4 – Una metafòrica espurna divina

[Qui l’esperit  infinit lo vol creure,
molt li és prop  que part de Déu lo crega

Ausias March – Cant Moral – XXXVII
Editorial Barcino – 1959]

Poèticament parlant, sense allò que en podríem dir una “espurna divina” animant aquests tristos trossos de matèria (tan il·lusoris, pobrets) i atorgant-los la fantasmal consistència que els nostres errats sentits perceben, és evident que no hi hauria res, car és la nostra percepció que fa existir un món, esclar. En un altre cas (és a dir, en absència de subjecte) no hi hauria tampoc objecte. Cal creure, doncs, que el buit en què la matèria consisteix profundament (i del qual, ara i adès, sorgeixen fràgils, tènues i aparents concrecions) constitueix l’autèntica essència de tot. Això ens força a esdevenir una mena de “ajudants” de l’ésser total, en el sentit que la nostra pròpia presència i percepció (també autopercepció) “crea” un món altrament no-existent en absolut. És poc estranya, doncs, la compulsió que ens fa esdevenir, en major o menor mesura, “artistes”. Ens agradaria ser, així, maldestres èmuls del “creador” per excel·lència, aquell que (tot existint i no existint) fa un món que és i no és en un inefable no-temps, tot iniciant la potser impossible distinció entre natura i artifici. La dificultat principal consisteix, en fi, a definir “natural”. Què és natural? Ho són les herbetes i els talls de carn? Perquè, si som naturals, també ho és tot allò que fem, en el mateix sentit que ho són els nius que fan els ocelletes i els caus dels lirons. Els plàstics, aleshores, com el ferro colat i la fusta de construcció, són tan naturals com l’aigua ferruginosa de les deus muntanyenques o el petroli cru del qual obtenim gasolina, gràcies a certes operacions que no podrien ser dutes a terme si no fos per tal i tal reacció química (espontània o induïda) perfectament natural. És responsabilitat nostra el bon o mal ús de la radioactivitat, tan natural, també. Perquè, naturalment, no podem dir que Déu és un observador extern de tot el que passa, ni que forma part del món o que és el món mateix. Més aviat, cal creure que el món (nosaltres i les coses) és “intern” a Déu. L’ésser infinit, doncs, alberga en si mateix (per dir-ho així) el complex de processos i esdeveniments que anomenem món i que ocorre en el buit i el no-res. Naturalment, la carcassa de pura il·lusió i fantasia que solem acceptar com a “realitat” tangible és amb prou feines una dolorosa (encara que irreal) experiència, que només adquireix un cert sentit com a indici del diví suprasentit, el qual no depèn en absolut del nostre feble i fatu coneixement, ans al contrari. Com seria possible entendre el gust estètic i l’amor per la bellesa, que ja experimenten els animals superiors (des dels escarabats fins als goril·les) només com a cega i espontània “estratègia” evolutiva? Quin sentit tindria el gust per la moda o saber distingir moviments artístics i apreciar-ne l’eventual vàlua?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *