25 de setembre de 2014
0 comentaris

Una oportunitat de reflexió : l’equinocci de tardor

Com que no es pot dir que sigui gens desdenyable experimentar una de les dues ocasions que se’ns presenten anualment d’equilibri entre el dia i la nit, en aquest cas amb l’ingrés simbòlic del Sol al “signe” de Balança, convé aprofitar per a fer balanç (i mai més ben dit, oi?) de la feina feta i comptabilitzar el rèdit obtingut en el sentit que tracta de mostrar-nos l’excel·lent paràbola bíblica dels talents. La pregunta adequada a tal fi podria ser: què hem après? Creieu, amics (ja m’enteneu) que els atacs (ni que siguin cibernètics) us honoren? Evidentment, més enllà d’un problemàtic statu quo d’igualtat social (és a dir, l’intent permanent i mai reeixit d’anivellar en la mesura possible la situació de tothom) cal fer un cop d’ull al problema de l’equilibri “intern” de l’individu aparent que ha d’administrar les necessitats bàsiques d’un jo subjectiu, sense negligir la comprensió de l’àmbit il·limitat al qual pertany profundament. Tal acceptació ha de coadjuvar a disminuir la tensió de l’ésser que no en té mai prou, de bens, car creu que tot és poc a fi d’omplir un buit que només pot ser transcendit i sublimat, mai curull, doncs. Cal comprendre que, en un pla pràctic, la suma d’aparents individualitats sotjades per la natural i lògica angúnia derivada de la imprevisible seqüència d’esdeveniments i (en no menor mesura) del fet existencial, dolorós en si mateix, hagi de produir necessàriament els anomenats “comportaments incívics”, els quals, doncs, no són res més que l’expressió “externa” del profund malestar intrínsec i inseparable de l’experiència vital. En efecte, independentment que s’examini la qüestió des d’un punt de vista més o menys convencionalment materialista, en la pràctica el problema es pot manifestar en un ampli espectre de possibilitats, anant des de l’expressió de la màxima brutalitat (en cas de guerra, per exemple) on l’individu, “deixat anar”, pot mostrar absoluta carència de límits, fins al més moderat excés etílic, abús d’estupefaents, simpàtiques i juvenils bretolades, etc. La recerca de l’estat d’inconsciència teòricament facilitat per la droga, la relaxació autoindulgent dels frens socials, a fi de desobeir gairebé impunement les feixugues normes de convivència i la necessitat de diluir la pròpia (i ja de per si feble, il·lusòria i fantasmagòrica) “personalitat” en el magma indistingible de la multitud, de la massa informe, adverteixen clarament de la impossibilitat de “reconduir” la situació en un context d’àrid materialisme i d’incomprensió de la realitat profunda. Cal, doncs, evidentment, efectuar el cíclic “retorn” a l’acceptació humil de la pròpia nul·litat (parçonera “espiritual” del no-res absolut) i admetre, consegüentment, la necessitat del “viatge” introspectiu a la recerca del profund nucli del ser, el místic no-lloc que acull impersonalment l’aparent multiplicitat, tot donant un sentit inaprehensible racionalment al pèlag (també més aviat irracional) del quotidià i aparent “món real” i la lluita per la supervivència. L’equilibri al qual som convidats tractaria, així, de conjuminar l’indefugible pla material i quotidià amb el coneixement més que intuïtiu d’una “dimensió” superior, aquella que ens “justifica”, com diria l’apòstol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!