Als anomenats “Escrutinis” es dirigeix al seu jo en una pirueta conceptual, tot atorgant-li entitat pròpia i “externa”, al mateix temps que li reconeix ser el seu propi no-res, el buit. Raona sobre la mort del “vell Déu” i l’aparent moment present en què encara no sembla haver-hi notícies de l’esperat Déu de l’amor. Recrimina al seu jo atrevir-se a jutjar i pontificar. També li retreu la seva susceptibilitat exacerbada i li recepta una copa amarga d’inferioritat. Seguidament, intervé en la conversa la seva “ànima”, tot establint una magnífica tertúlia. Després, reflexiona sobre la necessitat que la fe no ofegui el coneixement i viceversa. Advoca per un equilibri que fugi de la literalitat i l’infantilisme. Apareix un arquetípic ancià que li adverteix contra la puerilitat de la ciència i l’encamina a la profunditat. Filemó apareix novament i li dirigeix un ambigu discurs alquímic sobre la importància material i simbòlica de l’or. Jung es referma en que no ens podem permetre ser viscuts pel si-mateix, però tampoc deixar-lo de banda, com si no hi fos. La necessària redempció passa per nosaltres mateixos, sense ometre l’altre, tampoc, amb la qual cosa experimentem una aproximació a la essència de la divinitat. Reflexiona, un cop més, a propòsit d’això, sobre la “demència divina”. L’espectre d’una dona morta li adverteix de la importància simbòlica de Hap, en representació dels quatre fills d’Horus, protectors dels morts en el seu viatge a l’inframon. Li explica com els vivents només el perceben en la seva exterioritat. Qui el comprèn profundament, doncs, cal que siguin els morts. Critica durament l’actitud missionera, que hauria d’actuar, més aviat, en clau interna. Cal que les cerimònies i rituals comunitaris es transformin en ponts espirituals per damunt d’allò superficialment humà. L’espectre s’ofereix en sacrifici de comunió als morts, a fi de no recaure en la vida i acusa els temps recents d’oblit i desconsideració. Tanmateix, Filemó exhorta Jung a permetre que en el món hi mani l’home, encara que calgui oferir sacrificis al déus. Qui ets tu, li ve a dir, per a jutjar qui no comprens? El visionari s’indigna amb la seva ànima, a causa dels turments que provoca, però Filemó el fa callar i entona un sentit panegíric a l’ànima, en tant que “engendradora de Déu”. Segueix un llarg i apassionat elogi de l’amor, en un sentit superior, que acaba amb una demanda de Jung a l’ànima, en el sentit que es posi a treballar al servei de la “salvació” de l’home. Reapareix Filemó i declama els famosos “Septem sermones ad mortuos”, amb fortíssimes ressonàncies gnòstiques. Entre altres coses, diu que l’infinit (el pleroma) és i no és, perquè necessàriament conté en si totes les propietats, en positiu i en negatiu. Som en el pleroma i el pleroma és en nosaltres. El pleroma és l’infinitament gran i l’infinitament petit i resol tota contradicció. Tota criatura aspira a la diferenciació i a la individuació, perquè la indiferenciació equival a la mort. Els parells d’oposats, com ara: ple/buit, bé/mal, etc. s’eliminen mútuament i són propietats del pleroma sense pròpiament existir. En canvi, nosaltres posseïm els termes de les oposicions separadament, amb la qual cosa exerceixen la seva efectivitat en nosaltres. Els morts volen saber, són curiosos i el primer que pregunten és: on és Déu? és mort? Resposta ràpida i sense vacil·lacions: Déu és tan viu com sempre, amb el benentès de la seva qualitat d’existent/no-existent, car és la plenitud del pleroma, el qual, com s’ha dit, és i no és, car s’anul·la a si mateix, en tant que suport dels parells d’oposats, com ara Déu/Diable. Afirma, per damunt de tals termes contradictoris, una mena de “personalització” divina del pleroma: Abraxas. Els morts, educats en l’ensenyança religiosa convencional, fugen horroritzats, però tornen l’endemà i cada nit a escoltar-ne més. Filemó aclareix al somiador que Abraxas és cognoscible, però incomprensible (hem d’entendre que es tracta d’una totalitat que exclou el Déu únic superior). Explica als morts la relació d’oposició/complementarietat de la sexualitat i l’espiritualitat, les quals no són propietats nostres, sinó aspectes del pleroma que ens posseeixen. Un cop més (i no és estrany) torna a la imatge de la serp i l’ocell a propòsit de sexe, esperit, pensament i desig. El visionari sent que s’identifica amb Filemó i que hi veu pels seus ulls. El duo, indestriable ja, s’adona que ha superat la “roda de les creacions”. Finalment, l’home és la porta dels déus (la seva comunicació amb el món). És el “ser”, l’instant etern. Comprèn que el seu destí és l’especejament, l’escampall i esdevenir pura ombra, la qual, misteriosament, és el “sosteniment” de l’arbre còsmic. En última instància, l’amor ho és tot i cal complimentar, per fi, la lliçó del Déu eternament renascut. Al·legòricament, es refereix a la destrucció necessària del ser superficial que som (per mitjà d’imatges apocalíptiques i terribles) a fi de permetre el naixement del Déu nou, únic i múltiple, a la qual cosa els déus no poden fer res més que accedir. Dins d’un “jardí” simbòlic, es realitza la profunda identitat del jo/Filemó, l’ombra, Simó el mag gnòstic i la serp abismal. En l’epíleg, Jung agraeix a l’estudi de l’alquímia la comprensió i la capacitat d’ordenar tals idees originàries i imatges simbòliques, altrament inaferrables.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!