BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

13-D MATINAL DE DIUMENGE AMB TRAÇAT DE NIT. 2009

Per Joan LLadó

En la primera tanda de referèndums per la independència després d’Arenys de Munt, malauradament, els corriolaires de Mataró no vam poder exercir el nostre vot a les urnes perquè a la ciutat no hi va haver la iniciativa per convocar-nos. Espero i desitjo que un dia o altre aflori l’empenta dels capgrossos per poder donar el suport necessari a la resta de compatriotes per aconseguir la tan anhelada llibertat que tant pregonament es guarda, més que res, per por. Ha estat un bon punt de partida. No ens hem d’aturar.

Com diu el títol de la crònica, hem fet una sortida de diumenge amb traçat de dimecres a la nit: Encetant per l’ermita de Sant Jaume i per ca l’Ànima, hem enfilat cap el turó de Sant Jaume per endinsar-nos pel corriol dels avis enginyers fins a can Martí de la Pujada. Arribats al Rovell de l’Ou, en Jordi ha proposat de fer un nou caminoi que surt molt a prop de la cabana dels caçadors a la Plana i que mena a la pista dels porcs, a la capçalera del torrent de Coll de Bocs. Hi hem accedit primer baixant el Rovell de l’Ou per l’esperó i pujant després pel corriol fins, com dèiem, prop de la cabana. El primer tram, tot i que curt, es podia haver estalviat perquè és un nou camí obert paral·lel al que ja hi havia. El que no ens convé és fer-ne un gra massa. El segon tram, resseguint vells i abandonats camins de vinya, va flanquejant fins tornar-nos a la pista com us deia. Bonic i ben treballat. Comentari d’en Pep: camí d’anar a esmorzar a can Batlle.
Decidim de tornar cap a la granja per baixar per l’opció més engrescadora, el corriol que mena al torrent de Coll de Bocs, per sobre del mas.
Baixem després per la riera d’Argentona i la resseguim fins la  de Clarà. Continuem per carretera fins a can Carmany i ens endinsem al seu torrent per enfilar, per la vessant de Clarà, un bonic corriol que enllaça amb la pista de la pedrera del Groc. La seguim tot passant per la mateixa pedrera amb un tram de pujada molt tècnic i de gran dificultat. De seguida som a la Font d’en Quico on ens agrupem per decidir cap on hem de continuar i fer el mos. Ens posem d’acord en anar a esmorzar a can Raimí.
Seguim amunt cap a l’Esquei del Ros. Quan som al capdamunt, prop de la urbanització, a la cruïlla de camins, veig una entrada de corriol que sembla que segueixi les torres elèctriques. M’hi fico sense contemplacions. Tot i haver els esvorancs fresats per les motos, es deixa fer. En Pep ens fa una demostració de les seves habilitats damunt la TDK.
Prop de la Font del Gavatx ens encigalem  -esbarzers que s’arrapen- i per arribar a la riera de Clarà, baixem el talús a peu. En Manel i en Pep no es queden a esmorzar i se’n tornen avall.
Al davant mateix de can Raimí, un senyor que pastura el gos ens recomana que anem a can Ribosa, un xic més avall. Potser feia una vintena d’anys, sinó més, que no hi ficava els peus. Hi havia anat a jugar a tennis amb en Florde, Batu, Sambo i companyia. I molt abans, quan no ens podíem banyar a la platja de Mataró, cap els anys 70, -suposo que sabreu perquè- anàvem a la piscina d’aquest centre esportiu.
Com podeu veure a la fotografia, vam deixar que les bicis s’esbargissin perquè estàven molt nervioses. De tant en quant els convé una cura de repòs després d’un mal tràngol.
Convé dir que vam esmorzar molt bé amb un preu molt assequible. La decoració no és gaire fashion, però l’ambient era acollidor. El recomanem.
Havent esmorzat i havent gronxat una estona les bicis, ens enfilàrem cap a la Font d’en Quico. En Giovanni trencà cadena en aquest tram. Aprofitàrem per fer la xerrada en un revolt. Teníem el fred a dins però tot seguit s’esfumà. Pujàrem per la Font del Castanyer fins el Mal Pas. D’aquí, fins els peus del  Turó de Matacabres per la pista i, pel petit i pedregós corriol que per la falda d’aquest turó al seu vessant de ponent, ens mena a l’entrada del camí de la Brolla de l’Abril.
Passàrem com esperitats per la Font del Llop i sense aturar-nos, com ja és habitual, ballàrem sobre els rocs dels ui-ui-uis. En Carles tot cofoi, també passà el primer tram que sempre se li girava.
En un descens estrepitós, arribàrem al dipòsit i, pel flanqueig dels brucs, al bosc del Gitano, damunt La Barca. Per rematar-ho, cada vegada amb més velocitat, el descens fins a can Riera. Escapada genial.

Fins aviat,
Joan.

Els corriolaires: En Formiga, La Pantera Rosa, El Tete, L’Home no tant senzill, El Senyor, L’Avi, En Prosciutto, El Maestro, Lo Pelat i en Pistons.


  1. Us vaig deixar per anar a una taula. En Logístic m’havia enredat sabent que no en podia negar. Ja li vaig comentar, quan començava a organitzar-ho que calia anar en compte doncs l’acte podria ser un fracàs i enfonsar-nos en una depressió nacional. Anava del tot errat.

    Varen ser 5 hores que a mida que anaven passant tenia cada cop més sensació d’estar fent història. Quan arribava la gent més gran s’em posava la pell de gallina. Va aparèixer una senyora gran, filla de Can Vilanova, davant del saló de pedra, on hi havien 3 taules, i ens va explicar que el seu pare i avi eren de l’Estat Català. L’avi empresonat i el pare al camp d’Argelés. La resta patiren molt durant la post-guerra. Jo callava pq el meu avi era dels nacionals. La dona, emocionada, ens encoratjava i es meravellava pel que estava passant.

    Al vespre llarga espera del recompte sota una estelada gegant penjada de la Sala. Qui ho havia d’imaginar anys enrere. Aquelles hores, amb aquell fred, no erem molta colla, però hi erem, en un acte amb perfecte normalitat democràtica.

    Jo no tinc cap problema en ser espanyol o europeu o el que sigui si els espanyols em deixen ser català. Són ells que no ens volen i no ens accepten, envejosos.

    Que per molts anys!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.