3 de novembre de 2020
0 comentaris

8 – Pitagòrics

Prou curiosament, l’univers és mesurable i susceptible de comprensió. Com deia Einstein, el més incomprensible de l’univers és que sigui comprensible. En efecte, en un món en el qual finalment (després d’ardus esforços) pot ser calculada l’edat de la Terra, el Sistema Solar, galàxies, etc. i arribar a la (entre sublim i estranya) idea del Big Bang, per a, immediatament, afegir-hi l’encara més eteri concepte de la matèria sorgint del no-res literalment, és inevitable que ens aprofitem de la “energia” de la nostra pròpia perplexitat per a establir mecanismes compensatoris de l’abisme epistemològic obert entre (per un costat) el coneixement científic objectiu i (per una altra banda) la no gens desdenyable subjectivitat que, al cap i a la fi, és el que ens fa humans, oi? Els mètodes complementaris de datació per descomposició radioactiva de l’urani i descomposició del C-14 són bons exemples de processos químicocronològics que són difícilment imaginables en un univers suposadament atzarós. Contràriament, l’ordre observable impel·leix punyentment a l’adquisició (afegida a patrons innats d’aprenentatge) d’idees inevitablement “religioses”. Naturalment, el prevalent paradigma mecanicista troba perfectament lògic per se tot allò que correspon a pretesos fets objectius, expressables per mitjà de fórmules matemàtiques, o no se’n preocupa gens, o ni tan sols hi pensa. Què s’hi pot oposar? Els pitagòrics, matemàtics (mathematikoi) per excel·lència, segurament s’haurien horroritzat pel materialisme que, en molt poc temps, dominaria el seu món i ocorre novament en l’aparent temps present, com correspon a la fi/inici d’etapa en el curs del gran any. De fet, Plató, el deixeble, ens dibuixa un Sòcrates armat amb arguments d’aparença estrictament racionalista, tenyits amb religiositat de fons, en lluita amb la pobresa moral i humanística de sofistes com Protàgores, que arrossegaven el jovent atenenc amb el resultat de l’acusació i subsegüent condemna de Sòcrates per “impietat”!!!, acceptada per ell amb grandesa i humilitat, com no podia ser d’una altra manera. A penes dues dècades abans del naixement de Protàgores mor Pitàgores (-580 -497) estrictament contemporani de Buda (-560 -480) i de Confuci (-551 -479) i que, exactament com ells dos, advocava per una vida ascètica i profundament moral, per mitjà de la “regeneració” dels vells bons costums que (atribuïts a una era mítica) haurien caigut en desús. Fos certa o no la denunciada decadència, hom no pot evitar ser colpit per la precisió i exactitud amb la qual aquests personatges importantíssims irrompen simultàniament en la seqüència del temps aparent, en llocs tan llunyans i difícilment comunicats i, a més, en el moment “adequat”, donada l’eventualitat d’un pròxim “fi d’etapa”. Contemporàniament, també, els jueus retornats de l’exili babilònic són exhortats per Zacaries a reconstruir el Temple de Jerusalem i fomentar l’observança de normes cíviques i morals en un sentit humanitàriament avançat, mentre els hasidim tracten de reconstruir el danyat edifici de l’orgull nacional i la religió ancestral.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!