BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

ELS INFIERNOS O LOS DIABLOS (*) PIRINEU 8.07.2007

Per Joan Lladó

A principis de setmana teníem el pensament d’anar a crestejar per la zona del Posets, però el refugi era ple i en venir algun inexpert en crestes, vam canviar d’itinerari. Es decidí per la cresta Culfreda-Lustou, on cap dels excursionistes hi havia estat. Mirant-me bé les ressenyes d’aquesta, em semblà que era molt llarg i per fer-lo en un diumenge, massa just.

Dissabte havent dinat, cap a les tres, marxem cap al Pirineu quatre corriolaires. Els exposo el canvi de plans i els proposo d’anar fins a Panticosa per fer els tres mils de la zona dels Infiernos i del Garmo Negro. Segons la guia d’en Capdevila, el temps a emprar serien unes cinc hores i tres quarts des de l’Ibon Azul Bajo. Els sembla bé i cap allí anem.
A Biescas fem parada per sopar i com que és d’hora, fem un petit tomb turístic. Cap a les deu pugem al Balneari de Panticosa. A l’entrada ens trobem un control de seguretat i els diem que anem al refugi. Ens demanen si hi tenim reserva i els diem que no. Fan una consulta per ràdio a no sabem qui i ens donen pas. Restem bocabadats de la desmesura de les obres que estan fent al balneari. Fem un passeig
fins el refugi per buscar un lloc adient per estirar les màrfegues i fer un bivac en condicions. Al voltant del refu, impensable: tots els terres desfets i masegats i aixecats per les obres. Ens decidim, després d’uns quants tombs, pel bosc arran del llac, on la gespa és retallada i és net.
Quan som dins el sac, veiem llampegar al fons de la vall. Que no deien que faria bo aquest cap de setmana? Bé, esperem que la tempesta passi de llarg. Ja tenia el son pres que sento la tronada al damunt i no passen cinc minuts que hem d’alçar-nos i aixoplugar-nos tots quatre al cotxe. Comencem bé la nit… Esperem que afluixi, però no sembla que vulgui donar-nos treva. En adrecem amb el cotxe en un garatge molt a prop de l’hotel. Anteriorment l’havíem vist amb les portes obertes de bat a bat i amb quatre estris escampats pel terra, senyal que no s’utilitzava. Hi fiquem el cotxe aculat, estenem les màrfegues i del sac estant, preguem perquè no ens caiguin al cap uns taulons que son estesos a les bigues del sostre. El terra de formigó, evidentment, no és tant confortable com la gespa, aquí, però, no ens mullem. Amb tot, ens adormim.
L’hora d’alçar-nos és a les sis. Ens vestim i esmorzem. Jo començo el dia amb mal de cap. Ens desplacem fins el refugi amb el cotxe i allí acabem de preparar la motxilla. Intento desentebanar-me el cap amb aigua freda: no hi fa res. Cap a les set, un quart de vuit, iniciem l’ascens cap als embassaments de Bachimaña i els Ibones Azules. Bonic entorn el d’aquests darrers -principalment a l’alto- per plantar-hi la tenda i passar-hi alguna nit. Cap a dos quarts d’onze arribem al coll de Infierno. Poc abans, fem parada per esmorzar arrecerats.
Des dels ibones fins el coll, encara hi ha unes bones congestes de neu que donen un molt bon contrast a la pedra ferruginosa de l’entorn. Des del coll comencem a enfilar fort per anar a cercar la cresta i fer la primera cota -Garmo Blanco- grimpant. Tot seguit i també grimpant, arribem al cim NW de l’Infierno (3073 m.). Per una aresta sense dificultat i curiosa per ser gairebé tota de roca calcària, a diferència de la resta, arribem al cim central de 3083 m. Amb els dubtes d’en Manel, fem el tercer cim, el SE. Per fer tot l’itinerari que en principi teníem previst, cal anar crestejant cap al sud-est i baixar fins un coll que cal travessar fent un ràpel de deu metres ò bé, fent desgrimpada de tercer grau. De fet, per l’horari que portem, se’ns faria massa tard fer tota la volta. Busquem una opció a la cresta per baixar al balneari pel camí normal del Garmo Negro però no la trobem. Per tots costats de seguida penja. Optem, finalment, per desfer el camí.
Al cim principal ens fem la foto i comencem el descens. Continuo amb el meu mal de cap. Al coll d’Infierno fem una aturada per agrupar-nos i aprofitem per fer un petit mos. Continuem baixant per les congestes i a voltes, si la pendent ho permet, esquiant. Passem els Ibones Azules i els Embalses de Bachimaña. La tornada es fa molt llarga i a mi, eterna. Camino d’esma. No em trobo gens bé i faig un esforç enorme per seguir a bon ritme, per arribar d’hora al cotxe i fer més curt el patiment. A mesura que ens apropem al balneari, anem passant a la gentada que comença a baixar, sobretot famílies. Arribem al refugi de la Casa de Piedra cap a les quatre. Ens refresquem, ens canviem i cotxe avall que fa baixada. A la carretera de seguida m’adormo. Em va bé per relaxar la testa. Fem aturada per dinar-berenar a Almacelles i aleshores resto com nou.
Com no podia ser d’una altra manera, a l’A-2, a l’alçada de Collbató fem cua. Perdem tres quarts o una hora. Arribem a casa a les deu. La pallissa de cotxe és considerable.
Agraïm a les mares la santa paciència d’aguantar el cap de setmana soles amb la canalla. No ens les mereixem.

(*) L’amic Manel ens ha rebatejat la muntanya amb aquest nom.

Joan Ll.

Els corriolers-excursionistes: Manel T., Joan Ll., Carles Ll. i Albert G.
Cartografia: Panticosa Formigal de l’Editorial Alpina.

Les fotos, cliqueu aquí.


  1. La veritat és que malgrat els meus dubtes sobre fer "crestes" la sortida va ser molt entretinguda, cansada, divertida i per molt poc, no va ser molt refrescant a mitja nit. Fins i tot vaig ser capaç d’esquiar una miqueta (malgrat no portar esquis) per les pendents amb neu que ens vam anar trobant a la baixada. Des d’aquí animo als qui no vam poder venir a fer-ho alguna vegada. Això dels "Diablos" té unes vistes molt maques de tot el Pirineu, la veritat com moltes de les altres altes muntanyes. A reveure i fins la propera sortida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.