BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CAMÍ DEL NORD O DEL CANIGÓ: DESLLUÏT 26/27/28.05.2007

Per Joan Lladó

Nou repte: cobrir el Camí del Nord ò del Canigó, tècnicament dit GR-83, en tres dies. Aquest nou sender arrenca de la ciutat de Mataró i passant pel Canigó, l’uneix amb Prada de Conflent a la Catalunya Nord. La guia oficial la fa en nou etapes a peu. Les comarques que trepitjarem: El Maresme, El Vallès Oriental, La Selva, La Garrotxa, El Ripollès, El Vallespir i El Conflent. Al passeig del Callao s’erigí un original monument per conmemorar aquest GR. En ell s’hi pot veure el perfil del sender.


El mateix monument del Callao fou el nostre punt de trobada a tres quarts de sis del matí. Ben guarnits amb els mallots nous, els catorze ganàpies l’emprenguérem cap al nord. Abans però, quatre fotos de rigor per oferir als nostres col·laboradors. Tot de cridòria per l’eufòria inicial, aviat s’apagà en enfilar el turó de Mata. Primers cops de ronyons, primeres dreceres, ò millor dit, primeres escaquejades en la primera pujada.

Travessem de gairell la serra de Marina, passem pel Collsacreu, per cal Paraire, per Sant Martí del Montnegre, per la vall dels Fuirosos i fem parada a La Batllòria peresmorzar. És dissabte, hi ha mercat i ens hem d’esperar una estoneta per tenir taula. Continuem la ruta un xic tard, car em sembla que la repreníem a dos quarts d’onze. A tocar de les urbanitzacions, arribem i fem una curta parada a Sant Llop de Viabrea on hi ha una font. Per una pista oberta de vegetació, de mates baixes a estones i molt pedregosa, arribem a les suredes prop de Riells. Passem el llogaret i fem re-agrupació. Mentrestant, en Giovanni es vol refrescar al rierol i ho fa amb tanta mala sort, que la càmera de vídeo li cau a l’aigua. Aquí se li acaba la seva feina de portanoves.

Superem uns dels trams més perdedors de l’etapa carregant la bici a l’espatlla i passem per sota l’ermita de Sant Climent tot sospirant de tranquil·litat. Iniciem tot seguit la davallada cap a Arbúcies. Gaudim de valent del corriol que transcorre per canviants paisatges de bosc i ens aboca a la vila selvatana dels peus del Montseny. Reposem aigua a la font de bomba de can Salau.

Travessem el poble i enfilem cap a Joanet per un dels trams de pujada més divertits, ciclables i costeruts que hem fet fins aleshores. A l’agregat d’Arbúcies, on hi arribem cap a quarts de dues, hi fem parada per agrupar-nos i un conegut ens guia per fer el següent tram cap a Sant Hilari. Si el darrer sector ha estat distret, aquest és d’un tedi important: fem tot pista i carretera fins la capital de les Guilleries. Hi ha gana i anem tard, la qual cosa ens fa anar a una marxa no gens lenta. Fem un tiberi al primer restaurant que trobem a l’entrada del poble.

En sortir, el cel és encapotat i fa fresca. Sense fer massa desnivell, però si algun repetjó, traspassem el coll de Llevanyes i comencem la davallada cap a Osor. Llarg descens d’uns sis quilòmetres on passem els masos de La Riba d’Amunt, La Riba d’Avall i el Ripoll, on en aquest darrer, la parada és obligada per observar la imponent grandària de la casa i els treballs de restauració que s’hi duen a terme. Tot seguit arribem a la font, a tocar pràcticament d’Osor, on tornem a carregar bidons i bosses d’aigua. Travessem el poble i com que anem justos de temps, ni tant sols hi fem una petita aturada per caçar amb la càmera un petit instant. Decidim, per la mateixa raó, de fer carretera enlloc de camí fins el coll de Nafré. Espurneja. La Mare de Déu del Part l’haurem de visitar un altre dia.

