2 – Anatomia del destí

[Allò que no ha de ser, mai serà, es faci el que es vulgui; allò que ha de ser, serà. En temps oportú succeirà el que correspongui; l’ignorant s’enganya sempre. ( Les mil i una nits – nit 152)

Com es pot escapar al destí? La precaució no impedeix que ens atrapi el fat; és impossible fugir del que és escrit. (nit 251)]

Malgrat l’adjudicació a “forces” externes a l’individu (com una manera infantil de “treure’s el mort de sobre”) en el fons, el dolorós fat, acceptat amb resignació o mig suportat amb actitud rebel i autodestructiva, és sempre comprès, obscurament, com a obra d’un mateix, és a dir, com una previsió intemporal que efectuem, en tant que esdevenim l’aparent duplicat multiforme de l’ésser total. Concomitantment, cal admetre la “realitat” de l’univers com a perfecta il·lusió, en el sentit que (com que no és abastable) l’univers és equivalent a un somni infinit experimentat per un ésser que habita la seva pròpia buidor, paradoxalment. És evident que, per a l’excloent racionalisme que ascendeix de moment, tot demostrant ser una pirueta circense, l’admissió a contracor de la construcció artificial d’un ego subjectiu (en què consisteix el complex procés d’individuació), i la idea d’un fat inconscient, “programat” pel propi subjecte (el qual, a més, és una mena d’holograma individualment representatiu d’un supersubjecte omnicomprensiu) esdevenen totalment inacceptables. Hem, doncs, de mirar de no arraconar la sospita (sovint desdenyosament deixada de banda en la vida quotidiana) que vivim immersos en un essencialment absurd conjunt d’esdeveniments, entenent per “absurd” quelcom no reductible a mecàniques i infantils explicacions. És en aquest sentit, segurament, que Shopenhauer assimila el món a una representació voluntària, car la noció d’absurditat que ordinàriament fem servir cau (contràriament) en l’assumpció acrítica que fem del món com a incontrovertible realitat substancial. Esclar, això ocorre independentment de si considerem o no el món com una “creació”, car, com evidencia l’experiència, es pot ser materialista (ateu o no) perquè res no impedeix viure dominat per la il·lusió material, també en el cas d’aquells que no tenen empatx en admetre un “nivell superior” d’existència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *