10 – El lliure arbitri

És lluny de ser evident l’existència d’un món objectiu. Només hi ha (essent optimistes) la “superposició” de sis o set mil milions de subjectivitats. En efecte, allò que podríem anomenar “entrellaçament” d’una multitud de visions “personals” és tot el que hi ha. Segons els sacerdots de la ciutat de Tebes, a l’antic Egipte, no existeix res si no pot ser anomenat, és a dir, tot accedeix a l’existència des del moment que algú (un ésser dotat de raó, doncs) proveeix cada pre-ens amb un nom, per mitjà del qual pot ser conegut i separat del magma de la indiferenciació primordial. És interessant notar aquí la proximitat de tal creença amb la narració bíblica del “primer home” posant nom als animals, procediment per mitjà del qual el món esdevé “abastable”, en el sentit que tot comença a encaixar en nínxols classificables i susceptibles, doncs, de recuperació parcial en temps adequat per a les nostres febles capacitats cognitives. Naturalment, en aquest ordre de pensament, qualsevol temptativa de superar el sistema tancat d’accés al coneixement (per exemple, obeint la simbòlica serp del paradís) ha de ser castigada i reprimida immediatament, no fos cas que aquest homenet/doneta adquireixi una alta opinió de si mateix, perquè “ha esdevingut com un de nosaltres”, els elohim. L’essencial contradicció en tot aquest complex simbòlic (contradicció que lluny de perjudicar la comprensió del mite més aviat l’il·lumina) rau en la percepció de la divinitat com quelcom que obre i tanca camins, al mateix temps. Així, som objecte d’una estranya amalgama de prohibició/permissió/incitació subliminar, per part d’un ésser infinit i incomprensible que, per la seva pròpia infinitud, pròpiament no existeix, al feble nivell existencial on ens movem. És necessari, doncs, acceptar la brutal contradicció que subjau la nostra humil condició d’ésser fàctic en el món, en tant que (ho sabem) som constrets a obligacions d’índole ètica, mentre l’autoenganyosa “raó pura” ens diu que no hi ha cap prova o demostració de l’existència d’aquell (o allò) que suposadament establiria les regles amb les quals hem d’anar fent el que ens dicti el capritx, mentre distretament ofeguem el rau-rau de fons que pretén imposar-nos normes (a nosaltres, on s’és vist?). El problema és que som joguina del nostre propi feix d’impulsos constituent, car, mentre creiem exercir la nostra llibertat (ai, las!) som més esclaus dels nostres vicis, quan obeïm de gust (amb una certa ombra de desconfiança) els impulsos contradictoris que ens esquincen. Mentrestant, s’acompleix inexorablement l’etern decret que permet un aparent desenvolupament en el complex trama/ordit del misteriós espai/temps i, amb precisió infinita, esdevé “realitat” fàctica la concreció de les possibilitats virtuals coexistents en la inexpressable presència divina, que acull, com qui no vol la cosa, totes les aparents contradiccions imaginables, les quals, esclar, ocorren “sincrònicament”, tot fent del vel de la nostra ignorància una eterna irrisió.

Afegeix un comentari