L'Argonauta

L’engany va durar vint-i-nou minuts. Suposo que als eterns defensors de les essències pàtries, si companys n’hi ha per tot arreu, els deuria pujar el sucre fins a fer-los canviar el color de la cara.
A mi em va agafar la notícia ajagut al sofà de casa, mentre com quasi cada dia exercia d’observador de l’actualitat que m’anava servint aquesta gran periodista que és la Mònica Terribas.
Avui ens hem despertat amb la notícia als diaris (Avui, La Vanguardia i El Periódico).
M’ha sorprès però, el fet que cap dels diaris catalans de major difusió hagi tret la notícia en portada. Que consti que no ho dic per la importància de la notícia, que és relativa. Però pel que sembla els nostres veïns l’han considerat suficientment important per què si que hi aparegui a les portades de El País i La Razón.

Per què ells i nosaltres no ? Deixeu que us respongui.
Resulta que els espanyols estan acollonits davant aquesta possibilitat per què saben que és real. Necessiten fer arribar el missatge al gran públic per provocar les reaccions necessàries a fi d’evitar un desastre superior a totes les set plagues bíbliques juntes. No passa cada dia que la víctima dels teus saqueigs marxi sense avisar.
Bonic, oi ? Bé, tornant a la terra, vull dir al mar, la veritat és que no ho acabo de veure clar. Potser és que als catalans ens agrada massa mirar-nos el melic, és molt més transcendental mirar com pugen i baixen banderes.
Al capdavall, quina importància pot tenir això en les nostres vides ? Per a fer-nos il·lusions ?
Val més relegar-ho a un lloc des d’on pugui passar més desapercebut no fos cosa… Com sabeu estem en una època on s’ha posat de moda la paraula post-nacional per definir l’etapa on es troba el país.
La qüestió és, tornant al principi, que el reportatge sobre la declaració secessionista, el va fer una televisió francòfona, que seria com si l’hagués fet Televisión Española. Us imagineu ?
I per cert, se m’oblidava, per acabar-ho d’adobar el reportatge va anar acompanyat de declaracions de destacats polítics, entre els quals s’hi trobava l’eurodiputat d’ERC Bernat Joan. Aquests d’Esquerra, quina colla ! Com poden fer broma d’una cosa tan seriosa ?
La cadena pública francòfona amb tot això pretenia forçar el debat entre la societat belga del risc de secessió. A Televisión Española això no li fa falta. No hi ha pas cap risc !
Els catalans tenim tan interioritzada la derrota, cal no oblidar que quan han repartit castanyes hem estat els primers a rebre, que qualsevol pas que ens atrevim a fer sempre ve precedit d’una por generalitzada pensant en totes les hòsties que acabaran petant a la nostra cara.
Ja sé que sóc molt crític però val més no oblidar tot el que s’ha anat succeint d’ençà que vam decidir reformar l’estatut. Ens han dit de tot i més, potser seria hora que no els hi féssim cas, ens hem acollonit i n’hem tret un magnífic estatut, perdó constitució.