3 – El passat d’una il·lusió

És evident que un ésser fragilíssim com clarament som es correspon fil per randa amb la il·lusió de la immensitat de l’espai. L’infinit i vertiginós buit que “internament” ens constitueix fa de contrapunt a l’inconcebible buit total, tot fent-nos esdevenir, així, aparents representants de l’essencial i fonamental no-res. La calidoscòpica i repetitiva imatge de formacions estel·lars a l’entorn proporciona la idea d’infinit a una “realitat” virtual que ja pot ser considerada amb seguretat una pura il·lusió. En efecte, la sensació d’absurditat induïda per la simple idea de l’existència del món (el mateix sentiment que experimentem quan ens encarem amb consciència desperta a la nostra pròpia existència) es deu, lògicament, al coneixement a priori amb què som vagament, inconscientment i eternament dotats que l’univers que s’ofereix als sentits és poc més que una construcció de la nostra ment i, doncs, que el món i la matèria són una il·lusió d’un ésser il·lusori ell mateix, car és clar que som absolutament inseparables del propi món aparent que creiem percebre. Hem d’admetre, així (tot i que ens dolgui i ens sàpiga greu) el fet ineluctable de la nostra nul·litat i la condició falaç de les nostres percepcions, més en l’aparent temps present que coneix la constituent relativitat de tot plegat. La dificultosa comprensió i subsegüent admissió d’un univers que es tanca en si mateix, sense deixar pròpiament res “a fora”, tot creant així un espai paradoxal en el qual (teòricament) es pot viatjar en línia recta i tornar al mateix punt, és la clau per a la inevitable perplexitat que ens és.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *