BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Valentí Tarrés

Donant la benviguda als corriolers que varen anar a caminar i felicitar-los per la gesta, passo a fer cinc cèntims dels que ens quedàrem aquí. Els nou corriolers que ens trobem a la plaça Fivaller sortim cap el passeig marítim, per agafar el caminet que segueix la costa pel costat de la via del tren amb destinació Canet.

Ho fem a un ritme celestial com no passava feia temps, aquesta setmana tenim els quatre corriolers-caminaires que no hi són i un altre, el Màster que no ha pogut sortir per motius familiars, suposo que això no i té res a veure oi “macus” ? és broma home, senzillament anem xerrant i gaudint de la fresca del matí, tot apunta que més tard la calor es deixarà notar força.

Arribem a Canet i enfilem pels corriols dels gossos cap a la Creu (no creueta com s’insinua de vegades innocentment), normalment baixem en direcció Sant Iscle, però aquest cop decidim anar a Arenys de Munt. De corriol en corriol anem a topar al caminet que un bon dia ens ensenyar en Marcel i que sempre el fem d’una manera circular tornant a la pista principal. Aquest cop però i després de comentar uns i altres el que hem gaudit decidim un cop s’acaba el corriol tirar a la dreta sense anar a trobar la pista principal, per intentar no baixar a Arenys pel camí ample i fer-ho més bonic i atractiu. El que descobrim no està gens malament i ens mena tal i com nosaltres volíem a la carretera prop de la cruïlla de Ca l’Arqués just per on nosaltres volem enfilar per pujar a Collsacreu.

Ah noi!!! però just aquí, topem amb l’episodi negatiu del dia: quan arribem a la carretera, un Suzuki blau amb una L de conductor novell entra de males maneres pel camí que nosaltres deixem, aquest fet ens sorprèn però tampoc en fem massa cas. Al cap d’un moment el Suzuki ens avança grollerament i ens increpa. Parem per veure que vol aquell sonat i, vés per on, ell ja ens tenia ganes i nosaltres com gamarussos li donem motiu, i és que en sortir del camí, hi havia una cadena que els que anàvem més endavant obrim cridant “l’ultim que tanqui la cadena!!! Amb la mala sort que els que van darrera s’ho prenen en conya i ni la veuen, deixant-la oberta. Només faltava això per que aquell sonat ens vingués a fotre la bulla d’una manera totalment exagerada i fora de lloc. No entenc aquesta actitud tant violenta, nosaltres de seguida li reconeixem que si la cadena no s’ha tancat ens disculpi i ens oferim a anar-la a tancar, però la cadena és el de menys, aquest tipus de persones viuen amb la ràbia al cos i que hi hagi persones que gaudim, que ens ho passem bé…………. els rebenta. Felicito a tots als que érem allà per mantenir les postures perquè aquests fets alteren a qualsevol.

Bé, tot plegat, després que “l’home de les ungles brutes” ens amenacés, el deixem estar… per acabar aquest episodi, dir pel que fa a les amenaces, li intentem fer veure que en som nou i ell només un la seva resposta és que ell no té por de res. Pobre desgraciat, home de pobre esperit!!! El que a mi em fa por és que ni per un instant algú de nosaltres es pogués assemblar amb Ell !!Déu ens protegeixi d’un fet així!!! Bé a mi aquestes coses em trasbalsen i quan entrem al camí de Ca l’Arqués, encara pensant amb el que ens ha passat, compro de la manera més tonta una parcel.la, res greu però casum l’olla…

Esmorzem a la terrassa de Collsacreu amb unes meravelloses vistes, s’hi està fantàstic, tant que ens agafa una mandra que fa por. Decidim baixar per Can Colomer on gaudim de veritat i per no ser menys compren una parcel.la en Giovanni i l’Angel simultàniament. Arribem a Lourdes d’Arenys de Munt i enfilem cap el Corral per després anar a buscar el Coll del Pollastre. Una vegada hi arribem en Marcel ens deixa per anar cap a Canet i ho fa pel Castell de Can Gelpí. La resta seguim fins a Caldetes i allà es despedeix l’Andreu. Seguim pel caminet de la via del tren on no sé qui proposa fer un banyet. Dit i fet, abans però ens deixa l’Angel que se li fa tard, la resta com tendres sirenetes ens tirem al mar. Quines sensacions, és fantàstic, la veritat és que som massa joves per fer-nos grans, si més no d’esperit, i en situacions d’aquesta mena queda ben palpat. En Giovanni fa unes fotos per immortalitzar el bonic moment, però no en té prou de que hi sortim nosaltres si no que a més vol que hi sortin les bicis, així que sense dubtar ni un moment surt de l’aigua i enfila per damunt les pedres, els que no estàveu allà, l’haurieu d’haver vist nois……Semblava en Posidó, Dèu del mar……. adéu siau.Valentí Tarrés.

Els corriolaires: Valentí T., Sergi C., Joan V., Angel V., Giovanni. L., Andreu C., Anscari N., Marcel T. i Adrià T.

Les fotos, cliqueu aquí.