant a ponent, en direcció on hi tinc el cotxe. Sento el trompetí dels caçadors que assenyala el final de la jornada. M’han dit que els ha anat bé. A mi també.

Fins aviat,
Joan Lladó.

Distància recorreguda: 27 km.
Desnivell + acumulat: 960 m.
Les fotos, cliqueu aquí.