Ens agrupem al coll i davallem, ara amb pluja, cap al pantà de Susqueda. Passem la presa i enfilem per pista vers Sant Martí Sacalm. El primer tram es fa, per alguns, un xic pesat. El terra és moll i molt tou i costa progressar. De mica en mica però, es va agafant el ritme. Gotellada. Fem re-agrupament a mitja pujada que coincideix quan la pendent no és tant forta. Ens refem amb alguna barreta energètica i continuem fins a Sant Martí on hi arribem amb un bon xàfec. Ens aixopluguem al cobert del Santuari. Estan preparant el col·legi electoral per l’endemà: hi ha eleccions. Veient el temps que fa, optem per preguntar als candidats, seguici ò gent que ens sembla del país, quin és el millor camí per arribar a les Planes: ningú en sap res. Aquests si que són bons candidats. Anem bé.

Ens aturem en una cruïlla per consultar els senyals però part de la colla ja ha tirat avall per la carretera en direcció a Amer. La millor opció haguera estat passar pel Noguer, vorejant la cinglera del Far, que ens abocava de dret a les Planes. La por de pluja ens fa anar a fer la gran volta i continuar per la carretera. A Amer ens re-agrupem. El darrer en arribar és en Joan V., que ho fa amb una cara més de l’altre món que d’aquest. No s’ha abrigat prou i li manca energia. Entre les vuit i quarts de nou arribem a les Planes. Portem uns quants quilòmetres de més dels que ens diu la guia. Fins a Olot n’havíem d’acumular cent-dotze. A Les Planes en portem cent vint-i-dos. Haurem de tocar el crostó a en Miquel T.

Ens posem a cobert de la benzinera on hi preparem un refrigeri pels que vagin arribant. Cau un aiguat considerable. No podem continuar i molt menys per la carretera. Ens perdrem el tram més bonic de la jornada. Decidim d’agafar el bus que passa a un quart de deu. En Martí i en Manel resten amb les bicicletes i truquen als telèfons de transportistes que amablement ens ha donat el treballador de la benzinera, que vés per on, és de Mataró.

Arribem a Olot cap a un quart d’onze. Sense dutxar-nos ni canviar-nos, ens fan sopar. Gairebé acabat el repàs, arriben els companys amb les bicis. Les descarreguem i agraïm al xofer el favor fet, que, quan se’l trucà, tot i estant sopant a taula, s’oferí molt voluntariós a dur companys i bicis fins a Olot a canvi de res. Fins i tot, el camió el tenia carregat fins dalt de fusta que s’afanyà a buidar. Des d’aquí, volem fer saber que al món, també hi ha persones. Gràcies Joan Soler.

Les previsions meteorològiques per la segona jornada no eren bones, però no calia alarmar-se. Primer de tot, un bon descans que l’endemà es veuria amb uns altres ulls. Mirem una mica la tele per agafar bé el son, però amb el zàping arribem als Morancos que ens fan petar de riure amb les seves grolleries. S’ha dormit, en general, força bé. Tot esmorzant hi ha dubtes, consideracions, decisions preses, és a dir, debat sobre el fet de continuar o tornar a casa. N’hi ha que han mirat les previsions a la tele i els ha refermat en la decisió de no seguir, però si tornar endarrere per carretera i amb la mateixa possibilitat de mullar-se. Era dels ferms partidaris de seguir. Ho tenia molt clar: disposàvem de dos dies per endavant i valia la pena arriscar-se, encara que no assolíssim l’objectiu. El recorregut a fer s’ho valia i sempre érem a temps de tornar enrere. També s’han de tenir en compte els camins d’escapatòria i llocs per arrecerar-nos que ens aniríem trobant al pas. No sóc persona per intentar convèncer ni persuadir ningú. Vaig donar les meves raons a qui em semblà més adient i que podria fer canviar de parer als dubtosos, si ell n’estava d’acord. No va ser així.

