Notes de premsa. Catalana ?

Una breu fullejada a la premsa escrita d’aquest país, n’hi ha que en comptes d’anomenar-se catalana haurien d’usar el gentilici espanyola, és arriscar-se a topar amb la constatació de la vigència de l’autoodi més nostrat. Mentre l’Avui (Convergència i jo) estima notícia de portada la guerra oberta, a cop de decret (no un, sinó quatre), que presenta el govern espanyol contra les competències educatives del nou estatut a La Vanguardia Española (Viva el rey !) i a El Periódico Socialista (portaveu oficiós del govern català) no els hi sembla prou important. Sort encara que a El Punt no se li ha oblidat i ha tingut la deferència de col·locar-ho en portada.
Després als independentistes ens titllen de sectaris !

El problema que no hem d’oblidar és la diferència d’exemplars venuts diàriament per la premsa proespanyola i per la de caire més nacionalista. Abismal, crec que seria la paraula més apropiada.
A la vista de tot plegat em sembla que tenim un problema de difícil solució. I sempre deixant de banda que la premsa, dita estatal, també té a Catalunya una incidència notable.
La Vanguardia es pot permetre el luxe de publicar articles tan surrealistes com el de l’Esther Tusquets sense que ningú obri la boca per expressar la seva disconformitat. És possible fins i tot que algun lector estigui d’acord en els seus plantejaments.
D’El Periódico val més ja no dir-ne res. Com pot intentar semblar imparcial un diari dirigit pel Rafael Nadal, germaníssim del conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal.
Ni ho intenta ni fa l’esforç, si amb en Antonio Franco ja se li veia el llautó ara està cobert pels quatre costats de les roses socialistes.
Si en teniu algun dubte només us cal consultar les anàlisis d’articles periodístics de Contrastant. Abstindre’s persones fàcilment impressionables…
Mala peça al teler tenim si amb aquests mitjans de comunicació hem d’aconseguir la conscienciació necessària per assolir la llibertat.
Per tots aquests diaris el nacionalisme és una rèmora o un gra al cul, com preferiu.
Ara bé, tampoc cal dramatitzar tenim l’Avui com a guardià de les essències catalanistes. La llàstima és aquesta manifesta tendència cap a la casa comuna del catalanisme (si home, la del senyor Mas). Podria començar citant l’il·lustre Salvador Sostres però em quedo amb un parell d’articles d’El Senyor de les Miquetes (1 i 2). Ho sento però se li nota tan la mà que li dona de menjar que no puc estar de preguntar-me: Costa molt intentar, ni que sigui una mica, fer un periodisme més equànime ?
Per acabar un parell d’apunts. Estaria bé tenir un diari valent com el Gara basc. Ha estat valent i ha publicat això (se n’ha fet ressò algun diari català de tot plegat ?) . El fiscal en cap de l’audiència nacional Javier Zaragoza ha presentat una querella per injúries al rei (el intocable).
Per als que no esteu al cas només us cal anar aquí i sabreu el perquè de la paròdia de l’ós i el rei a Polònia.
Una última cosa, arrel d’un desafortunat article d’un bloc de La Vanguardia (una altra vegada !) on es feia esment de la mala salut del rock en català s’ha desfermat una agra polèmica a la blogosfera encapçalada per en Pere Meroño. Aprofito aquestes línies per cridar ben fort: Jo també compro música en català !
Des d’aquí donar gràcies a en Pere per la contundència amb què ha defensat la nostra música.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *