L'Argonauta
A la recerca del velló d'or
M’ha costat començar. Ho sé, en sóc conscient. La veritat és que no sabia pas com fer-ho. Un excés de responsabilitat o el pes d’una necessitat que demana trobar les paraules justes per a expressar unes idees que basculen entre l’ideal i la utopia.
Amb il·lusió, salpo cap a un únic destí, espero que amb vent a favor, se’ns dubte carregat de perills incerts.
Les ofrenes als déus constitucionals mai seran suficients per apaivagar la seva ira, sabent com saben que el meu és un viatge amb un únic destí: la independència d’un país que ha viscut massa temps sota el jou dels vencedors d’una guerra de final injust.
Segurament durant aquest llarg viatge trobaré persones que estaran d’acord amb els meus postulats. També n’hi haurà que trobaran que tot plegat són divagacions desproveïdes de qualsevol fonament. A tots ells els he de dir que les meves intencions no van contra ningú (alguns igualment ho pensaran), ni tampoc pretenc convertir-ho en un dogma sagrat. L’únic que desitjo és posar el meu granet de sorra en la construcció nacional d’un país assedegat d’una llibertat que ens neguen sistemàticament per unes raons que no entenc i que considero mancades de legitimitat. Catalunya ha arribat fins aquí per què cada vegada que ha aixecat la veu proclamant el seu dret inalienable de llibertat l’han passat a sang i a foc.
Crec sincerament que els anhels escrits, desitjats, volguts de tots els compatriotes que em varen precedir no poden acabar de cap manera en un altre lloc del que ells, del que jo, del que molts catalans hem somiat.
Jo també vull un estat propi !
Amb il·lusió, salpo cap a un únic destí, espero que amb vent a favor, se’ns dubte carregat de perills incerts.
Les ofrenes als déus constitucionals mai seran suficients per apaivagar la seva ira, sabent com saben que el meu és un viatge amb un únic destí: la independència d’un país que ha viscut massa temps sota el jou dels vencedors d’una guerra de final injust.
Segurament durant aquest llarg viatge trobaré persones que estaran d’acord amb els meus postulats. També n’hi haurà que trobaran que tot plegat són divagacions desproveïdes de qualsevol fonament. A tots ells els he de dir que les meves intencions no van contra ningú (alguns igualment ho pensaran), ni tampoc pretenc convertir-ho en un dogma sagrat. L’únic que desitjo és posar el meu granet de sorra en la construcció nacional d’un país assedegat d’una llibertat que ens neguen sistemàticament per unes raons que no entenc i que considero mancades de legitimitat. Catalunya ha arribat fins aquí per què cada vegada que ha aixecat la veu proclamant el seu dret inalienable de llibertat l’han passat a sang i a foc.
Crec sincerament que els anhels escrits, desitjats, volguts de tots els compatriotes que em varen precedir no poden acabar de cap manera en un altre lloc del que ells, del que jo, del que molts catalans hem somiat.
Jo també vull un estat propi !
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No es pot començar un bloc d’una manera millor! M’ha fet molta il·lusió veure que acabes el teu primer article amb la frase de la passada campanya. No sé qui ets, però ets benvingut. I ja saps que els qui volem un estat propi, escriguem a Vilaweb o en altres llocs, ens trobem a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (www.xbs.cat). Ja hi ets?
Xavier Mir