Els cinc que finalment continuem, restem una mica decebuts i alhora sorpresos de la decisió dels altres nou. Molt més per la iniciativa d’uns, que per la decisió dels altres. La qüestió és que a les nou del matí ens acomiadem dels companys. En Valentí, En Manel, En Giovanni, En Carles i jo iniciem la segona jornada que ens ha de dur a Prats de Molló, car ja hem decidit d’antuvi, d’anular l’estada a Marialles. L’Albert s’encarregà de trucar al refugi. Passem La Canya i Llocalou, encara amb el regust de l’abandó, i enfilem la pista fins el Joncar on hi fem parada. Tot i que el cel és tapat, no ens ha caigut ni una gota. Intentant fer un tram de pista dret i pedregós, peto la cadena. L’adobem i intento de nou la zona pedregosa amb èxit. Superem un tram de fangar que hem de fer a peu. Hem guanyat quatre-cents metres de desnivell des d’Olot quan passem el coll de Passasserres. Davallem a l’Hostal de la Vall de Bac per la pista de Colldecarrera. Passem pel cal Ferrer i per l’antic i restaurat Molí que és el portal de l’engorjat del Bosc del Quer. Fem algunes aturades per adobar punxades i aprofitem per gaudir de l’eco que ressona a la vall. Divisem Sant Miquel de Pera que és mig tapat per les boires, però la possible pluja no ens angunieja. Coneixem el camí. Una gran esllavissada de terres que hi hagué al 1988, ens obliga a fer un tram carregant la bici per vorejar l’esvoranc per la part superior. El corriol fins al Saguer de Pera és encisador. A partir del mas, el camí ja és carreter, tot i que pedregós, fins el Coll Sagordi. És la darrera pujada abans de dinar a Beget.

Anem a cercar la pista del Salomó. A la pairalia ens saluda un dels estadants abans d’emprendre-la amb el corriol trialer que davalla fins el Bolassell. A mig camí hem hagut de fer una altre parada per punxada d’en Manel. Es va fent tard. Passem el pont romànic del Bolassell, el Molí d’en Quelet i tot seguit arribem a Beget fent de les nostres enfilant els carrers esgraonats. Fem un bon tiberi al restaurant El Forn, on som molt ben atesos. Ens deixen, també, netejar les bicis al pati. Agraïts, preparem els estris i engrassem la transmissió i no dubtem ni un moment de pujar per l’espadat del Grau, el corriol del qual comença a sobre mateix del restaurant. El fet d’anar a peu ens servirà per ben païr l’àpat. Aprofitant les aturades, contemplem el poblet que de seguida s’allunya als nostres peus. I entre rots i pets, tret dels darrers dos-cents metres, arribem a l’Oratori a peu. Fem una petita “pregària”, unes trucades a familiars i amics -als pordepluja- i enfilem fins a Malrem, entre pedalejada i carregada. El paratge i els prats de Bocabartella ens captiven i l’arribada a Malrem ens satisfà. Estem contents. Fins i tot ha lluït el sol. Captem el moment amb les càmeres i ens preparem pel descens que esperàvem amb delit. Si mal no recordo, son quarts de sis de la tarda quan passem el coll.

Arribem eufòrics a La Manera. El corriol ens fa embabaiar, ens magnetitza: ens té el cor robat. Al pont de Terra Roja, abans d’entrar al poble, hem d’adobar -no sé quantes en fa-, la roda d’en Manel. Al poble, carreguem aigua, fem turisme i un petit memorial a l’allau de refugiats republicans que després de la guerra, arribaren en ple hivern i en condicions miserables a la població. Els habitants, en aquell temps uns tres-cents, no estalviaren en ajuda.

Passat el poble, ens dirigim a cercar el camí del Coral. L’enfilem. El principi és molt dret i fem algun petit tram a peu. En tombar al Bac de la Guilla, el camí planeja entre boscos de castanyer i fosques fagedes. Divisem entre branques, el Santuari. Quan hi passem per sota, cau alguna gota. La llum és escassa per la nuvolada. Restem un xic perduts en una de les cruïlles i decidim d’enfilar pel camí més fressat, que ens ha de dur a can Molins. Amb pluja, però més alleugerits de tensió, arribem a la casa. Continuem per la pista fins la carretera. Haig de fer una parada per inflar la roda. M’ha anat fent la guitza, perdent aire, des de la Vall de Bac. Sembla que l’aigua ablaneix el líquid anti-punxades. Arribem al coll de la Guilla. Són dos, tres quarts de nou. Ara plou amb ganes. Ens abriguem i decidim, car no hi ha prou llum, de baixar per la carretera que és ben molla.

Arribem a Prats a les nou. Eufòrics, celebrem l’arribada i ens adrecem al primer hotel que veiem a la plaça. Ens atenen amablement i guardem les bicis abans d’anar a les habitacions. Estem afamats i havent-nos refet amb una dutxa calenta, anem cap al restaurant a fer una pizza. La fem petar comentant la jornada que ha estat molt positiva i preparem la següent que es presenta difícil. No es pronostica mal temps, però si molt de vent. Hem de córrer per arribar a l’hotel: cau un bon ruixat. Ens colguem al llit satisfets.

