1 de desembre de 2020
0 comentaris

12 – Bellesa i amor

[Ambdós naixements de l’individu i l’espècie són parts iguals d’aqueixa gran successió de fenòmens que el nostre esperit refusa considerar com a obra del cec atzar. – Charles Darwin – L’origen de l’home i la selecció pel que fa al sexe – Capítol 21 – 1871.]

Darwin (a l’obra citada) ja ens feia veure clarament com els animals (almenys els prou evolucionats) senten fascinació per la bellesa, a la seva manera instintiva, esclar, la qual cosa es tradueix, per exemple, en l’eliminació de competidors sexuals per mitjà de complexes danses “rituals”, amb ostentació d’atributs vistosos, etc. A un nivell superior, la qüestió no és si la bellesa (o la lletjor, per al cas) és intrínseca a l’objecte observat o és una projecció de la nostra pròpia ment, o un estat particular del nostre jo. La pregunta és: per què l’animal humà percep bellesa, o el contrari, en el que sigui? Per què dimonis una criatura bípeda és dotada d’emoció estètica? No és estrany des del punt de vista de la supervivència evolutiva? Si, doncs, no sentim “vibracions” positives o negatives davant tal o tal paisatge, etc., s’acabaria l’espècie? No es tracta d’un tema menor, aquest, que (gairebé inevitablement) apareix lligat a l’etern tema de l’amor (un altre gran misteri que, en general, és despatxat imprudentment amb alguns llocs comuns). Car l’amor, examinat fredament en “condicions de laboratori”, com agrada al prevalent paradigma, seria, doncs, poc més que una sèrie de reaccions químiques al cervell. Deixant de banda, momentàniament, que tals reaccions (i la química, en general, la física, etc.) mereixen un examen més profund des del punt de vista filosòfic, cal dir, almenys, que el fenomen anomenat “amor” obliga a discernir (en un sentit poc físic) la xarxa d’impulsos que un aparent ésser fàctic projecta en la xarxa corresponent d’un altre ésser (no hi fa res si recíprocament, en principi) amb necessitat irresistible, mentre fa, així, una “incorporació” virtual, o una mena d’absorció, com vulgueu, de l’altre, el qual, doncs, esdevé una part difícilment distingible d’un mateix. Naturalment, ja que en aquest món tot té un final, la fi de l’amor (és a dir, la fi de la mena de “màgia” estranya en què consistia tot plegat) comença per un dels dos pols en joc (a menys que no fos ja unilateral) tot produint una inexorable sensació d’esquinçament dolorosíssim, en tant que, en efecte, és una part d’un mateix que se’n va, metàfores a part. Poc té d’estranya, doncs, la sensació de “abandonament” experimentada en tals casos per un ésser paupèrrim, un autèntic nàufrag existencial, que s’enfronta, doncs, a la tasca titànica de reconstruïr-se no només ell mateix, sinó també tot un món associat al jo, car és evident que (sense una “realitat externa”) el feix d’impulsos manca de referències per a constel·lar-se i esdevenir individu. Tot això condueix, pas per pas, a la qüestió candent de l’així anomenada violència i abús “de gènere”, si s’admet l’anglicisme. Hem de reconèixer que les restes de la moribunda era patriarcal pesen fortament sobre una espècie que sofreix una transformació no tan ràpida com ens agradaria i, a més, admetre la dificultat de fer acceptar tal evolució a una multitud d’espècimens d’escassa maduresa emocional (no necessàriament adolescents) als quals s’intenta endossar, amb ingenu “wishful thinking” una educació social exprés que (com la seva bessona, l’educació sexual) cull un previsible fracàs, atesa la negligència de les causes essencials associades a l’estructura profunda de l’ésser contingent. Caldrà un munt d’ajuda divina, doncs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!