BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Durant les meves estades de vacances, tant d’estiu com dels dies sants, dels darrers tres anys a La Rioja Alavesa, tot voltant i enfilant-me per la Sierra de Cantàbria, ja fóra a peu ò amb la bicicleta, m’havia fixat en una extensa i planera llenca boscosa que molt ben delimitada per unes penyes calcàries, s’estén cap al nord arrencant dels petits pobles que fan de límits amb els camps de conreu.

Així, des del cim de la Población (ò conegut també com León Dormido) odel Puerto de la Aldea, es pot distingir perfectament aquest canvi sobtat de vegetació, deixant pas els conreus al bosc de roure reboll (marojo). Aleshores, a partir d’aquesta observació, aquest any vaig intentar esbrinar què podia trobar d’interessant en aquella zona i quines ressenyes al respecte podria donar-me la xarxa. I vet aquí que m’assabento que aquella extensa llenca de bosc és un parc natural des de l’any 1998.

Durant tres anys de visita a la zona, cap ni un dels meus interlocutors, que tot s’ha de dir han estat ben pocs, tot parlant de muntanya, paratges, natura i esport, m’havia parlat d’aquest parc que tenen a tocar. Però, què els has de dir a aquesta gent de parcs, paisatges i natura si ells en formen part! El seu món és el camp (vinya, cereal i ramaderia) i si han de sortir d’aquí, parla’ls de parcs temàtics, fiestas de pueblo i la platja de Salou. Exagero un pèl, però pel parc, interès zero.

Assabentat doncs de rutes i obtingut mapes i fulletons de la zona, m’he dirigit dues vegades, en dues jornades diferents, al parc. El primer dia vaig sortir del poble amb la bici, tot i que fins el poble més proper que fa d’entrada al parc hi ha uns divuit km. passant per camins i corriols. De Barriobusto vaig pujar a La Población i per la fageda del León vaig baixar a Marañón (foto). Allí vaig trobar, que em va ser prou difícil, un corriol que mena al veí llogarret d’Angostina. En un paratge proper al poble, ja preparaven les carboneres per fer cremar a l’hivern. Per una pista que a voltes moria en camps llaurats, vaig arribar a Quintana, porta d’entrada al parc. Plovia. Em vaig arrecerar una bona estona a la portalada de l’església i vaig aprofitar per fer un mos. Ben a prop del camí que menava als primers estanys, observo la única casa de pagès -venta- que he vist a la zona. És la Concepción. Fins al País Basc atlàntic, estem en zona de transició, no en veurem. Tothom viu agrupat en poblets. Les construccions aïllades solen ésser corrals i magatzems.Els estanys i les vaques em donen la benvinguda al parc. Els primers trams els faig per una de les “sendas” per fer a peu, que és una pista a voltes molt sorrenca, com si fórem en una platja i que ja no veig amb bons ulls. Es diu senda Arrieros/Mandazainak i va de Quintana fins a Apellániz, de sud a nord. A mesura que vaig guanyant alçada, tot i que els repetjons encara no son forts, desapareix la sorra. Soc al bell mig del bosc de roure, encatifat pertot per la falguera. Certament, hom se sent totalment isolat i en fer un dia tot rúfol, ni els ocells canten. Vaig fent camí. Fa estona que no veig cap marca del sender. El camí és bo i continuo. Faig una bona pujada. Ja fa mitja hora que no tinc cap referència, ni cap cruïlla, ni cap marca. No tinc pressa i vaig fent. Arribo en una important cruïlla i veig marques. També unes roderes de bici que segueixo i em recorden alguna cosa. M’aturo, m’ho miro bé i continuo alguns metres més fins que trobo unes tanques que cerquen un dels pocs camps de secà que hi ha dins del parc. Les reconec i també les roderes: són les meves. He fet un tomb de tres quarts per tornar al mateix lloc. Refaig el camí d’anada per esbrinar on he deixat la cruïlla. Trobo el trencall i les marques amagades sota uns matolls. Comença un magnífic senderó, dels que ens agraden i que em portarà fins la Majada Vieja, un singular exemplar de roure. En poca estona travesso un dels rierols que alimenten el riu Izki que dona nom al parc. Alguns passos els han equipat amb uns molt ben elaborats ponts de fusta. Arribo tot seguit en una cruïlla de “sendas”. Cap a la dreta i direcció sud-est tinc la Amenabar que porta a San Román de Campezo. Decideixo seguir la Ullibarri, cap a llevant, que em deixarà a Korres, l’únic poble que hi ha dins el parc. Continua essent corriol fins al poble tot travessant nombroses vegades el riu.

El camí és molt acollidor i ombrívol. Arribo prop del barranc d’Izki on hi ha l’àrea recreativa amb unes completes instal·lacions. Prenc la “senda” Sant Román que comença amb un tram planer i enfila ja sense repòs fins el coll Portillo de la Casilla. Aquesta ascensió és fa enmig d’una majestuosa fageda i boixos i el darrer tram abans del coll és d’aquells de deixar-hi la carcanada.

És un dilluns d’agost i encara no he vist ningú: ni a peu ni amb bici. Des del coll es veu San Román, la vall del Ega i la Serra de Cantàbria. Amenaça pluja. No m’entretinc i per pedregosa trialera baixo al poble. Prenc el GR fins a Marañón on en una font faig un mos abans d’emprendre la forta pujada fins el Puerto de Marañón per travessar la serra de Cantàbria. El tram que és pista no té cap dificultat tret del seu desnivell. Quan s’acaba i continua en corriol, ja són figues d’un altre paner. Batallant es va fent, però en un brusc revolt, el pedaleig s’acaba. Cal carregar la bici durant uns dos-cents metres per arribar a dalt. Soc a la carretera i al parc eòlic. Prenc l’antic camí de Viana que travessant a voltes alguns camps, ara ja segats, i fregant les cames en les argelagues, els ginebrons, les gatoses i les romagueres, em conduirà al capdamunt del poble, on hi ha una visió esplèndida de cases i vinyes. Faig el darrer descens entre raïms i pel Castillo arribo a casa.

Fins aviat,
Joan Lladó.