El despertador sona a les set. A quarts de vuit som esmorzant. Abans de preparar el material i les bicis, anem a comprar un mapa del Canigó. Hem d’acabar de decidir quin itinerari farem per arribar a Prada sense fer el cim, quan de temps disposarem per tornar per carretera si convé recular, etc. Hem de valorar les diferents opcions, l’autocar ens espera a Prada a les sis de la tarda.

Finalment, hi ha unanimitat en pujar al Pla Guillem, baixar a Marialles, Castell, Vernet dels Banys i continuar avall cap a Prada. Ens preparem per marxar, sense tenir massa clar l’itinerari de fugida per carretera, si s’escaigués. Agafem doncs la carretera fins a Sant Salvador. A la cruïlla on comença la pista ens aturem. El vent bufa fort ja a la vall. Proposo d’enfilar una estona per la pista i valorar un xic més amunt com es presenta el panorama. Davant la incertesa de la meteorologia i el temps a emprar per la carretera fins a Prada, s’opta per recular i a Prats, informar-nos exactament de com arribar-hi per carretera. Tornem un xic cap-cots.

A Prats ens informen de l’itinerari a fer. Si haguéssim tingut un mapa de carreteres, la visió haguera estat diferent, fins i tot abans de començar a enfilar cap al Canigó: potser hauríem arriscat una mica més. La decisió ja era presa i agafem carretera avall fins a Ceret. Abans de dinar comprem una safata de cireres que ens la cruspim en un tres-i-no-res. Ens entaulem en una de les terrasses del passeig fora muralles on l’ombra dels grans plàtans i el vent que gira, donen una agradable frescor i asserenen els ànims.

Havent dinat, consultem un mapa de carreteres que trobem en un plafó del carrer. En veure que som tan a prop de l’autopista, truquem a l’empresa d’autocars per què ens reculli al peatge d’El Voló. Quedem allí a les quatre. Ens resta temps. Fem un petit tomb turístic pel centre històric del poble. Mentre ens esperem al peatge, prenem les darreres imatges del Canigó. És cobert per un casquet de boires que no paren de bellugar-se. Aquest fet contraresta els nostres brins de decepció.

A reveure,

Joan Lladó

Els corriolaires (mountain-gays): Sergi C., Miquel M., Marcel T., Martí M., Joan V., Enric S., Anscari N., Andreu C. i Albert G.
Els corriolaires (com manen els déus): Valentí T., Manel T., Joan Ll., Giovanni L. i Carles Ll.

Agraïm als Marxaires del Canigó l’empresa del sender.

Les dades:

Sort./Arrib. Distància(qms) Veloc. mitj. Temps(h) Desnivell+
1er. dia Mataró-Olot 122 12.5 9.55 3341
2on. dia Olot-Prats 58 8.1 7.2 3750
3er. dia Prats-El Voló 51.9 22.4 2.2 700
TOTAL Mataró-El Voló 229.9 14 19.35 6791

 

Les fotos, cliqueu aquí.
El video d’en Gio: cliqueu aquí.

 


  1. Bé, no heu arribat al Canigó però gairebé. La veritat, no pensava pas que arribéssiu tan lluny… Que ens consti, sóu els primers vehicles de tracció animal que heu arribat fins a Prats des de Mataró pel Camí del Nord, almenys en aquests temps moderns. I no em toquis gaire el crustó per això dels kms fins Olot, que heu agafat força carretera i ja se sap…

    Salut !

    Miquel T.

  2. En primer lloc el que vull dir és que la descripció que ha fet en Joan és senzillament perfecte, jo només vull reflexar el que vaig sentir durant la travessa, aquelles sensacions que sents i que en altres sortides no has pogut manifestar.

    Després d´una primera etapa llarga i força dura, plujosa i no molt bonica arribàrem a Olot tard, el dia en general havia anat bé. Catorze corriolers són molts i la probabilitat de tenir avaries era molt elevat. Llàstima de la pluja final i del quilometratge que era d´uns 30 quilometres més del que teniem previst, arribàrem a l´hotel i ja sopats i amb roba neta, les bicis al garatge i tots junts altre cop ens acomiadem per anar a dormir, sense la certesa del que farem l´endemà, quedem d´hora, a 2/4 de 7 posem el despertador per estar a les 7 al menjador per esmorzar. En Marcel i jo som puntuals. A fora no plou, més aviat fa sol encara que fa força fresqueta. Poc a poc els corriolers ens anem retrobant, l´ambient és distès i els comentaris com  sempre: a veure qui la diu més grossa… De sobte sento dir a l´Enric que les previsions metereològiques són molt dolentes i que ell torna per carretera. Collons, penso, (és la primera vegada que faig servir aquesta expressió en el blog). Aquestes paraules, encara és l´hora que em ballen pel cap, fins i tot hi vaig somiar. El cas és que després d´uns moments d´incertesa sobre el que hem de fer, jo decideixo continuar de la manera que es pugui, plogui o no plogui, tot abans que tornar per la carretera. Mentre ens preparem les coses que ens hem d´emportar i un cop al carrer posant oli a les bicis, i com sempre fent broma, de sobte quedo astorat, trist, només seguim la ruta cinc dels catorze corriolers. Se´m trenca el cor. Sembla que no pugui ser, m´acomiado dels que tornen a Mataró trasbalsat, tot ha anat molt ràpid i sinceramenta no m´esperava una cosa així.

    Bé, en qualsevol cas, els cinc corriolers que quedem seguim la ruta que teniem prevista en un principi, una mica moixos per la situació. El primer coll que enfilem, el coll d´en Bac se´ns fa una mica dur, anem fent xino xano, quan quasi arribem a dalt, en Joan trenca la cadena, l´adobem i continuem la ruta. Una ruta maquíssima, lenta, això sí, però molt entretinguda. Després d´una bona estona arribem a Baget on hi fem un àpat tan fantàstic com merescut. El noi del restaurant fins i tot ens deixa netejar les bicis amb una manguera. Reprenem la ruta i deixem aquest bonic poblet enrere, superant el coll del Malrem. Carai noi!!, jo diria que el recordaré tota la vida, el superem després d´una bona estona de caminar i fent un petit descans a l´oratori on aprofitem per parlar amb les famílies i els mountain bikes? que han tornat a Mataró.

    Cal dir que fins el moment no ens ha plogut ni una gota. Després del Coll del Malrem fem un bonic descens fins La Manera, ja som a la Catalunya nord i tenim Prats de Molló una mica més aprop. Ens queda però encara superar 2 colls, es fa tard i estem bastant cansats. Anem fent poc a poc per uns bosquets preciosos fins arribar a Can Molins i d´aquí a la carretera que ens ha de baixar fins a Prats de Molló. Finalment s´han complert les ditjoses previsions i es posa a ploure amb ganes. Arribem xops com pops i el primer hotel que trobem ens donen habitació, això sí, no ens poden donar de sopar perquè és tard, ai aquests francesos. Ens dutxem i sortim pitant cap a la pizzeria on vàrem dinar a la volta a la Cerdanya. Sopem de conya. Estem contents. Fins i tot prenem un parell d´ampolles de vi per entrar en calor. Anem a l´hotel. Aquest cop comparteixo habitació amb en Manel. Estem cansats, no ens costa gens adormir-nos. De sobte aquella veu: el monstre de la carretera començo a somiar, m´adormo i em trobo a l´habitació de l´hotel d´Olot. Sento aquella veu dins del meu cap, de cop estic en una estranya carretera pedalant i patint molt, pedalo sol i lluny, molt lluny hi ha un altre bicicler, el monstre de la carretera. vol que li vagi al darrera, però a mí em costa seguir-lo, la carretera és recta, fa un sol que espetega les pedres, està envoltada de camps de blat per tot arreu. Al costat hi sou vosaltres, els corriolers, vestits amb el mallot taronja de l´alpina, amb un barret de palla al cap.Em dieu adéu amb la mà amb un somriure… jo no sé perquè no puc estar amb vosaltres, passo pel costa vostre i no us puc parlar, no veig les vostres bicis. Els cotxes que m´avancen es giren per mirar-me i abaixant la finestra em diuen: els petits cànvis són poderosos. No entenc res. No puc pedalar més ràpid. No sé que passa.

    De cop em desperto a l´habitació, en Manel dorm, quin descans, tot ha sigut un somni. Però qui era el monstre de la carretera? Potser aquella veu? en cap moment li veig la cara, l´únic que sé és que pedala molt de pressa. L´endema després d´esmorzar decidim enfilar cap a Marialles, els 5 corriolers sabem el que ens espera, jo estic entre la il.lusió i el respecte de com anirà una pujada tan llarga. Tirem en direcció a La Preste i quan portem uns 4 quilòmetres es nota més fred i vent. Després de parlar-ne decidim tirar enrere i baixar per la carretera. La neu es veu a prop i aquell vent a dalt a més de 2000 metres sería insoportable. Desfem el camí fins a Prats de Molló, fem una mica de turisme, quatre fotos i seguim. Dinem a Ceret, després d´haver fet una degustació de cireres de la comarca del Vallespir. No son com les del Maresme, però es deixen menjar. Després de dinar seguim fins a Le Boulou on ens recull el microbús per portar-nos cap a casa.

    Fins aviat

  3. Hola a tots els bikers,

    Jo només el que voldria afegir, ja que està clar que l’itinerari amb la descripció d’en Joan està molt bé, és les sensacions "dolces-amargues" d’aquesta ruta.

    A què em refereixo? Doncs que per un costat vaig disfrutar molt arribant fins a Prats de Molló, i com no estic molt orgullós dels meus quatre companys de ruta (dels altres també, però en d’altres moments). A més el camí, corriolets i paisatges per on vam passar ben bé es valen una remullada, i moltes més si calen (inconmensurable can Salomó, el coll de Malrem, el pont romànic, l’eco de les gorgues, els caminets de can Molins i el santuari de Coral,…).

    I per altra banda, juntament amb la retirada a la Volta a la Cerdanya de l’any passat, està clar que el Canigó li costa deixar-se ser superat i assolit per nosaltres.

    Això et deixa un regust que està clar que es converteix en un repte que esperem algun dia s’haurà de superar.

    Només voldria acabar amb una imatge que em va quedar grabada, i era quan estavem a Le Boulou esperant el microbus i a la distància podiem contemplar en una tarda molt asoleiada com el Canigó al fons era l’únic lloc on estava enboirat i força tapat.

    Confiem i desitjem en que algun dia, no molt llunyà, serem capaços tots plegats de destapar-lo.

    Malgrat totes les adversitats, moltes felicitats a tots els que vam tenir la valentia de sortir des de Mataró per a fer una ruta en 3 dies de quelcom que és força innaccesible.

    Ens veiem,

    un company que està orgullós de tots vosaltres… i de la canalla també(cooootxeee; dreeetaa)

  4. bon dìa, nois.

    és diumenge dìa 10, son les 8 del matì. fa un dia radiant i tinc devant meu l’ espectacle impressionant del volcà Etna amb els seus 3350 metres, dominant tota la costa est de Sicìlia amb els seus pobles encara mig endormiscats, els seus jardins mediterrànis de tarongers i llimoners i el mar Jonio desde Taormina fins a Catania.

    ès estrany, aquesta nit passada vaig anar a llit tard, després d’ un sopar amb germans i amics d’ un temps passat i que es va estirar fins les tantes, i aquest matì em desperto cap tres quarts de set i ja no tinc son…..no haig de fer rès i això s’ em fa estrany….és com si tingués un rellotge fisiològic dintre meu que m’ obliga a aixecar-me del llit i a mirar el temps a fora……

    fa ja més de 10 anys que sortim gairebé cada diumenge de l’ any junts en bici i pateixo sens dubte d’ una mena de sìndrome d’ adicciò compulsiva que fa que em costi veure passar un diumenge sense la sortida de grup per la montanya. Sé que hores d’ ara estareu pedalant i us veig perfectament un per un, deixant anar les ximplerìes de sempre tot pujant per la nostre serralada….

    Aixì que he obert el portatil del meu nebot Alessandro i m’ he ficat dintre al nostre bloc per a posar-me, si més no, al dìa dels ùltim articles del nostre bon Pistons i dels comentaris que, n’ estaba segur, haurìa trobat després de l’ aventura del Camì del Nord i que no havìa encara llegit.

    Doncs, el "vostre corresponsal a Sicìlia" s’ afegeix a la tertùlia virtual. Perdoneu de pas el sovintejat mal ùs del accents, pero el teclat que faig servir em complica força la feina i empitjora el meu ja baix control dels accents "polacs".

