Per Joan Lladó
Ja he sortit a córrer un parell de cops i les dues de nit: ahir amb l’Andreu i fa tres setmanes amb en Martí. El tendó sembla que rutlli força bé. No m’hi noto cap molèstia. Tant sols que en fer pujades llargues i de molta pendent, sento una mica de tibantor. Però ni en el moment de màxim esforç ni en repòs sento cap incomoditat. Cal anar fent sense estridències. El que si em fa certa basarda és el fet de forçar més el peu esquerre -el bo-, inconscientment, degut a la debilitat del lesionat. Això em du a pensar que de la tensió, la força i el treball que faig de més amb el bo, també peti d’un moment a l’altre. Espero que no i, si així fóra, mala sort.
Bé, me n’he anat de l’olla fent aquest introducció, però el cas és que volia fer una crida per tornar a agrupar la colla en les sortides de córrer dels dimarts a la nit. Entre lesions, feines i estudis d’uns i altres, manca de motivació, etc., la qüestió és que aquesta activitat ha quedat un pèl morta i s’ha de reactivar. Per la meva part, amb els dos dies que ja he sortit des de la lesió i en part també motivat per l’entorn on hem corregut, zona d’Argentona-Burriac, em comprometo a sortir cada setmana si no m’ho impedeix cap força major. Qui no agraeix aquell ambient de l’hora baixa, aquella llum somorta, aquella visió entelada del paisatge, aquell airet fresc, tot i la suada, la pau, la placidesa, la solitud, la quietud enmig del bosc? Tant sols la fressa de les nostres passes, el frec amb les branques i els esbufecs, trenquen aquella bonior. Qui no recorda i enyora aquell fil de set, vuit, nou, deu corredors enmig del brancatge, tot enfilant la Brolla de l’Abril i aturant-se en el descens a fer un glop a la Font de la Puput? Vinga, som-hi. Cal que ens preparem, que en gaudim i tot això que tindrem guanyat pels raids i per nosaltres mateixos.
Els que espero que apareguin:
Albert Gil, Sebastià, Carles, Pep Pannon, Miquel Banchs, Gomes, Sergi C., Manel Trenchs -si vol córrer raids-, Anscari, Roser Español i Sergi, Angel Vila -sabem que corre-, Giovanni -que no tingui por- i què no dir de la resta de la colla de bici: qui vulgui, ja ho sap.
La foto: Cursa Popular d’Arenys de Mar de fa vint anys.
Fins aviat,
Joan Lladó.
Tens raó Joan. Penso que haig de venir. I la veritat és que quan no tingui la canalla m’apunto a venir. Una altra cosa és si podré aguantar, però això caldrà veure-ho. I caldrà acostumar al cos, que em sembla que mai he corregut més de mitja hora seguida i sense parar. Endavant.