    En primer lloc, no puc estar-me de felicitar en Pistons per la "exquisida" factura del seu article, cosa que d’ altra banda ja és usual, i de felicitar també a l’ Home Senzill per a la seva intervenciò i les seves "subtils i punyents metàfores nocturnes"…..

    Comparteixo -ja ho sabeu- la seva opiniò sobre l’ estrany epìlog de la sortida del Camì del Nord, jo també vaig tornat a casa amb un estrany regust de boca, agridolç per dir-ho d’ alguna manera. Tampoc crec que sigui necessari fer-ne una tragèdia, les condicions del temps el primer dìa varen marcar uns quants, i les previsions de la tele -sovint inoportunes i no sempre encertades- van fer la resta amb els altres que en canvi no estaven marcats. No vull ficar’m-hi massa, ni per a criticar els que varen decidir plegar ni per a lloar els que varen(varem) tirar endavant, pero sì tinc la clara impressiò que les opinions d’ uns varen influir la decisiò d’uns altres que possiblement haurìen continuat i que en canvi es varen desanimar. Al fì i al cap, ja sortint de Matarò sabìem que el temps ens l’ haurìa jugada, un moment u altre, al llarg dels tres dìes, que ens enfrentavem a un repte considerable que havìem aceptat i pel qual ens havìem preparat i mentalitzat durant les ùltimes setmanes i mesos.

    Potser, si la proporciò agués sigut al revés -cinc tornant enrere i nou continuant, la cosa haurìa sigut menys "traumatica"……..

    De totes formes, una consideraciò que crec en tenim que treure tots plegats: la sortida de cloenda de l’ any que fem cada estìu, penso que s’ haurìa de tornar a enfocar amb la òptica i l’ esprit de les que es feien sempre, o sigui triant un recorregut que estigui més "cicloturistic", a l’ abast de tot el grup i pensat en funciò del nivel mitjà d’ el mateix, que no representi un repte massa difìcil de superar per a ningù de la colla, per respecte a l’ esprit de unitat i companyerisme que no s’ ha de perdre  mai i que ens caracteritza entre d’ altres coses.

    El camì del Nord encarat de la manera que ho varem fer nosaltres, per un grup tan nombròs, va resultar un gran repte el primer, el segon i el tercer dìa. Encara que el temps ens agués acompanyat, em sembla que no haurìem aconseguit complir el programa de totes formes.

    Doncs, no perdem els ànims, i comencem a visualitzar ja la propera escapada de l’ any que vé, que si no m’ equivoco haurìa de ser a Mallorca, per la Serra de Tramuntana, ja que us resistiu a venir tots plegats a fer-la aquì a Sicìlia, com ja havìem decidit per l’ any passat! Un any u altre aconseguiré portar-vos-hi!

    Au vinga, corriolaires (mountain-gays i no), ens veiem a la tornada.

    Per cert, ja havìem quedat que tornarìem a pujar a les Bulloses al juliol, no us en oblideu………..

  5. Felicitats a tots els corriolaires que vau fer el Camí del Nord sobre tot els q’el van arribar a Prats de Molló!!!…
    Una bona gesta de btt-ros valents!. Jo l’he fet eb btt fa uns 4 anys tot sol pero nomes fins a Arbucies tot agafant el track GPS, i desde Olot fins a Prats a peu per marcar amb pintura el GR83, ajudant aixi als meus amics Marxaires de Mataro!.
    Ara, espero tornar a fer l-ho sencer i si vosaltres el voldriau repetir aquest estiu m’agradaria afegir-me al vostre grup.

    Felicitats an Joan per la web també i gracies per l’atenció,

    Salut i a disfrutar de la bici
    Jordi Sandor

  6. Primer de tot felicitar-vos per la vostra aventura i pel vostre blog. Sóc un habitant del món mundial i més concretament de Badalona. Amb uns companys estic organitzant pel més de maig una sortida de tres dies per fer el GR 83 però amb sentit sud, però tinc algun dubte existencial els quals espero que m’ajudeu a resoldre. Per cert, vau fer servir GPS? i si és així que teniu el trak? M’agradaria conseguir-lo ja que així podrem fer que la sortida sigui una mica més àgil, sinó l’hauré de fabricar, però això porta molta feina i si m’ho puc estalviar millor.

    Ja us aniré escrivint, moltes gràcies per tot per avançat.

    Oriol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.